ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Baltic Sea Festival


Orango, Dmitri Xostakóvitx
Simfonia núm. 4, Dmitri Xostakóvitx
Piano concerto no 1–5, Serguei Prokofiev
Simfonia núm. 2 “Resurrecció”, Gustav Mahler

Orquestres: The Finnish Radio Symphony Orchestra, Mikaeli Chamber Choir, Gustaf Sjökvist’s Chamber Choir, The Mariinsky Orchestra, Swedish Radio Symphony Orchestra, Swedish Radio Choir, St Jacobs Chamber Choir
Solistes: Soloists from the Mariinsky Theatre, Olli Mustonen
Alexei Volodin, Behzod Abduraimov, Kate Royal, Christianne Stotjin
Directors: Esa-Pekka Salonen, Valery Gergiev, Daniel Harding

sonogramaMgazine-Croniques-BalticSea

Artistes com August Strindberg, Selma Lagerlöf, Igmar Bergman, Hugo Alfvén, Eric Ericson, Otte Sköld, i una llista molt més llarga, han aconseguit, basant-se en la confiança i l’autonomia personal, que la societat sueca se l’hagi considerat com un element clau en la construcció de la col·lectivitat escandinava, la més avançada d’Europa.
Quan es viatge a Estocolm, un no es pot perdre el Moderna Museet, els jardins i els pavellons del Drottingholms Slottsteater (1766), que conserva trenta escenografies del segle XVIII, el Kungliga Operan, així com l’Ajuntament, en la sala daurada del qual es lliuren els Premis Nobel; com tampoc es pot deixar de passejar pel barri vell medieval, el Gamla Stan.
Enguany, Sonograma Magazine ha estat convidada al Baltic Festival Sea, fundat el 2003 pel director Michael Týden de la Berwaldhallen – la seu de la Sveriges Ràdio- Esa-Pekka Salonen, director d’orquestra i compositor i Valery Gergiev, director del Teatre Mariinski de Sant Petersburg.

El festival es va crear per afavorir un millor futur a la regió del Mar Bàltic. Van prendre aquesta decisió perquè pensen que la música estimula l’aprenentatge basat en la solució de problemes. Així són els suecs, intel·ligents de mena.

Vàrem escoltar tres autors, Xostakovitx, Prokofiev i Mahler, la música dels quals va ser interpretada per tres orquestres d’una innegable reputació: The Finnish Radio Symphony Orchestra, amb Esa-Peka Salonen; The Mariinsky Orchestra, amb Valery Gergiev i The Swedish Radio Symphony Orchestra amb Daniel Harding.

Mattias Ahlm/Sveriges Radio

Mattias Ahlm/Sveriges Radio

El nivell dels solistes del Teatre Mariinski va ser altíssim; els onze cantants, amb el relat intercalat del narrador (anem a riure’ns de la història de la mona i de l’home), van oferir una versió amb un fort sentit melòdic. A l’escenari hi havia dues pantalles de vídeo; la narració visual conjuntava rítmicament amb la música i, val la pena dir que la imatge va afegir una mica de més ironia.

Mattias Ahlm/Sveriges Radio

Mattias Ahlm/Sveriges Radio

La precisió i l’audàcia de la The Finnish Radio Symphony Orchestra van ser els elements essencials d’una colpidora actuació, sobretot, en la complexa estructura compositiva de la Simfonia núm.4.

Mattias Ahlm/Sveriges Radio

Mattias Ahlm/Sveriges Radio

L’afició de Salonen per les textures clares és molt evident; només amb el seu enginy, la seva força, i amb la seva altíssima competència va aconseguir que l’orquestra finlandesa brindés una extraordinària versió de la Quarta.
Esa-Peka Salonen és un director impressionant. Les seves aportacions a la direcció orquestral, seran, sens dubte, motiu d’interès per a les noves generacions de directors. El darrer moviment de la simfonia va se sublim.

 *  *  *  *  *

Olli Mustonen, Alexei Volodin, Behzod Abduraimov, tres pianistes excepcionals formats sota la brillant tècnica de l’escola pianística russa, van ser els artífexs d’una inusitada marató musical: van interpretar els cinc concerts per a piano i orquestra de Serguei Prokofiev.
La producció concertística de Prokofiev balanceja entre l’avantguarda i el neoclassicisme. De fet, els seus concerts per a piano, virtuosos des de la primera fins a l’última nota, van ser decisius i determinants per a la reputació del compositor rus.
Val a dir que escoltar els cinc concerts seguits va ser el súmmum de l’elegància, i serà , amb el temps, una experiència inesborrable.

