ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Elektra, Richard Strauss


Elektra, Richard Strauss
Intèrprets:
Evelyn Herlitzius, Waltraud Meier, Adrianne Pieczonka, Thomas Randle, Alan Held, Franz Mazura, Renate Behle, Florian Hoffmann
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció escènica de la reposició: Vincent Huguet
Direcció musical: Josep Pons
Gran Teatre del Liceu, 7 de desembre

Hi ha quelcom de sorprenent, amb caient vertiginós, en el desplegament de recursos musicals que utilitza Richard Strauss. És inevitable pensar-ho quan s’escolten les òperes del compositor i director d’orquestra alemany, que era un home d’una vasta cultura. És conegut per tothom que el seu potencial intel·lectual el va du a compondre música per a grans textos que il·lustraren el món literari europeu.
A més, i potser això fou el més rellevant de les seves òperes, Strauss va combinar els elements constitutius dels relats mitològics i la dramatúrgia en un tot i sempre fidel a l’estructura formal de l’òpera.
Richard Strauss va compondre Elektra, una tragèdia en un sol acte, després de veure-la representada com a obra de teatre posada en escena per Max Reinhard. I si ja ho va fer, també, amb la Salomé d’Oscar Wilde, amb Elektra Strauss va procedir de la mateixa manera. Va demanar a Hugo von Hoffmannsthal que fes una adaptació lliure de l’obra de Sòfocles.
Vincent Huguet dirigeix la reposició de la producció del director, cineasta, actor i productor Patrice Chéreau (1944-2013); una coproducció que s’estrenà -pocs mesos abans del decés de Chéreau- al Festival d’Aix-en-Provence el juliol de 2013 sota la batuta del director finlandès Esa-Pekka Salonen.

© A. Bofill

© A. Bofill

Josep Pons va dirigir amb determinació una partitura plena de sumptuosos motius d’una immensa qualitat expressiva, desgranant-los i matisant-los un a un, i aconduint l’orquestra de 87 músics cap a una atmosfera inquietant d’on sorgien els colors (i potser també els somnis) més atractius de la prodigiosa orquestració de Strauss.
Electra, interpretada per la soprano dramàtica Evelyn Herlitzius, és el reflex de l’excés, de l’obsessió pel passat, cosa que la incapacita per viure el present. Adolorida i aclaparada per la necessitat de venjar-se de la seva mare. La veu fascinant d’Evelyn Herlitzius, que va donar vida a un personatge torturat per l’horror, ens va colpir d’admiració per la força de la seva actuació.
Completen el trio de dones -tres personatges d’una gran complexitat psicològica- la correcta interpretació de la mezzosoprano alemanya Waltraud Meier en el paper de Clitemnestra. L’encisadora veu del baríton Alan Held suavitza la violència que perpetrarà Orest, ajudat pel seu perceptor, en l’admirable interpretació del baix-baríton de 92 anys Franz Mazura.
Cal destacar, també, la refinada veu, plena de matisos, de la soprano canadenca Adrianne Pieczonka com a Crisòtemis, la germana que voldrà impedir el matricidi.
Finalment, la mort precipita la caiguda d’aquests personatges que no troben mai consol.

Text: Carme Miró