ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Llibres de música

Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto


Títol: Pau Casals
Autor: Joan Esculies
I.S.B.N.: 978-84-16587-18-6
Editorial: Base

Pau CasalsÉs important que les publicacions serveixin per desfer tòpics, perquè, certament, qui relacionaria Pau Casals amb Josep Terradellas?
L’historiador Joan Esculies i Serrat, Doctor en Història Jaume Vicens Vives de la UPF, ens ho explica en aquest llibre “Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto” (Editorial Base). Esculies, biòleg i periodista, ha fet, també, estudis de política internacional al Birkbeck College de Londres.
A partir de la seva tesi doctoral Josep Tarradellas (1899 -1936) Dels orígens a la Guerra Civil (2012), Esculies, que porta anys investigant l’Arxiu Tarradellas, ha publicat un petit assaig històric on posa en relleu la proposta dels polítics que van donar suport a la candidatura de Pau Casals per presidir la Generalitat el 1954. I no solament això, Casals ja havia refusat prèviament presidir la República Espanyola. Val a dir que el violoncel·lista català, que no se’n sabia avenir, va mostrar la seva estranyesa en ambdues ocasions i, per descomptat, declinà la invitació a ostentar els càrrecs polítics que li va oferir.
Tant Josep Terradellas com Serra i Moret li ho van demanar de manera particular, i el Mestre els va respondre “Massa greu petició per poder donar resposta categòrica. Profundament emocionat demano a tots un temps de reflexió i recolliment”. El llibre comença en aquells moments tan delicats per a en Pau Casals. No es tractava de cap anècdota, sinó d’una jugada mestra que no va reeixir. Pau Casals era l’home de Terradellas (ERC) i Prieto (PSOE).
Esculies segueix relatant amb el seu rigor intel·lectual totes les confabulacions i maquinacions del govern de la República espanyola a l’exili. Un executiu que no va ser curós amb els comptes i a mesura que anava creixent la despesa, l’administració espanyola exiliada cada vegada era més feble. Val la pena recordar que l’hivern de 1939, el president de la República, Juan Negrín, va exigir a Lluís Companys que li lliurés els fons que estaven en poder de la Generalitat; el va amenaçar per la força si s’hi negava. A canvi, una vegada a l’exili, la Generalitat de Catalunya participaria de l’administració dels fons de la República. Efectivament, Negrín no va complir la seva paraula.
Pau Casals, de qui el New York Times deia que era un virtuós i un valent demòcrata, va estar encertat en la seva decisió. El violoncel·lista, un cop exiliat, va treballar per la música i per la democràcia. Va fer de Prada el centre del món; en aquell festival hi van assistir músics de gran prestigi. L’any 1961, fou convidat pel president John Fitzgerald Kenedy i li concedí la Medalla de la Llibertat, una de les més altes condecoracions civils dels Estats Units. Es va dirigir a tot el món, des de l’ONU tot dient: “I am a Catalan”.
La tardor de 1979, Pau Casals va tornar a casa. Feia sis anys que havia mort d’un atac de cor i l’havien enterrat al Cementiri Memorial de Puerto Rico. Un cop restablerta la democràcia, va poder tornar a la seva terra estimada.
Ara descansa al cementiri del Vendrell.

Text: Núria Serra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *