ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

M. Teresa Vernet


Secció a càrrec de JORDI BADIELLA

sonograma-maria-teresa-vernetEl cel, el temps, el sol. El destí, el passat, el futur. L’erotisme, la lírica, l’astúcia. L’infern, la protecció, l’adversitat. El treball, la lluita, la sort. El mal, el desfici, l’alè. La set, la quimera, el mar. La bellesa, l’adulteri, l’amor. L’heroisme, la destrucció, la soledat. La venjança, la profecia, la màgia. El laberint, la guerra, el foc. El comerç, les danses, els jocs. La fidelitat, el silenci, la por. El cant, la música, l’esperit. La demència, la malaltia, la tempesta. L’equivocació, la saviesa, l’ambició. L’engany, el poder, la traïció. L’amor, la innocència, la mort.

Text: Jordi Badiella


PARTITA

I
SIMFONIA

Encar és fred el vent,
però la llum austera
s’eixampla suaument,
i la dolçor primera
d’un presseguer florit
detura el vent ardit.

Carrers emboirinats
i les branques nuoses
amb els borrons inflats
dins les llums tremoloses
d’una posta rebel.
Orenetes al cel!

La nit és flonja, vellutat coixí,
com una galta d’infantil somriure.
Dins la tenebra se’m despulla el viure
de joia mansa i d’inquiet glatir.

Les mans quietes, sens desig de sol,
ni pel tebi ruixim de l’estelada
no s’obririen com el llir d’albada.
Secretament rellisca l’íntim dol.

El cor s’ajau com una flor sedent
i no el redreça cap sonora pluja;
se m’infla el pit d’un sanglotar que puja,
tempestuosa boira de torrent.

Senyor, tinc fam de Vós, només de Vós!
Però demà el somriure del migdia,
un crit d’amor o un xiscle de falzia
se m’enduran en remolí joiós,
vers el desig del món, de l’ample món,
ben lluny, Senyor, del reposar pregon!

 

II
ALLEMANDE

Quan l’alba lenta fa somriure
l’amplada nua dels teulats,
els meus desigs asserenats
són núvols blans que el sol fa riure.

Mon tebi cos emperesit,
si l’esgarrifa la llum freda,
se n’embolcalla com de seda
fulgent i dòcil sobre el pit.

El món és tot de l’ocellada,
batec de ploma i riures fins!
El vent m’abraça a remolins
humits amb besos de l’albada.

Silenci: dringa lentament
amb cada gota de llum rosa,
cada poncella que ha desclosa
la joia dura d’aquest vent!

Silenci: riu del meu silenci
per dos plaers sol·licitat:
el clam d’espera avellutat
o bé la ruta que comenci?
            Joia goluda
            la benvinguda!
            L’amic arriba pel jardí:
            bon matí!

 

III
COURANTE

–Amic: el cel és pur, i la pineda
s’enfonsa, riu quiet, a dins la mar.
El món verdeja i et somriu l’esguard
florit de veles com la mar de seda.
Corre prop meu
i lluita amb la ventada,
que du perfums de prada
i rialles de neu!

–Subtil i sedejant, a grans onades
el vent t’emmotlla el cos dins el vestit;
amiga, tot el blau de l’infinit
palpita de besar tes mans alçades.
Triomfadors,
petgem la terra humida!
Com ets bella, esculpida,
entre dues verdors!

–Els núvols, que ta destra vigorosa
com antorxes els faci escumejar!
Veus aquest mur, tan ros com el bon pa,
les fulles en rosada tremolosa,
l’herbei tupit
on la dalla brunzia?
No xiscla d’alegria
tot l’ocellam ardit?

–I no ens convida la catifa verda,
les fresques marguerides a coixins?
Llisquin els peus, enjogassats delfins
per l’ona d’herba suquejant i gerda!
Sigui’ns dosser
–crinera al vent llançada–
l’adolescent fullada
del trèmol joganer.

–Invisibles, les aigües que murmuren
ens abalteixin dins el fresc repòs.

–Rialles de l’herbei per tot el cos,
i núvols, i gavines que fulguren!

 

IV
SARABANDA

­–No sents el cos, abandonat
a la tovor de l’herba llisa…
I la mirada, te l’encisa
tot l’ample cel esbatanat.

L’avioneta s’ha llançat:
com una cérvola insubmisa
fendeix les prades indecisa
d’on la durà el galop alat.

Oh mar del cel, quiet i pur!
D’un cabussó m’hi llançaria.
Que el món, guaitat des de l’atzur

com plàcid fons em somriuria:
l’escuma d’alga del vinyet
vora el corral del llogarret.

 

V
RONDÓ

–Avioneta, llum d’escuma al vol,
ala de carn, precisa i retallada!
Qui et dominés la fúria abrandada,
i renillant com els corcers del sol
et llancés a la ruta de l’albada!
            Ala d’heroi, carn nua!

Ocells i garbes i l’atzur al volt–
panteixaríem vers l’esquerpa prada
florida amb llir d’estels i girasol
de núvols nacarins a la vesprada:
llançadora d’argent i tornassol,
            ala d’heroi, carn nua!

Llançadora i coloma assedegada,
quin infinit et portarà el consol
de la inquieta prada inabastada?
            Ala d’heroi, carn nua!

 

VI
CAPRICI

–Per què l’eterna fam de la conquesta?
No basten els vents tebis rics de saba,
l’auri domàs de la fageda en festa
i cada rosa que el roser té esclava?

–Com bastarien cel clement i roses?
Si cada muscle dins la pell ben tesa,
sempre a l’aiguat d’estrènyer més les coses,
ja brunz, sageta immòbil, urpa estesa?

–Repòs en el silenci de l’amada…
–Repòs en la mortalla del silenci?
Després de lluita, només vull l’albada
d’altre combat que per l’atzur avenci.

–Aquest atzur de serenor marina
on ja madura la sucosa fruita
del sol d’estiu amb polpa nacarina,
només et parla de trofeus i lluita!

–Del goig de vèncer ­–i oblidar corones!
–Bon amic infidel! i jo et volia,
bevent el meu silenci, prop les ones
dorments en el silenci del migdia…

 

 *  *  *

Abril-juny, 1929.
Poemes – II.
Publicacions de “La revista”. Barcelona, 1931.