ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Cròniques

Officium defunctorum


Títol: Officium defunctorum
Autor: Tomás Luis de Victoria
Intèrprets: Isabel Juaneda i Marta Rodrigo, cantus; Jordi Abelló i Mercè Trujillo, altus; Albert Riera i Antonio Trigueros, tenor; Jordi Blanco i Tomàs Maxé, bassus; Maria Crisol, baixó; Juan de la Rubia, orgue positiu
Musica Reservata de Barcelona
Església del Santuari del Miracle, 6 d’agost de 2016

El grup vocal de cambra Musica Reservata de Barcelona, especialitzat des de 1991 en el repertori menys conegut del Renaixement i del Barroc, va oferir, en el marc del FeMAP, una brillant interpretació de l’obra magna de Tomás Luis de Victoria (ca. 1548 -1611), l’Officium defunctorum sex vocibus, dedicat a l’emperadriu Maria d’Àustria, germana del rei Felip II.
Aquesta obra magna, la darrera que Victoria va compondre, és d’una densitat esglaiadora: allunyat del dramatisme que podria haver acollit, durant tota l’estona només es respira una profunditat i serenitat que invita a la meditació sobre la mort. El públic que omplia de gom a gom l’església així ho va entendre, i l’emoció de la música propiciava tensió i silenci.
El Requiem de Victoria consta de tres parts: Ad Matutinum (amb quatre seccions), Ad Missam (que conté l’ordinari de la missa) i in Exsequiis (que conté el motet Versa est in luctum, el responsori Libera me, Domine, i l’antífona In paradisum), que es canten seguides i que, tan sols a través del cant pla, es distingeixen les divisions.
El concert va començar amb la lectura en català del Taedet anima meam feta pel baix, abans que, des de l’orgue de l’Església el conjunt cantés aquest lament de Job, que, en la versió de Dom Ramir Augé (Bíblia de Montserrat, MCMLIX) diu: “La meva ànima sent tedi de la meva vida, / daré curs al meu plany contra “Ell”, / (vull parlar en l’amarguesa de la meva ànima), / li diré a Eloah: No em condemnis, / explica’m per què em combats! / (…) Les teves mans m’han format i compost, / després, canviant d’idea, vols destruir-me?”.
A continuació, els membres del conjunt van baixar al presbiteri i el Requiem va continuar amb cantants i músics ben a prop del públic, la qual cosa va propiciar que el públic se sentís “a dins” de l’obra.

Musica Reservata de Barcelona i Juan de la Rubia

Musica Reservata de Barcelona i Juan de la Rubia

Les peces anaven combinant el cant pla, monòdic i de ritme lliure, propi del gregorià, amb la polifonia, que s’estructurava sobre un cantus firmus, i la melodia anava guiada, amb mà magistral, per l’orgue i el baixó. El treball de l’organista Juan de la Rubia, així com el dels cantus i altus, va ser molt destacable.
El conjunt de veus semblava un aflux de rius que recorrien els trams finals del seu curs, separant-se, retrobant-se i tornant a separar-se per emfasitzar els moments més pregons i intensos de l’obra, com per exemple, l’Offertorium, el Lacrimosa o In paradisum.
Música reservata va fer una audició impecable del Requiem. Sense estridències, amb un to contingut, va oferir una sòbria lectura d’aquesta obra capital de la música que el públic va saber correspondre amb llargs aplaudiments.
El sol de tarda, que iniciava el seu declivi i entrava just per la finestra de la portada principal de l’església en començar el concert -com si ell també volgués afegir-se a la festa dels sentits que la música de Victoria regalava-, va anar il·luminant successivament, a mesura que el concert avançava, primer les imatges de sant Esteve, sant Ramon i sant Josep, i després les de sant Joan Baptista, sant Pere i Sant Tomàs, tot desvelant detalls amagats fins aleshores en la obscuritat: conquilles, caps d’angelets, llànties, paisatges a penes figurats, corones, capitells, motllures, acants, cornucòpies, palmes, refregats, marbres falsos… Així, el magnífic retaule barroc de Morató esdevenia, tal com va ser concebut, pura metàfora del barroc: el triomf del poder de l’Església catòlica enfront la nova ciència i la reforma protestant que s’acabava de produir.
L’estil teatral i dramàtic del barroc, basat especialment en l’efectisme, entrava en contradicció amb la sobrietat i rigor de la música renaixentista de Victoria: la vida mateixa.
També, en això, el concert va ser una lliçó d’història.

Text: Antoni Clapés