ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Götterdämmerung


Götterdämmerung, Richard Wagner
Intèrprets:
Lance Ryan, Alejandro Marco-Buhrmester, Oleg Bryjak, Attila Jun, Catherine Foster, Allison Oakes, Claudia Mahnke, Christiane Kohl, Mirella Hagen, Julia Rutigliano, Okka Von der Damerau
Chor der Bayreuther Festspiele
Orchester der Bayreuther Festspiele
Vídeo: Andreas Deinert, Jens Crull
Direcció d’escena: Frank Castorf
Direcció musical: Kirill Petrenko
Bayreuther Festspiele, 1 d’agost

De forma unànime, i això és dir molt, la persona més admirada i més ovacionada va ser Kirill Petrenko. En les quatre representacions de la Tetralogia, el director rus, des del fossat amagat, va aconseguir de l’orquestra tota la densitat que requereix aquesta monumental obra. Petrenko és sabedor de la profunda relació que hi ha entre el so i les qualitats del diví, dos universos procreadors. El director rus domina la dinàmica dels metalls, la litúrgia del luxós legato de les cordes, el teixit narratiu dels leitmotiv, el cromatisme expressiu articulat al diatonisme natural, l’excés de la forma que acondueix a l’abisme i la substancialitat de la dissonància que ja mai més resoldrà a la consonància que li correspon.
©Bayreuther Festspiele / Enrico NawrathRichard Wagner tancà el cicle quan tenia 61 anys; no cal dir que la seva aportació a la música del futur ha estat indiscutible i inqüestionable. Tenim motius per dir que va escriure tres versions per al final de Götterdämmerung (1848-1874), perquè, a diferència de nosaltres, des del nostre punt de vista, només hi podia haver una final per L’anell: la redempció per l’amor (fonamental en Wagner) que es convertiria en el tema principal.
En la darrera obra de la Tetralogia, El capvespre dels déus, en aquesta insòlita versió de Castorf,apareix un grup de perdonavides (uns éssers afectats per la tosquedat i la grolleria), Siegfried, Gunther i Hagen, que es reuneixen en una camioneta/bar, el «döner box», situat a un carreró de mala mort de Berlín, on un figurant (que és la riota de tothom) va tallant kebab; semblen membres d’una xarxa de crim organitzat. A banda d’això, des de l’escenari segueix emergint la música de Wagner que va encegada a la recerca de l’èxtasi poètic.

Cal remarcar que la interpretació de les tres sopranos Christiane Kohl, Claudia Mahnke i Okka von der Damerau, les tres Nornes (el passat, el present i el futur), va ser, potser, una de les millors que s’han sentit mai al Bayreuther Festspiele.
Siegfried, amb el timbre lluminós i juvenil de Lance Ryan- aquí amb més consistència -, és colpejat amb un bat de beisbol fins deixar-lo estabornit (la imatge és molt “americana”). L’ànima de Siegfried s’endinsa als inferns. Tot seguit, el vídeo projecta la imatge de l’odiós Hagen, interpretat per un pletòric Attila Jun, passejant tranquil per un bosc (imatges sense cap interès) mentre sona la cèlebre marxa fúnebre de Siegfried. Sens dubte i per sort, la música ocupà tota l’atenció de l’oient.
La poderosa Catherine Foster va créixer en el personatge de Brunilda; va començar molt més convincent, i en les escenes finals, al voltant de Borsa de Nova York, no sabem del cert si és ella, o no, qui encén en flames aquest edifici representatiu del món capitalista. El que sí és cert, és que la passió devora els personatges de Wagner en una realitat confusa i desmesurada.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath
Les fulgurants veus del Chor der Bayreuther Festspiele, que finalment apareixen en aquesta òpera, segueixen mostrant la seva grandesa musical, la qual cosa ens fa pensar i, alhora, afirmar que tan l’orquestra com el cor del festival wagnerià de Bayreuth és un referent de perfecció tècnica i qualitat musical. Són els missatgers dels déus que creen un llaç entre el món superior i el terrenal. Encara tenim al record (Lohengrin i Der fliegende Holländer) en el seu pas al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el passat setembre del 2012.
Fou notable la interpretació de la soprano dramàtica Claudia Mahnke, en el paper de Waltraute, que va cantar amb una commovedora i seductora veu baixa. Més irregular, tot i alguns moments esplèndids i plens de força, va ser la interpretació d’Allison Oakes com a Gutrune, la pallussa i impossible pretendenta de Siegfried.
Franck Castorf va sortir davant del púbic amb el seu equip de producció. Escridassat i ovacionat, durant una bona estona (quinze minuts de rellotge).
Aquest és el soroll etern; el d’aquells que estan a favor i en contra, i també dels que tant se’ls en dóna. Perquè la vida és això, una multiplicitat de moments i de veus humanes que malden per gaudir del dret a expressar-se lliurament. Diferents formes de pensar, de sentir i d’expressar artísticament allò que portem dins. El so etern de la vida ens fa sentir la pluralitat de la veu humana i cal respectar-la en totes les seves tessitures.
El que ha fet Castorf, que és un controvertit generador d’idees, és mostrar-nos una part de la confusa experiència humana fràgil i barbotejant; vivim en la civilització dominada pel poder econòmic, el món de les relacions líquides de Bauman, on el sexe s’ha convertit en una icona del consumisme. Som la generació que ha viscut la polarització del comunisme i el capitalisme, i, de sobte, amb la caiguda del mur de Berlín, correm el risc de començar una nova era de despotisme (aquest ja no serà tan il·lustrat). El problema és que sí que hi ha un poder econòmic que dirigeix les nostres vides. És un fet universal que s’adapta a cada època i a cada context cultural. L’anell segueix fascinant la nostra societat, a canvi de res, ni tant sols el sacrifici de l’amor perquè ja només percebem el patetisme, l’escarni i la impotència sense èpica. Això és el que ens mostra Castorf, l’absència de l’èpica. El llarg viatge erràtic per anar a buscar L’anell, sense èpica, a través de relacions truculentes i emocions prefabricades, ens duu cap el crepuscle. Un crepuscle, la destrucció total que causa la cobdícia desmesurada, on no hi trobarem ni tan sols els déus.
Des de Sonograma Magazine, volem deixar constància de que assistir al Festival de Bayreuth segueix sent una de les millors experiències musicals.

Text: Carme Miró

 

 

 

 

One comment
  1. Pingback: El capvespre dels déus | Cròniques |