ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

El col•leccionisme discogràfic i la Discoteca de la Universitat de Barcelona: un maridatge històric que demana continuïtat


MARGARIDA ULLATE I ESTANYOL · Directora de la unitat Fonoteca. Biblioteca de Catalunya

 

Col·leccionisme discogràfic

El proppassat 3 de febrer, i fins el 7 de març, la Biblioteca de Catalunya va mostrar al seu espai d’exposicions Daniel Blanxart, la passió per la música, una selecció de l’extraordinari llegat documental de l’enginyer i col·leccionista olesà (bàsicament, sonor) que els seus fills van fer a la Biblioteca entre el 1999 i el 2009. En conjunt, es van rebre uns 4000 discos, prop de 200 rotlles de pianola, catàlegs discogràfics, material d’arxiu i un objecte per a perforar rotlles de pianola. L’exposició virtual es pot visitar de manera permanent a <http://www.bnc.cat/Exposicions/Daniel-Blanxart-la-passio-per-la-musica/.>

Però, qui era Daniel Blanxart i Pedrals?. La Viquipèdia <http://ca.wikipedia.org/wiki/Daniel_Blanxart_i_Pedrals> en dóna una àmplia informació actualitzada, que no repetirem aquí. Fruit de la donació dels seus fills a la Biblioteca, arribaren els seus dos llibres sobre música més significatius: Teoría física de la música i Comentarios y poemas musicales, on ell bolcà gran part dels seus coneixements musicals teòrics i els que assolí escoltant música, bé en directe o bé en discos. Malgrat que la informació disponible ens descrivia un personatge polifacètic, la documentació que en teníem era del tot insuficient. Ens costava molt localitzar-ne més dades, fins que vam tenir a les mans Treball d’arqueologia industrial, una investigació sobre el Condicionament Terrassenc fet per cinc estudiants de COU de Terrassa, el 1988. Fruit de la recerca en diversos arxius i basant-se en visites i entrevistes a diverses institucions i persones, les estudiants havien tret a la llum, entre d’altres, bona part dels textos escrits per o sobre Blanxart.

Paral·lelament al descobriment del Blanxart professional i melòman, havíem de recuperar la història de la col·lecció discogràfica que ell havia format. La família ens n’havia donat algunes dades, però no fou fins que no vam localitzar l’article del crític musical Arturo Llopis a La Vanguardia <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1964/12/31/pagina-45/32691782/pdf.html> “Discofilia: Coleccionistas de música” (31/121964) que no en vam treure una mica més d’informació que ens va facilitar, alhora, triar els exemplars a exposar. En la mateixa pàgina de La Vanguardia, Llopis dedicava un parell de columnes a fer una descripció de la Discoteca de la Universitat que, nodrint-se de la producció espanyola procedent del Dipòsit Legal, disposava de 14.000 volums, 3.500 des quals ja es trobaven catalogats en la data de publicació de l’article. Blanxart posseïa una col·lecció que, en volum, era gairebé la meitat dels que tenia la Discoteca inaugurada uns mesos abans de la publicació de l’article, el 15 de maig.

1.imatge de Daniel Blanxart

1. Daniel Blanxart

Blanxart s’inscriu dins del grup selecte de membres de la burgesia catalana nascuts a finals del segle XIX que van mostrar un viu interès pel desenvolupament de les novetats tecnològiques del seu temps. La família ens ha facilitat informació sobre la seva infància i joventut. El descriuen com un jove amb curiositat per aprendre i a qui també agradava molt la música, probablement influït per les converses sobre Wagner que es feien a casa seva. Va desenvolupar un viu interès per la fotografia i, de fet, algunes de les que ens han arribat a les mans per a ser exposades van ser fetes per ell mateix. Blanxart era conegut a Terrassa i a Barcelona principalment per la seva vàlua professional, en la qual excel·lí fins al punt de ser reconegut amb la Creu de l’Orde d’Alfons X. Fora de la seva professió, Blanxart dedicà molt de temps a crear i compartir la seva extraordinària col·lecció de discos i rotlles de pianola. A casa seva feia sessions musicals i audicions, a les quals consta que Eduard Toldrà assistia tot sovint.

Sempre segons Artur Llopis, entre els noms il·lustres de Barcelona posseïdors de discoteques importants l’autor citava, a més de Blanxart, Artur Sedó (enginyer tèxtil d’Esparreguera i gran bibliòfil, mort poc abans de la redacció de l’article), Alfred Sisquella (pintor i amic de molts músics), Josep Palau [i Claveras, suposem] (crític musical i cinematogràfic), Josep Janés i Olivé (editor i poeta), Josep M. Lamaña (musicòleg i director d’Ars Musicae, un grup instrumental i vocal de música antiga), José Hoyos (vinculat a alguna de les corals dirigides pel metre Antoni Pérez Moya), i J.A. Grau (Joan Grau Quadrada, crític de discos a Mirador?).

Curiosament, la discoteca d’Alfred Sisquella (837 discos) també és a la Biblioteca. No hem trobat rastre, en canvi, de les d’Artur Sedó (el fons bibliogràfic del qual es troba repartit entre la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Nacional de España), Josep Palau (que havia participat en les conferències del Club de Discòfils <https://elquaderndelapuntador.wordpress.com/2010/11/16/discofils75/> l’any 1935) ni de Josep Janés i Olivé.

De la Discoteca de la Universitat a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya

Als anys seixanta del segle passat, el col·leccionisme discogràfic a Barcelona era una afició conreada per un grup selecte. Paral·lelament, al públic se li obrí la possibilitat d’accedir a la producció discogràfica corrent en una institució pública, de nom Servicio de Reproducción del Sonido i situada a les dependències de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat. Estava dotada d’excel·lents instal·lacions per gaudir de la música enregistrada, tant a nivell personal (amb cabines d’escolta) com a nivell col·lectiu (amb un Auditorium) i es va inaugurar el 15 de maig del 1964. Aquell fons s’havia creat a partir d’una disposició del Decret de Dipòsit Legal del 1957 i recollia tota la producció espanyola des d’aquell any endavant.

Per commemorar l’efemèride dels 50 anys d’aquest servei, la Biblioteca de Catalunya publicà tres entrades al seu blog que es corresponien amb les tres etapes bàsiques de l’equipament:

Primera etapa (1964-1981) <http://www.bnc.cat/El-Blog-de-la-BC/50-anys-d-un-servei-de-consulta-publica-de-documents-sonors.-Primera-etapa-1964-1981>

Segona etapa (1981-1993) <http://www.bnc.cat/El-Blog-de-la-BC/50-anys-d-un-servei-de-consulta-publica-de-documents-sonors.-Primera-etapa-1964-1981>

L’etapa actual (1994-2014) <http://www.bnc.cat/El-Blog-de-la-BC/50-anys-d-un-servei-de-consulta-publica-de-documents-sonors.-Primera-etapa-1964-1981>

Aquest esdeveniment ha tingut una feliç coincidència amb la celebració del centenari de l’obertura al públic de la Biblioteca de Catalunya[1], institució que actualment acull aquell fons sonor de la Universitat de Barcelona.

Què ha passat, des d’un punt de vista no històric, amb el Servicio de Reproducción del Sonido, després anomenat Discoteca de la Universidad, posteriorment i ja com a entitat depenent de la Generalitat Fonoteca Nacional i, finalment, quan ha estat integrada dins la Biblioteca de Catalunya?

En primer lloc, si ens fixem amb el seu contingut, l’actual unitat de la Biblioteca és un reflex de l’evolució de formats associats amb la fixació de so, primer, i de la imatge en moviment, després. Per tant, el seu contingut s’ha anat ampliant a documents que no existien en la fundació del servei, l’any 1957, quan només hi havia discos de vinil. S’hi han incorporat importants col·leccions que contenen suports històrics i actualment obsolets, que abasten des dels primers cilindres de cera de finals del S. XIX fins als darrers discos de pedra publicats a Espanya (els que giraven a 78 rpm). Entre els suports físics històrics més rellevants hi podem trobar:

  1. Cilindres de cera marró (1895-1901). La col·lecció més important dins la Biblioteca és l’adquirida a Xavier Turull (v. Sonograma núm. 18), tot i que també ens n’han arribat de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i de la família Corrons, que tenien botiga de cilindres a les Rambles de Barcelona.
  2. Cilindres de cel·luloide (Edison Blue Amberol, 1912-1929). A diferència dels anteriors, els cilindres de celuloïde es podien replicar amb una matriu. Els que van arribar a la Biblioteca amb el fons Manuel Valls són d’aquest tipus.
  3. Discos Berliner (1894-1900). Amb patent d’Emil Berliner, són els primers que existiren després dels cilindres, una de les característiques dels quals és que no tenen “galeta” o paper central imprès, fan 18 cm de diàmetre i estan enregistrats per una sola cara. La Biblioteca en va adquirir una col·lecció de 36 l’any……..
  4. fils magnètics de Poulsen (1890-1954). Precedent de la cinta magnètica, els fils estaven fets d’acer molt prim i es presentaven en una bobina. Els Webster Chicago foren els més habituals. La col·lecció de la Biblioteca es redueix a set bobines que contenen un enregistrament de la Passió segons Sant Mateu de Bach, fet al Palau de la Música Catalana el 1951 i que no hem pogut escoltar mai, pel seu estat defectuós.
  5. discos de pasta acústics (1900-aprox.finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, depenent dels països).
  6. discos de pasta elèctrics (aprox. 1924-aprox. finals de la dècada dels anys 50 del segle passat, depenent dels països; a l’Estat espanyol s’introdueixen pels volts del 1927)
  7. Cintes magnètiques en bobina oberta. La Biblioteca va ingressar 10.000 bobines de la col·lecció històrica del fons sonor de Ràdio Barcelona el 1994, coincidint amb la data del seu 70è aniversari. Actualment té moltes altres col·leccions en aquest suport, el qual no és, no de bon tros, uniforme. Des de diferents mides i velocitats, fins a diversitat de nombres de pistes, les bobines sonores necessiten de certa expertesa per a ser tractades.
  8. Altres suports procedents de Dipòsit Legal: cartutxos de 8 pistes, discos-postals, discs de promoció o publicitaris, vídeos Beta, vídeos 2000, o discos Sonovox.
Disc commemoratiu de Ràdio Barcelona

2. Disc commemoratiu de Ràdio Barcelona

Si en primer lloc ens fixàvem en els suports, en segon lloc cal posar èmfasi en la recuperació del patrimoni sonor i audiovisual català, independentment de la seva data de creació o posada en circulació al mercat. Aquesta és una tasca que cal fer al llarg del temps. Tradicionalment, la Biblioteca de Catalunya no havia ingressat mai fons sonors o de vídeo, perquè no va tenir plenes atribucions de Biblioteca nacional fins a la data de publicació de la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya, l’any 1993. Per aquest motiu, la institució va haver de fer un gran esforç per integrar un conjunt de suports nous, aparells per a reproduir-los, personal especialitzat per a catalogar-lo i un laboratori per a dur a terme els processos de còpia i digitalització.

A partir del 1981 i fins a la seva jubilació, el 1996, la directora de la Fonoteca, Mercè Rubió Boada, va apostar per dedicar gran part del seu esforç a la recuperació del patrimoni sonor català. La seva tasca de recerca dels fons discogràfics en mans privades van permetre integrar col·leccions de la importància de la d’Emili Figueras, crític musical gironí (1991, donat per Mercè Carreras Pons), la de l’enginyer Josep Munné Camps i Maria Cirici i Pelicer (1990), la del violinista, professor i conferenciant Enric Roig i Masriera (1993), la discoteca del recopilador de veus històriques Jaume Font (1993), la del baríton Marcos Redondo (1994) o la del també enginyer Ricard Gomis (1994, una de les més grans ingressades fins aleshores, incrementada posteriorment amb repetides donacions de la família). Alguna de les seves gestions no van obtenir un fruit fins al cap dels anys, quan ella ja era jubilada, però la base i els contactes ja estaven fets. Aquest fou el cas de la col·lecció Turull de cilindres de cera.

