ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

La Traviata


La Traviata, Giuseppe Verdi
Intèrprets:
Patrizia Ciofi, Charles Castronovo, Vladimir Stoyanov, Gemma Coma-Alabert, Miren Urbieta Vega, Marc Canturri, Jorge Rodríguez-Norton, Toni Marsol, Iosu Yeregui
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció escènica: David McVicar
Direcció musical: Evelino Pidò
Gran Teatre del Liceu, 14 d’octubre

El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, tot celebrant el 15è aniversari de la seva reobertura després de l’assolador incendi del 1994, es va posar de llarg: va presentar en societat La Traviata, composta el 1852-53 i revisada un any més tard. Giuseppe Verdi, el compositor del poble, va compondre aquesta òpera en tres actes amb el llibret de Francesco Maria Piave, basat en la novel·la d’Alexandre Dumas (fill), La Dame aux Camelias, publicada el 1848 i adaptada al teatre l’any 1852.
La Traviata va ser una obra arriscada tant per la temàtica (difícil d’acceptar per públic de Venècia) com per la innovació d’encadenar duets. D’un gran efecte teatral, aquesta òpera és, ras i curt, un drama realista en prosa amb una música lleugera, melòdica i sentimental.

Sonograma-La Traviata

©Bill-Cooper

La seva estructura formal és planera i la instrumentació és summament refinada. El director italià Evelino Pidò, que va fer gala dels seus coneixements operístics, va aconseguir una acurada interpretació de l’Orquestra Simfònica i del Cor del Gran Teatre del Liceu. Molt atent als cantants, Pidò, que dirigia amb gestos molt amples fins al punt que tot el públic prevèiem les entrades dels solistes, oferí una òptima versió .
El director d’escena David McVicar, que l’any passat va presentar el muntatge de l’òpera barroca Agrippina de Händel, ha tornat a Barcelona amb La Traviata de Verdi, una obra de caràcter realista.
McVicar, en aquesta òpera, tot i treballar amb un únic decorat – asprós de tanta foscor -, va obtenir uns resultats gratament sorprenents amb el cortinatge, que amb els seus moviments propiciava la creació d’interiors elegants i espais bulliciosos; interessants ambients oposats.
Un dels moments més estel·lars va ser el duet del baríton búlgar Vladimir Stoyanov, com a Giorgio Germont, i Patrizia Ciofi, la desgraciada Violeta. Va ser l’escena en què el pare d’Alfredo li demana a la dissortada enamorada que abandoni el seu fill. La soprano italiana, que no va estar prou convincent en l’ària Ah! Fors’è lui, va recobrar la força dramàtica en el segon acte i ens va deixar una fantàstica Violeta al tercer acte en les àries Ah! Gran Dio! Morir sì Giovine i Prendi quest’è l’immagine.

Sonograma-La Traviata

©Roger-Donovan

Molt interessant el debut de l’excel·lent tenor nord-americà Charles Castronovo al Liceu, en el paper d’Alfredo Germont. En l’ària “Omio rimorso” vàrem comprovar la seva magnífica personalitat musical.
Brindem, doncs, per aquest festiu inici de temporada amb La Traviata, una coproducció del Liceu amb la Scottish Opera, la Welsh National Opera i el Teatro Real de Madrid, estrenada el 2008 a Glasgow.

Text: Carme Miró