ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Anne-Sophie Mutter


Bach im Himmel, Bernat Vivancos
Concert per a violí i orquestra, núm 1, op. 26, Max Bruch
Simfonia núm. 9, op.95, Antonín Dvorák
Intèrprets:
Anne-Sophie Mutter
Direcció: Miguel Harth-Bedoya
Palau de la Música Catalana, 25 de setembre

Glamur i música són una parella de fet sacralitzada per l’elit. El segon concert de la temporada 2014-15 de Palau 100 va ser una posada en escena de les elits musicals i els seus vassalls que, de tant en tant, aterren al Palau de la Música Catalana per deixar constància de la seva existència. Deixo per als altres col·legues els avorrits comentaris (justificatius i poc musicals) sobre l’estètica femenina als escenaris.
El més important per a tots els que ens agrada la música és escoltar el que ens diu de nou l’artista. Ja es poden imaginar amb quin deler vàrem escoltar el Concert per a violí i orquestra, núm. 1, en Sol menor, op. 26, de Max Bruch interpretat per Anne-Sophie Mutter. Encara no he sentit cap versió del primer concert de Bruch que superi l’esperit i la tècnica musical de la violinista alemanya. I això és dir molt; reconec que ho expresso d’una manera dogmàtica (ja em perdonaran els lectors).

Sonograma-Anne-Sophie-Mutter

Anne-Sophie-Mutter

La seva va ser una versió única: va connectar molt bé amb el públic però va haver d’empènyer l’orquestra. Mutter dirigia, pensava en conjunt, i executava la partitura des d’un espai íntim i propi. Estàvem més davant d’una artista que d’una violinista. Sobretot després d’escoltar el seu primer bis de Bach.
Modernitat i tradició. Ningú no es va quedar indiferent davant les possibilitats infinites que Bernat Vivancos, amb el seu estil personal, va construir en la seva composició Bach im Himmel. El compositor català ens evoca la tradició: inspirat en la versió del gran melodista Gounod (Méditation sur le Premier Prélude de Piano de J.S. Bach) – ai ai! alguns deien Schubert- va construir el seu univers de petits encadenaments de notes llargues que s’esmicolen lentament en fractals per anar a l’essència, a la veritat.
La segona part, amb la Simfonia núm. 9, op.95 del compositor txec Antonín Dvorák, l’orquestra espanyola, l’ONE, va fer una celebració monumental de sonoritats, amb algunes “trepitjades de peu”. Ens va faltar l’ànima del compositor.

Text: Carme Miró

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *