ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Fragmentació i recreació en l’Era Digital


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

En el passat article observàvem com la tendència actual a tornar al disc de vinil –encara que minoritària – revela un cert enyorament per allò físic, per una obra artística o producte cultural que és tangible. Ara bé, no és només la tangibilitat allò que el consumidor cerca, sinó també la globalitat del producte cutural. En l’Era Digital, l’oïdor es distancia del producte conjunt, de l’àlbum de música, per a escollir-ne només una peça que descarrega o que escolta en streaming. Cal que ens demanem, per tant, com aquest fenomen de fragmentació està reconfigurant l’experiència de l’escolta musica.

Per a entendre aquest procés, caldrà que fem una mica d’història. Abans de l’advent de la ràdio, l’escolta musical era sempre una experiència re-creativa, física, i de grup. Cada escolta individual estava generada per un o més intèrprets que eren presents i, tret que hom interpretés música per a si mateix, l’escolta sempre es feia en grups més o menys nombrosos, cosa que afegia a l’experiència un factor social. En arribar la ràdio, l’escolta esdevé progressivament individual: si bé en les primeres dècades era habitual que la família es reunís al voltant de la ràdio, factors com l’advent del fonògraf i de la televisió feren més habitual que l’oïdor escoltés el material sònic tot sol. Paral·lelament es produïa un salt abismal en el accés: si abans de la ràdio l’oïdor estava limitat a intèrprets i repertori executat en la seva àrea geogràfica immediata, amb la ràdio ara podia escoltar qualsevol repertori i les millors orquestres. Tots aquests factors incrementaren l’exposició i l’educació musical del consumidor. En dècades posteriors l’escolta musical esdevindrà cada cop més individual, des de la ràdio portàtil al vinil, i després a l’advent del cassette, el walkman, els reproductors de mp3 i el streaming. Com hem fet notar en alguna ocasió, aquesta individualització s’ha vist recentment mitigada pel fenomen de les xarxes socials que permeten compartir els gustos musicals amb el cercle relacional immediat.

Ara bé, què va succeir amb el format de la pròpia composició musical i com la tecnologia va afectar i afecta factors com la duració d’una cançó o la relació entre part i tot, entre cançó i àlbum? L’escolta tradicional, en interpretació en directa, no tenia cap limitació temporal o de format. Una cançó popular, una simfonia o una auca cantada podien variar amplament en extensió. El mateix fenomen s’aplicava a la ràdio, però aleshores comencen a sorgir factors comercials (programació per hores, talls publicitaris, necessitat de varietat) que decanten la balança cap a composicions musicals més breus. Amb la popularització del fonògraf comença un clar procés de segmentació. Els formats primerencs eren de capacitat força limitada. El primer format que assolí gran difusió fou el disc fonogràfic de 78 rpm. Tot i que es fabricava en dues talles (el de 10 polzades contenia devers 3 minuts de música i el de 12 polzades, uns 4 minuts, tot depenent de el rang de freqüències)[1] aquesta limitació de format va tenir conseqüències que encara avui són paleses. El fet que la majoria de cançons avui durin entre tres i quatre minuts es deu a què generacions de consumidors s’hi ha acostumat a partir de les limitacions temporals del disc de 78 rpm.[2] Desaparegudes les limitacions (un enregistrament digital pot ser tan llarg com vulguem), persisteix el format de 3 minuts, en un exemple més de com la tecnologia dóna forma al producte musical i, per extensió, al procés de composició.

Quan el disc de 78 rpm fou substituït per de 45 i el de 33 i 1/3, el format de 3 minuts persistí. El disc de 33 i 1/3 rpm permetia enregistraments de uns 20 minuts per cara, cosa que obria la porta a l’escolta de composicions musicals més extenses com simfonies. Ara bé, el mercat havia apostat pel format de 45 rpm per la seva portabilitat i baix cost, cosa que el feia particularment popular entre els adolescents. Com a resultat, sorgeix l’àlbum musical de 12 a 14 cançons, resultat de dividir el temps d’un LP en divisions de 3 o 4 minuts.

