ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

La finta giardiniera, K. 196, W.A. Mozart


La finta giardiniera, K. 196, W.A. Mozart
Intèrprets:
Gabriele Hierdeis, Bonko Karadjov, Hanna Herfurtner, Maria Weiss, Virgil Hartinger, Stefan Zenkl, Angelika Niakan
L’Orfeo Barockorchester
Direcció d’escena: Seollyeon Konwitschny
Direcció musical: Michi Gaigg
Donau Festwochen, 15 d’agost de 2015

El 13 de gener de 1775, a Munic, s’estrenava una opera buffa on l’acció se situava en un poblet prop de Milà. No se sap molt bé de qui era el text; és possible que el seu autor fos Giuseppe Petrosellini o un dels seus contemporanis (se li atribueix presumiblement a Ranieri de’ Calzabigi, conegut com a llibretista de Christoph Willibald Gluck). El que sí sabem del cert és que W.A. Mozart va escriure la música d’aquesta obra en un nou estil de cant sentimental, quan només tenia 18 anys. El compositor de Salzburg, influït per les grans discussions intel·lectuals i de debat polític de la seva època, va compondre, amb el seu magistral i subtil llenguatge musical i el seu encantador geni, una òpera on es barreja el còmic i el tràgic, com ara acusacions d’assassinat, intrigues de palau i embolics amorosos. Sens dubte, l’Aufklärung (el Segle de les llums) del segle XVIII s’interferiria, irremeiablement, en la moderna societat austríaca.
Michi Gaigg, amb el seu L’Orfeo Barockorchester, ha coordinat els esforços de l’escenògrafa sud-coreana Seollyeon Konwitschny, la dissenyadora de vestuari Dimana Lateva i la dramatúrgia de Bettina Bartz per estrenar al festival d’estiu, el Donau Festwochen, de la ciutat austríaca de Grein, «La finta giardiniera», un dramma giocoso en tres actes, en una versió que aporta noves i interessants dades sobre la instrumentació.

© Reinhard Winkler

©Reinhard Winkler

És impossible parlar de Michi Gaigg sense al·ludir a la seva direcció impecable, la implicació emocional –les seves espurnes genials-, la riquesa de detalls sonors dels seus músics i, en aquesta ocasió, també, dels seus cantants. A més, Gaigg no solament és respectada pels músics sinó que també és admirada i estimada pel públic. L’elegant directora austríaca transmet la seva força musical per mitjà d’una direcció intel·ligent i agosarada.

© Reinhard Winkler

©Reinhard Winkler

Quant a la divertida òpera de Mozart, val la pena destacar l’ària nostàlgica i suau, «Geme la tortorella», de Sandrina, acompanyada per les delicades cordes del curós conjunt instrumental, i cantada amb la refinada expressivitat de la soprano alemanya Gabriele Hierdeis. Volem fer notar que Hierdeis ha interpretat música de compositors com Stockhausen, Ligeti, Penderecki, Berio, Lachenmann, la qual cosa palesa la seva versatilitat estilística.
Certament, aquell jardí (situat al pati central del Castell de Grein, Schloss Greinburg) és un autèntic laberint de passions on hi regna el caos, els desmais i el desconcert. Virgil Hartinger, que mostrà la seva vessant més còmica, va donar una presència rellevant a un peculiar personatge; la brillantor de la seva veu segueix sent un dels seus encants. Pel que fa a la mezzosoprano austríaca, Maria Weiss, que ha passat força temporades a Barcelona, demostrà un cop més el seu gran talent artístic en l’escena. La profunditat dels seus greus, la seva capacitat de moure’s lliurement per l’escenari i la seva expressivitat en el paper de Ramiro, van embellir, sens dubte, la seva interpretació.

© Reinhard Winkler

©Reinhard Winkler

Angelika Niakan, en el paper de Serpetta, va recrear uns quants moments delectables, com també van ser molt plaents les impressionants àries cantades pel baríton Stefan Zenkl, un Nardo divertit i enamoradís, i l’ímpetu de l’ardent i incisiva Arminda en la veu de Hanna Herfurtner, una prometedora cantant que -molta atenció- en la propera temporada farà el seu debut a l’Oper Frankfurt. I no menys important va ser la interpretació de Bonko Karadjov com a Graf von Belfiore; el seu enfocament interpretatiu va ser molt efectiu, sobretot en la seva ària «Care pupille belle» o en l’entranyable duet del tercer acte «Dove mai son!…Tu mi lasci?».
A tall de recapitulació, volem dir que aquest elenc de cantants solvents, congregats pel lideratge de Michi Gaigg, van representar uns personatges que, certament, els defineix una sola cosa: malgrat les seves bogeries, tots ells busquen l’amor.
Un tema recurrent en Mozart.

Text: Carme Miró