ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Lohengrin


Lohengrin, Richard Wagner
Intèrprets:
Wilhelm Schwinghammer, Klaus Florian Vogt, Annette Dasch, Jukka Rasilainen, Petra Lang, Samuel Youn, Stefan Heibach, Willem Van der Heyden, Rainer Zaun, Christian Tschelebiew
Chor der Bayreuther Festspiele
Orchester der Bayreuther Festspiele
Direcció d’escena: Hans Neuenfels
Vídeo: Björn Verloh
Direcció musical: Alain Altinoglu
Bayreuther Festspiele, 4 d’agost

Henry Arnold, el dramaturg d’aquest «Lohengrin» dirigit pel controvertit Hans Neuenfels que ha estat programat durant sis anys al Festival de Bayreuth, escriu en el llibret del concert que enguany s’interpretarà per darrera vegada la representació d’aquesta producció; i afegeix que la seva, ha estat una experiència fascinant. Els periodistes, que es van escandalitzar perquè els membres del cor anaven disfressats com rates de laboratori, ja podran respirar tranquils. S’estrenarà un nou «Lohengrin» l’any 2018.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Aquesta òpera en tres actes, amb text i música de Richard Wagner, va marcar la transició del seu procés artístic entre l’etapa romàntica i l’època de la creació del drama musical. Thomas Mann va definir aquesta òpera com el cim del romanticisme.
Es va estrenar l’any 1850, al Großherzogliches Hoftheater de Weimar, sota la direcció de Franz Liszt. Un any més tard, el mateix Wagner publicava el llibre Mitteilung an meine Freunde (Un missatge als meus amics) on explicava que Lohengrin cercava una dona que tingués fe en ell i que no li preguntés mai ni qui era ni d’on venia, que l’estimés tal com era. Buscava una dona amb qui no hagués de justificar els enigmes de la seva existència. Amb tot això, Wagner ens proposa que de la mateixa manera que Senta, per a l’Holandès, esdevé el centre unificador de la tragèdia, Elsa ho serà per al cavaller medieval. Elsa de Brabant és, sens dubte, el personatge central de l’òpera.

La refinada partitura comença amb un meravellós preludi que dóna pas a la història medieval -una apologia de l’imperi alemany- que recull la guerra d’Enric I contra els hongaresos. Tot i que el material harmònic dels tres actes està íntimament relacionat, el tractament dels motius musicals de Lohengrin estan enquadrats en estructures periòdiques completes; recordem que el procediment compositiu del leitmotiv es desenvoluparia per primera vegada a l’Anell. En la Tetralogia és on es materialitzaria la transformació més radical de la producció wagneriana.
Amb un espectacular desplegament dels recursos vocals, la soprano berlinesa Annette Dasch, que ja ha demostrat en moltes ocasions la seva vàlua – ha guanyat prestigiosos concursos internacionals -, interpretà admirablement una Elsa desesperada i ardent; Dasch mostrà el seu cant impecablement desenvolupat en totes les dinàmiques possibles.
En el paper protagonista, Klaus Florian Vogt, el seductor tenor alemany va arrencar un munt de sonores ovacions d’un públic entusiasmat amb la seva corprenedora i magistral interpretació. Diuen que Vogt va néixer per cantar Lohengrin perquè la seva veu expressa la vertadera solitud de cavaller del cigne.
Petra Lang, que donà vida a la funesta Ortrud, projectà la seva veu diàfana amb emoció i força. Val a dir que l’elenc de solistes posaren l’accent en les seves interpretacions brillants del darrer acte, aconseguint un clímax emocionant.
La versió musical d’Alain Altinoglu, sempre coherent i amb la seva convincent estratègia persuasiva, va obtenir de l’orquestra uns extraordinaris pianíssims subjugadors, especialment en el segon acte. Cal dir que tots els que estàvem presents vàrem escoltar, una vegada més, el fascinant equilibri entre l’orquestra i l’impressionant cor de Bayreuth, commovedorament units en la sensibilitat i la grandesa.
En poques paraules, voldria acabar amb un comentari dedicat a Eva Wagner-Pasquier, que enguany es retira del Festival de Bayreuth. Aquesta dona tímida, besnéta de Wagner, i que ha compartit la direcció amb la seva germanastra Katharina Wagner durant uns quants anys, sempre ha estat on havia d’estar.
Un dia d’agost en què una tempesta ferotge ens va sorprendre- permetin-me els lectors donar una impressió purament personal -, vaig veure la Sra. Wagner-Pasquier ajudar algunes persones d’edat avançada a treure’ls dels embulls que provocaven els paraigües i les presses per fugir de l’enutjosa pluja. Em quedà registrada en la memòria la seva expressió senzilla, humana, de mirada clara i gest afectuós.

Text: Carme Miró