ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Das Rheingold


Das Rheingold, Richard Wagner
Intèrprets: Wolfgang Koch, Markus Eiche,Lothar Odinius, Norbert Ernst, Claudia Mahnke, Elisabet Strid, Nadine Weissmann, Oleg Bryjak, Burkhard Ulrich, Wilhelm Schwinghammer
Orchester der Bayreuther Festspiele
Vídeo: Andreas Deinert, Jens Crull
Direcció d’escena: Frank Castorf
Direcció musical: Kirill Petrenko
Bayreuther Festspiele, 27 de juliol

Enguany, el director de teatre alemany d’avantguarda Frank Castorf ha fet alguna remodelació de L’anell dels Nibelungs que es va estrenar l’any passat, després que els directors de cinema Lars von Trier i Wim Wenders van declinar les invitacions, tot commemorant el bicentenari del naixement de Richard Wagner. No es pot negar ni la seva força dramàtica ni el seu compromís amb la narració escènica. La seva visió “americanitzada” de L’anell, irritant i provocadora, en canvi, pot ser discutible. Desconeixem les intencions d’alguns periodistes que reconeixen, fins i tot, en el paper escrit, que no entenen res. No ens interessa l’escombraria periodística d’alguns mitjans que visiten Bayreuth.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

El director rus Kirill Petrenko ha estat l’encarregat de dur a terme la nova producció de Der Ring des Nibelungen de Richard Wagner al Festival de Bayreuth. Des del setembre de 2013, Petrenko ha estat nomenat director musical de la Bayerische Staatsoper de Munic. Cal ressaltar la força del seu lideratge i la profunditat de les seves idees musicals. La seva relació amb l’Orchester der Bayreuther Festspiele, acuradament articulada i equilibrada, afavoreix la creixença d’una riquesa subtil que arriba fins el detall més insignificant. I a les notes del programa, trobem cites del filòsof i musicòleg francès Vladimir Jankélévitch.

La determinació de Eva Wagner-Pasquier, Katharina Wagner i el seu assessor musical Christian Thielemann, juntament amb tot l’equip de direcció del festival d’òpera més important d’Alemanya, és buscar i trobar el més bo i millor de tot allò que ha d’interpretar l’obra musical de Richard Wagner. Com a bons gestors que són, prenen nota dels seus encerts i desencerts.
El tema de fons de Lanell de Frank Carstof, és el petroli, l’or del món actual, una font de poder, de riquesa, que propicia l’avarícia corporativa i la destrucció del medi ambient. Això és l’ombra més opaca del capitalisme.
La dialèctica entre el lirisme de Wagner i el col·loquialisme de Castorf xoquen en nombroses ocasions. La influència sobre Wagner del filòsof Ludwig Feuerbach és l’eix fonamentador del concepte que engloba tot L’anell, fins i tot, en la terminologia que utilitza el compositor.

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

©Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Das Rheingold (1852-1854), el pròleg de la Tetralogia que va ser considerat com el primer drama musical genuí, es desenvolupa a les sales i als passadissos del Golden Motel de Texas, a la ruta 66
(la mítica autopista que travessa els EUA d’est a oest), on també hi ha una benzinera, amb el seu bar corresponent, quan a la dècada dels 1960 i 1970, la gasolina era barata a Estats Units i la gent manejava grans cotxes, pensant que les reserves de petroli eren inesgotables.
En un espai rònec, degradat i de mala mort, muntat sobre un immens escenari giratori, veiem un prostíbul amb les donzelles del Rin que llueixen les llargues cabelleres de ros tenyit, acompanyades del seu proxeneta. Homes vagarosos, asseguts a les gandules, sota les acolorides banderoles triangulars de les festes majors, i una piscina en forma de ronyó on Alberic juga a pilota de forma bufonesca. El llenguatge que utilitza per explicar el poder és llefardós i grotesc. Es perd, certament, el sentit dramàtic de l’obra. Així ho vol Castorf.
L’ús d’una pantalla de vídeo de grans dimensions, a la part superior, dóna sentit a una narració pròpia. Els senyals d’imatge de televisió s’independitzen de l’escena i mostren d’a prop els sentiments, les cares i els moviments dels personatges o fins i tot, esdeveniments que succeeixen paral·lelament en altres llocs ocults, fora de camp per al públic. Els càmeres, Andreas Deinert i Jens Crull vestits de negre, entren i surten de l’escenari. El vídeo ja no és un mitjà addicional sinó una eina expressiva que construeix una juxtaposició d’imatges de colors tènues – a vegades en blanc i negre- en el desenvolupament operístic.
Les narracions es complementen. Com també es complementen les escenes de masclisme i la supeditació al poder de tots els personatges, amb alguns moments de comicitat. Són tics estereotipats, per descomptat, però còmics. Al capdavall, la rialla absurda ajuda a recompondre la visió que Castorf ens dóna de la humanitat.
Alberic és repulsiu i sinistre. El seu germà Mime és envejós i desgraciat. Per tal de posseir l’or que custodiaven les filles del Rin, Alberic ha renunciat a l’amor.
El déu Wotan, que es convertirà en el centre de les dues primeres òperes, es posa l’anell maleït, ignorant les conseqüències funestes. La plenitud sonora de les veus de Wolfgang Koch i Oleg Bryjak competeixen amb estratagemes musicals molt potents.
La veu fosca de la mezzosoprano de Claudia Mahnke i el timbre seductor de la soprano sueca Elisabet Strid, Fricka i Freia -que van descaradament darrera de Wotan– exhibeixen la sensualitat d’unes veus que han espigolat en el seu món musical i que han decidit realçar la inspiració.
La impassible Erda, per la seva banda, sota l’esguard atent de Wotan, és interpretada per la veu profunda (i molt ovacionada pel públic) de la mezzosoprano alemanya Nadine Weissmann (Premi del XLIII Concurs Francesc Viñas, 2006).
El tenor austríac Norbert Ernst, en el paper de l’astut Loge, el rei del foc, anava encenent i apagant un Zippo, l’encenedor americà que es va popularitzà els anys trenta. Va cantar esplèndidament.
Més endavant parlarem sobre l’orquestració de Wagner. Kirill Petrenko aporta precisió, genialitat i integritat musical a L’anell.

Text: Carme Miró