Els dos primers concerts, interpretats per Olli Mustonen i Alexei Volodin respectivament, escrits el 1911 i revisats pel mateix compositor el 1923, són un testimoni fefaent del llenguatge de Prokofiev. El ritme frenètic i el dolç lirisme formen una intensa combinació de dos elements que, no per ser oposats, manifesten una bellesa ferotge.
Podríem dir que el tercer concert és una obra de consolidació. Percudir l’estat anímic a través del piano, és l’element clau que apareix, amb tota la seva nuesa, al llarg del concert.

Foto: Johan Ljungström/Sveriges Radio

Foto: Johan Ljungström/Sveriges Radio

Quan arribà el torn del Concert núm. 4, interpretat per la mà esquerra d’Alexei Volodin, semblava que el món esdevindria definitivament el paradís. Que res seria més important que escoltar la interpretació de Volodin. Prokofiev va dedicar el seu concert al famós Paul Wittgesnstein, germà del filòsof; malauradament no el va voler interpretar mai perquè va dir que no l’entenia. Llàstima!
Nascut el 1990 a Taixkent, Uzbekistan, el jove pianista Behzod Abduraimov va interpretar el cinquè concert per a piano i orquestra de Prokofiev. La seva tècnica digital supera amb gran soltesa els reptes que suposen els models rítmics obsessius. Les mans Abduraimov seguien amb precisió i facilitat els moviments reiteratius dels procediments pianístics de Prokofiev.

Remarquem que en aquest concert, el compositor rus va voler incloure algunes novetats, i de pas, el diferenciaria dels altres quatre. En efecte, en aquesta obra, l’autor es va allunyar definitivament dels cànons tradicionals de l’escola pianística russa.

*  *  *  *  *

Era difícil imaginar-se que en aquella Viena de finals del segle XIX, plena de luxe, s’hi amagava una decadència galopant. Quan Gustav Mahler va arribar a Viena el 1897, regnava l’emperador Francesc Josep I d’Àustria, i la burgesia jueva era l’encarregada de protegir l’art i els artistes. Gràcies a les gestions de l’eminent historiador de música vienès Guido Adler, l’home que va mantenir una fonda relació personal amb Mahler, es van començar a programar les simfonies de Gustav Mahler, a les sales de concert de Viena.
Dos anys abans, el mateix compositor havia estrenat a Berlín la Simfonia núm.2 en do menor, una simfonia magistral de recolliment espiritual,un plany, un ritu, “la resurrecció”.

Els tres primers moviments estan vinculats a temes que apareixen en diferents moments, amb diferent instrumentació, amb diferents ritmes, i amb instruments dins i fora de l’escenari. L’estrèpit mahlerià, el de les angoixes apocalíptiques, s’aquieten amb l’entrada del cor. Les veus del St Jacobs Chamber Choir i del Swedish Radio Choir van comunicar amb fermesa el valor lògic i estètic del llenguatge de Gustav Mahler.

Foto: Micke Grönberg/Sveriges Radio

Foto: Micke Grönberg/Sveriges Radio

El director anglès Daniel Harding, que és el principal director convidat de la LSO, així com director musical de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, concep la música de Mahler provocant extrems en la velocitat i en la dinàmica. Ho pot fer perquè els músics de l’orquestra sueca són disciplinats i molt atents als moviments del director. Cal reconèixer que l’ampli horitzó intel·lectual de Harding l’ha dut a dirigir amb gran competència la complexa simfonia de Mahler.
Per una banda, la soprano Kate Royal, amb la seva veu rica i càlida, va donar un toc de sublimitat a la simfonia. Per l’altra, Urlicht, en la veu de la mezzosoprano holandesa Christianne Stotjin, ras i curt, va enamorar el públic. Les dues veus solistes van sorgir d’un espai comunicatiu, ajustat a la perfecció pel cor, per garantir el teixit sonor sense cap ruptura: una sensació profunda de plenitud.
Això no va ser tot. La potència i el foc creador de la Swedish Radio Symphony Orchestra, en el darrer moviment, va encendre l’ovació agraïda de la fervorosa audiència. Sí, l’afició n’està orgullosa i els fa costat.

No resulta estrany que Mahler s’acomiadés del públic vienès (el novembre de 1907) amb la Segona Simfonia. Marxava, marxava alliberat cap a Nova York.

Text: Carme Miró

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *