ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Suplement de discos

Symphonies Nos. 1-7


Títol: Symphonies Nos. 1-7
Kullervo, Op. 7; The Oceanides; Pohjola’s Daugther
Autor: Jean Sibelius
Intèrprets: Monica Groop, Peter Mattei
London Symphony Chorus
London Symphony Orchestra
Direcció: Sir Colin Davis
Segell discogràfic: LSO Live

Quan Finlàndia va deixar de pertànyer a Suècia, els ciutadans finlandesos van començar a sentir el seu patriotisme amb diversos matisos emocionals que es van veure de nou frustrats quan Finlàndia van ser annexionada a Rússia. La vida cultural durant el segle XIX va cristal·litzar en una frase catàrtica: «We are not Swedish, we will not become Russian, let us therefore be Finnish»
Jean Sibelius (1865-1957) va saber comunicar amb el seu gran mestratge aquest sentiment tan arrelat a la terra on un ha nascut.
El seu moment clau va ser quan va compondre la música sobre el poema Kullervo, l’abril de 1892. Va ser el seu primer treball i molt probablement el més significatiu, enèrgic, fervorós i original que mai s’ha escrit a Finlàndia.
LSO Live presenta per primera vegada l’enregistrament en directe de les Simfonies de Jean Sibelius dirigides per Sir Colin Davis (1927-2013).
Un estoig amb cinc CDs i un Blue Ray que apleguen les set simfonies enregistrades entre 2002 i 2008; uns enregistraments que han rebut nombrosos premis. Volem fer notar que Sir Colin Davis va fer moltes gravacions de tota l’obra simfònica de Jean Sibelius, amb diferents orquestres i per a diferents segells discogràfics.

El que més sorprèn, actualment, és que encara es considera a Sibelius com un compositor rar, tot i el seu estil original i inconfusible. Tret del cineasta Woody Allen que va confessar en una entrevista que si havia d’elegir entre Mahler i Sibelius, preferia Sibelius.
Stephen Johnson, autor de les notes del disc, explica una anècdota que il·lustra molt bé l’estil tan personal del compositor finlandès.
L’any 1907, Gustav Mahler i Jean Sibelius es van trobar a Helsinki, arran d’una gira que Mahler va fer per Finlàndia. En una de les passejades que van fer els dos compositors, va sorgir el tema de la simfonia. El compositor finlandès, d’idees força conservadores, defensava la severitat i l’estil (de la forma simfònica) i la lògica profunda que creen una relació interna entre els motius. Mahler va posar el crit al cel i va dir que no, que la simfonia havia de ser com el món: ho havia d’abraçar tot.
Això no treu que les simfonies de Sibelius, vagin pels camins que vagin, són un bé comú de la humanitat, com ho són les de Mahler.
Sir Colin Davis, el successor de Georg Solti al Covent Garden, ha estat un dels directors més importants alhora de gravar les Simfonies i el Kullervo de Sibelius, més que cap altre director.
No és casualitat que la Simfonia núm. 1 en Mi menor, Op. 39 i la Simfonia núm. 4 en La menor, Op. 63 estan escrites en dues tonalitats menors. En la primera simfonia, Sibelius se n’adonà que tenia moltes coses en comú amb Txaikovski, i així li confessà a la seva muller Aino. Necessitava seguir component per aconseguir donar forma al seu llenguatge personal.
La Quarta simfonia, també en un sever mode menor i escrita onze anys més tard, és el resultat d’una profunda crisi en què el compositor es va sotmetre a una operació quirúrgica per extirpar-li un tumor. Van ser moments difícils, sens dubte.

En el segon disc, hi podem escoltar l’obra orquestral Pohjola’s Daugther, Op.49, un poema simfònic inspirat en un passatge del Kalevala, i la Simfonia núm.2, en Re menor, Op.43, escrita en un lloc idíl·lic, prop de Rapallo (Itàlia). En aquestes dues obres orquestrals de gran acoloriment instrumental, Sibelius va a la recerca d’una fragmentació temàtica que evoluciona progressivament cap a un clímax emocional. Una tècnica compositiva que val la pena estudiar a fons.

A continuació, en el tercer disc, escoltem la Simfonia núm. 3 en Do major, Op.52, la Simfonia núm.7 en Do major, Op.105  i The Oceanides, Op.73.
De la Tercera destacarem el caràcter grandiloqüent que sorgeix d’un motiu, gairebé cel·lular, que es converteix en el tema central. La Simfonia núm. 7, la darrera que Sibelius va compondre, en un sol moviment -un Adagio- la va concebre com un moviment molt proper a les aigües d’un riu que arriben lliures a la desembocadura.
Segueix el poema simfònic The Oceanides, Op.73, (les nimfes de l’oceà) on el compositor aprofita antics temes i els enllaça elegantment fins aconseguir una majestuosa obra.

En la Simfonia núm. 5 en Mi bemoll major, Op. 82 i la Simfonia núm.6 en Re menor, Op. 104, el que més sobresurt és la fascinant creació de Colin Davis. La sonoritat de l’Orquestra Simfònica de Londres és fluida, expressiva i repleta d’energia rítmica. Director i orquestra són una mateixa cosa. Es percep.
Amb l’obra Kullervo,  descobrim la vertadera magnitud compositiva de Sibelius. Va ser, precisament, la seva primera obra simfònica on ja es pot entreveure la seva grandesa musical.

El Kullervo, Op. 7 és un híbrid gegantí de música i poesia. Aquí tornaríem a Mahler, a la seva segona simfonia «The Resurecction», per corroborar la suprema abraçada de la simfonia. La partitura, escrita per a orquestra, dues veus solistes i cor de veus masculines, és monumental. Sibelius s’inspirà en la història en el personatge Kullervo, l’heroi finlandès del poema èpic del The Kalevala. És el principi i el final, en un tot, de l’essència artística i humana del compositor finlandès.
Uns correctes solistes; el baríton Peter Mattei, fort com l’heroi, i la mezzosoprano Monica Groop, de veu molt dolça, forta, també, com a germana de Kullervo.
El cor masculí, al final, és persuasiu i convincent. Grandiós, en definitiva.
Sir Colin Davis, que va utilitzar les versions Urtex de Breitkopf & Härtel, i les de Edition Wilhelm Hansen AS, completa un llegat extraordinari.
Maduresa i intel·ligència fetes matèria musical. Això.

Text: Carme Miró