A banda de les donacions de particulars, la mateixa administració catalana (a través del Departament de Cultura) va destinar a la Fonoteca col·leccions de la importància de la discogràfica Concèntric, ingressada el 1990 i que es va distribuir entre la Fonoteca (fons sonor), la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya (partitures i documentació relacionada amb la contractació dels artistes) i l’Arxiu Nacional (documentació d’empresa). Del naixement de Concèntric també n’hem commemorat els 50 anys amb una exposició, tancada el proppassat octubre sota el títol Concèntric: una discogràfica en temps difícils. Com ja hem dit, la Fonoteca s’integrava a la Biblioteca de Catalunya amb la Llei del Sistema Bibliotecari, el 1993. Aquesta llei definia la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional del país i la Fonoteca n’esdevenia una de les seves quatre unitats. Fou un any després de la promulgació de la llei, que a la Biblioteca hi arribà un fons de gran rellevància: l’arxiu sonor i la discoteca de Ràdio Barcelona (1924- ), una de les emissores pioneres de l’Estat espanyol. Casualment també, l’any 2014 se’n commemorà el norantè aniversari, motiu pel qual la Biblioteca va publicar de nou una entrada al seu blog: En els 90 anys de Ràdio Barcelona.

Universitat, empresa i fons sonor: cooperació i recerca.

Les relacions de la Biblioteca de Catalunya amb institucions de recerca (i, molt especialment, amb les universitats catalanes) també s’han centrat en la cooperació a nivell curricular. Alumnes de les facultats de Biblioteconomia i Documentació, de l’ESMUC, de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Mobles de Catalunya, o de la Universitat Autònoma, per citar-ne algunes, han fet les seves pràctiques a la Fonoteca o Unitat de Sonors i Audiovisuals. Com a resultat, s’ha pogut formar els alumnes en una especialitat de la qual no hi ha formació reglada. Els professionals que provenen de disciplines tan diverses com la música pràctica, la documentació o la restauració de béns, han rebut comptades directrius per moure’s pel laberíntic i apassionant món dels enregistrament sonors i audiovisuals. Els documentalistes han incorporat coneixements sobre “nous” suports com els fotogràfics, els cinematogràfics o els audiovisuals perquè hi havia una demanda al mercat. Però no tenen ocasió d’endinsar-se en la problemàtica de la documentació sonora, senzillament perquè al nostre país aquest és un camp pràcticament verge, amb comptats especialistes vinculats a les universitats. D’altra banda, no hi ha estudis de la discografia produïda per la nostra indústria com l’entenen a la majoria de països occidentals, començant pels Estats Units o la Gran Bretanya; ni sobre la qualitat o el volum de negoci que al llarg dels anys ha representat aquest sector abans de l’arribada de la distribució massiva de la música gravada o de la paraula, ja sigui enregistrada en vinil o, posteriorment, en CD o distribuïda per la xarxa.

Logo Concèntric

3. Logo Concèntric

Hi ha, en canvi, interès pels dissenys de portades, per l’evolució de la música del país, per la discografia concreta dels compositors o dels intèrprets. Un dels valors del fons sonor de la Biblioteca, el seu volum i la sistematització en l’arribada del Dipòsit Legal, permetrien elaborar una història de les discogràfiques del país si es pogués enfocar una línia de recerca amb aquest objectiu.
Quant a la relació de la Biblioteca amb altres institucions catalanes amb fons sonors, cal esmentar les que s’han establert, de fa anys, amb el Museu de la Música (que té una col·lecció extraordinària de documents sonors musicals) o l’Arxiu Nacional de Catalunya, que conserva els fons sonors dels actes fets al Palau de la Generalitat, així com la Fonoteca Històrica recopilada per Jaume Font, fons de la Fundació Pau Casals o de la Fundació Victòria dels Àngels. Malgrat que la missió de preservar el patrimoni bibliogràfic sonor i audiovisual del país és pròpia de la Biblioteca de Catalunya, no és exclusiva. S’imposa la cooperació entre institucions i administracions públiques, doncs, per fer realitat el retorn a la societat del valor d’aquest patrimoni.

*  *  *

[1] Eugènia Serra, l’actual directora de la Biblioteca, va fer un article exhaustiu sobre aquesta efemèride en el número 22 de Sonograma.