ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Die Walküre


Die Walküre, Richard Wagner
Intèrprets:
Johan Botha, Kwangchul Youn,Wolfgang Koch, Anja Kampe, Catherine Foster, Claudia Mahnke, Allison Oakes, Dara Hobbs, Nadine Weissmann, Julia Rutigliano
Orchester der Bayreuther Festspiele
Video: Andreas Deinert, Jens Crull
Direcció d’escena: Frank Castorf
Direcció musical: Kirill Petrenko
Bayreuther Festspiele, 28 de juliol

«La Valquíria» (1852-1856) és la primera part, després del pròleg de «L’or del Rin», de la Tetralogia de Richard Wagner. Va ser estrenada, després d’algunes revisions de l’autor, el 14 d’agost de 1876 a Bayreuth.
A les cròniques periodístiques se’n parla poc de música, de la veu directa de Wagner (un idealista radical), fins i tot de la gran transformació musical del mateix autor; de com el compositor alemany s’allunyà progressivament del model d’òpera romàntica.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Deixava enrere les àries, duets i els trios clàssics per a buscar un exasperant virtuosisme en el cantant. La melodia infinita, dotada d’una poderosa força melòdica i harmònica (tot un desplegament descomunal d’un ampli ventall d’acords), que cohesiona tota l’obra, estableix una interconnexió amb el leitmotiv, el motiu conductor, molt utilitzat per Wagner. Ambdós constitueixen el gran entramat de la complexa textura musical; de fet és una sistematització del seu pensament estètic.
El compositor que s’obstinà en la idea del temps cíclic, va donar a la tonalitat, també, una forma rítmica de rodar en l’escena, de manera que cada tonalitat esdevingués una cèl·lula musical generadora d’emocions, sentiments o realitats. La tonalitat de Mi bemoll, per exemple, està associada a la naturalesa. Així és com Wagner modula, seguint el model de la sintaxi del seu llenguatge dramàtic.
L’orquestra de Wagner, tal i com ell l’havia establert a L’anell, utilitzant grans volums sonors, va ser un referent per a dos compositors cabdals pel segle XX, Gustav Mahler i Richard Strauss. Sens dubte, deurien sentir una gran fascinació per una arqueologia del so perquè, de fet, l’orquestra wagneriana té l’encàrrec (del seu autor) d’expressar l’inefable.
L’escenografia d’Aleksandar Denic mostra una estructura de fusta, una torre que representa una plataforma petrolífera a la dècada de 1880, que dóna joc a nombroses possibilitats per a l’activitat escènica vertical. Aquest efecte visual i auditiu és present a tota la Tetralogia de Frank Casrorf.

L’afligit Siegmund, interpretat pel tenor sud-africà Johan Botha (bon coneixedor de l’obra de Wagner), amb una veu molt fresca i àgil, busca refugi a la granja del guerrer Hunding.
Convé recalcar que tot i que el baix sud-coreà Kwangchul Youn aporta un lirisme de gran detall al paper del guerrer, el seu cant és amenaçador. L’esposa de Hunding, Sieglinde, en la veu de la soprano Anja Kampe, que té un to penetrant i algun agut estrident, expressa en una meravellosa musicalitat la fascinació per Siegmund, al qual li demana que li expliqui el seu passat; Johan Botha ho fa amb una punyent expressivitat. Aquest primer acte es desenvolupa en un antic graner amb una gàbia amb dos galls d’indis vius, la llar de Sieglinde i el seu marit. Diu el relat, que van obligar a la pobra Sieglinde a casar-se amb Hunding, un home brutalment masclista.
Finalment, o millor dit, com era d’esperar, Sieglinde i Siegmund acaben fugint, i d’aquest amor naixerà Siegfried. El duo dels dos enamorats tanca el primer acte i prepara amb la màxima fluïdesa el desenvolupament de la trama.

©Bayreuther Festspiele / Enrico NawrathMentrestant, el vídeo mostra la revolució russa en un lloc possible: Bakú, la capital d’Azerbaidjan, un centre molt important en l’auge del petroli mundial. També podem veure diverses imatges en blanc i negre, fragments de pel·lícules, imatges del diari de la Unió Soviètica, el Pravda (que en rus significa «Veritat»), i un home que parla per telèfon que resulta ser el mateix Wotan que apareixerà moments després a l’escena.
Al segon acte, Wotan es troba amb Brunilda, la seva filla valquíria. Catherine Foster posa veu a Brunilda. La formidable soprano britànica està dotada de moltes virtuts; una d’elles és la seva veu de profunditat potencial i amplament lírica. Ens va sorprendre la seva versatilitat. Sobretot, en el seu cant pensarós, ple de sensibilitat i suavitat.
A la Fricka de Claudia Mahnke, en el llarg diàleg que manté amb Wotan, el seu marit, li falta naturalitat, cosa que l’impedeix fer una retrat complet de la deessa del matrimoni.
El darrer acte és inigualable. Les valquíries, les verges guerres acompanyen amb els seus cants les ànimes dels morts del Valhalla (la casa dels morts) que lluiten contra Alberic, per a que no torni a apoderar-se de l’anell que ara és a les mans de Fafner. Les vuit cantants, imponents i amesurades, van delectar el públic.
No podem dubtar ni un moment que Kirill Petrenko dirigeix amb fervor i intensitat. Acompanya les veus, modèlicament sincronitzades amb l’orquestra, amb una sonoritat molt matisada. La seva direcció és molt ordenada, totes les coses al seu lloc. El seu debut a Bayreuth ha estat brillant i eloqüent.
S’acaba l’òpera amb la filmació al vídeo de Brunilda en voltada de foc.
A l’escenari, foc real.

Text: Carme Miró