ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Siegfried


Siegfried, Richard Wagner
Intèrprets:Lance Ryan, Burkhard Ulrich, Wolfgang Koch, Oleg Bryjak, Sorin Coliban, Nadine Weissmann, Catherine Foster, Mirella Hagen
Orchester der Bayreuther Festspiele
Vídeo: Andreas Deinert, Jens Crull
Direcció d’escena: Frank Castorf
Direcció musical: Kirill Petrenko
Bayreuther Festspiele, 30 de juliol

Al Mount Rushmore National Memorial de Dakota del Sud es troben els busts dels presidents nord-americans George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt, i Abraham Lincoln esculpits a la muntanya. Explica d’una manera molt gràfica la història de la democràcia als EEUU. Veure-ho, és impressionant. Com també va ser impressionant veure els quatre busts dels quatre representants del comunisme, Marx, Lenin, Stalin i Mao, esculpits a la paret de la roca de l’escenari.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

A l’altre costat de l’escenari giratori, hi ha l’estació de Alexanderplatz. Cal subratllar que l’obra de Aleksander Denic és espaterrant, sobretot, quan a l’escenari es fa un fosc absolut i ressalten, amb línies lluminoses, els perfils del quatre controvertits personatges. D’aquesta trobada dels dos mons tan oposats, n’és l’autor Frank Castorf.
El món mitològic de la tradició nòrdica que Wagner va crear en aquestes quatre òperes, L’anell dels Nibelungs, a partir de les narracions de caràcter èpic de la literatura medieval escandinava, l’Edda i la Volsungasaga (conservades per transmissió oral), unes reelaboracions prosificades d’antigues llegendes heroiques que li serviren a Wagner per a la reconstrucció de la tradició poètica dels pobles germànics, molt especialment, per a la creació del L’anell dels Nibelungs.

Wagner va consolidar el seu personatge principal, Siegfried, en el llegendari personatge nòrdic Sígurd. Ambdós no van ser educats pels seus pares sinó pel ferrer Mime que treballa pel seu germà, el cobdiciós Alberic. L’infeliç Mime, que viu a una roulotte platejada, té una sola obsessió: aconseguir L’anell que li donarà tot el poder del món, ignorant que està maleït.
Siegfried forja amb les seves mans l’espasa Nothung, i mata el dragó. A partir d’aquí, un ocell li revela on és Brunilda, la va a buscar, la desperta i es fonen en una abraçada. L’heroi trenca l’embruixament i la valquíria retorna al món.
“Siegfried és la meva obra més gran “, escrivia Wagner en la seva carta a Lluís II de Baviera. Exaltat, el compositor confereix a l’heroi un valor extraordinari.
Richard Wagner, l’obra del qual té una dimensió gegantina, anava als límits de la trama orquestral. La instrumentació és un element constitutiu i constructiu de la seva obra compositiva. Si bé les enharmonies eren el mitjà per iniciar nous camins musicals, la sensualitat del acoloriment instrumental (les tubes wagnerianes de timbre solemne), situada en un plànol superior a les torrentades de notes extraordinàriament organitzades, va marcar l’origen de la gran orquestra dramàtica. En la música de Wagner descobrirem que la tuba prodiga una grandesa immensa als grans fortíssims.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

El tenor canadenc Lance Ryan, que dóna veu a Sígfrid en les dues òperes, Siegfried i Götterdämmerung – ja en va fe la interpretació amb Zubin Mehta, en la versió de La fura dels baus, i amb Daniel Barenboim – a Bayreuth ha aconseguit no solament el reconeixement del públic sinó que s’ha prestat a oferir una versió excel·lent de l’heroi amb un volum poderós que ha estat molt ovacionat pel públic.
Hi ha una escena, val a dir que ben poc lluïda, en què Fafner es abatut amb el petardejar d’una metralladora que ofèn l’oïda i, per descomptat, no deixa escoltar la música. És desconcertant, no fa falta; arriba a ser forçat; no oblidem que la música és l’element primordial de l’opera.
Siegfried, abans de trobar-se amb Brunilda, té una aventura amb Waldvogel, un ocell del bosc amb plomes llargues i brillants; sembla un personatge del carnaval de Canàries. A l’acte tercer veurem com un dels cocodrils devora l’ocell del bosc que surt a l’escenari sense el seu plomatge. Tot i així, Mirella Hagen en fa una interpretació brillant. A la soprano alemanya no se li escapa cap detall.
Wolfgang Koch, en el rol del Der Warender, ens va tornar a sorprendre. Si bé interpretant a Wotan mostrava el to brillant que superava amb agilitat les dificultats de la partitura, i les melodies sorgien amb una habilitat natural i sense esforç, tot i el seu caràcter complex, a l’hora d’interpretar el personatge Der Warender, va mostrar una certa flaquesa.
De la mateixa manera, la Brunilda de Catherine Foster, té un so penetrant i val a dir que, en alguns moments, li hem d’agrair la seva exquisida sensibilitat.
En l’acte III, Erda és ara una prostituta a l’Alexanderplatz; l’escena filmada del Der Wanderer amb l’Erda – fent de meuca- va enutjar el públic. A vegades, la mirada obsessiva pornogràfica no deixa escoltar. Certament, Castorf ha lligat el sexe al poder. No se li pot retreure.
La narració musical de Kirill Petrenko, un director de gran talent, no en tinc cap dubte, té un poder suprem. El director rus comunica amb nitidesa i té la capacitat de transformar les dificultats de la partitura en una posa en relleu que l’Orchester der Bayreuther Festspiele ens fa sentir la polifonia de les idees i una afecció coral d’un imponent nivell.

Text: Carme Miró