Les conseqüències per al procés compositiu són notables. El fenomen de l’àlbum esdevingué un nou format per al compositor contemporani. En el disseny i composició de l’àlbum de 12 talls hi intervenien factors tecnològics que interactuaven amb l’estètica: òbviament calia que la selecció de cançons formés un conjunt global coherent i plaent; que el contingut fos divisible en dues cares d’aproximadament 20 minuts cadascuna; que la primera cançó de la cara A fos la més comercial, seguida per la primera cançó de la cara B; que si hi havia alguna composició més experimental, aquesta es localitzés al darrer tall de la cara B, etc. De la segmentació del format de 3 minuts es recreava una obra global major, l’àlbum en LP de 33 i 1/3 rpm. Formats successius i les seves limitacions i configuracions han continuat afectant el procés compositiu. En una osmosi entre tecnologia i estètica musical, el CD té l’inusual limitació de 74 minuts (no 60 o 80) fou literalment perquè Philips volia encabir-hi una obra de gran format, en particular la 9a simfonia de Beethoven. [3]

És interessant que considerem aquesta segmentació com a procés de fragmentació. No ens referim a la fragmentació en el sentit de teoria musical, sinó en el sentit en que l’aplica la teoria literària postmoderna. Es tracta del trencament o segmentació de la informació (en lloc de la compilació o addició), amb la finalitat de crear un missatge ocult i nou que va més enllà del missatge immediat i obvi.[4] Quan l’artista crea un àlbum no només crea 12 cançons, sinó que intenta contar una història seqüencial, un diàleg emocional, una successió d’escenes musicals, de modes i temperaments. De la fragmentació de les cançons de 3 minuts, el compositor en crea un nou format combinador, una nova obra d’art.

Ara bé, la tecnologia irromp un cop més i trenca aquest nou concepte de globalitat. Què en resta de l’àlbum quan l’oïdor només n’adquireix una cançó (sigui per descàrrega o per streaming)? La segmentació porta una nova pèrdua de context. En una paradoxa les conseqüències de la qual només ara comencem a albirar, l’oïdor decideix ara compilar una playlist, és a dir, una selecció seqüencial de cançons que considera que formen una entitat. Així, el consumidor també introdueix un factor d’ordre en el caos del streaming.[5] En l’Era Digital, l’oïdor ja no és un passiu receptor i esdevé creador de contingut, sigui directament (pensem en les xarxes socials o els blogs) o sigui de manera combinatòria. El dilema ara és que la playlist és un producte de creació mixta: els diversos compositors han creat cadascuna de les cançons, però és l’oïdor qui esdevé un nou creador postmodern, generant una obra artística amb un missatge determinat mitjançant la recombinació. El temps dirà quin és el següent pas en aquest procés pendular de segmentació i aglutinació combinatòria.[6] El que és segur és que els canvis tecnològics, un cop més, estan en continua osmosi amb el procés creatiu.

 *  *  *

[1] El rang de freqüències afectava la densitat dels solcs. Quan més ample era l’ús de l’espectre auditiu es generava més informació. Un enregistrament de veu parlada té un rang de freqüències molt més estret que una interpretació orquestral. Era possible, per tant, que en un vinil s’hi encabíssin més segons de veu parlada que de música simfònica. En tot cas, la duració total es movia entre 3 i 4 minuts.
[2] McKinney, Kelsey. “A hit song is 3 to 5 minutes long: here is why”, Vox, 30 de gener de 2015 [http://www.vox.com/2014/8/18/6003271/why-are-songs-3-minutes-long, consultat el 26 de juny de 2016]
[3] Diaz, Jesus. “Why is the CD 74 minutes long (updated)?” Gizmodo, 10 de gener de 2011 [http://gizmodo.com/5729864/why-the-cd-is-74-minutes-long, consultat el 26 de juny de 2016]
[4] Sinha, Adya. “Fragmentation and Postmodernism”. The Examiner, 20 de setembre de 2011 [http://www.examiner.com/article/fragmentation-and-postmodernism-i, consultat el 26 de juny de 2016]
[5] Hogan, Mark.“Up next: how playlists are curating the future of music”. Pitchfork, 16 de juliol de 2015 [http://pitchfork.com/features/article/9686-up-next-how-playlists-are-curating-the-future-of-music/,consultat el 26 de juny de 2016] [6] Albright, Dan. “The evolution of music consumption”. Makeuseof, Maig 2016 [http://www.makeuseof.com/tag/the-evolution-of-music-consumption-how-we-got-here/, consultat el 26 de juny de 2016]