ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Suite borgenca


Títol: Suite borgenca
Autor: Eduard Batlle
Pròleg: Esteva Plantada
I.S.B.N.: 978-84-9975-743-8
Editorial: Pagès editors

Suite borgencaQuan el poeta de la discreció que és Eduard Batlle (Lleida, 1971) amb va dir el títol de l’obra amb què acabava de guanyar el VII Premi Jordi Pàmias de Poesia de l’Ajuntament de Guissona, i ara editat per Pagès, el primer que li vaig dir va ser el canviaràs, oi. Gairebé sense cap interrogant, asseverativa, amb una mena de punt i seguit. No el va canviar, el títol. I va afegir que ja entendria per què. El títol era, és i seguirà sent Suite borgenca.
Una suite és una forma musical que té diferents moviments, i que consisteix en una successió de danses d’una mateixa tonalitat però diferenciades pel ritme i el caràcter, i que se sol iniciar amb un preludi o obertura. El nom ve del terme francès suite, ‘seguit’, ‘tot seguit’, ‘l’un darrere l’altre’. Però una suite és també un apartament de luxe, integrat per diferents peces, que es lloga a un mateix client. Una peça darrere l’altra, de prosa poètica amb un mateix fil conductor i amb moments de desfici i també de dolcesa; i una mena d’apartament isolat de tot però enmig d’aquest tot, com una illa, que hem llogat nosaltres, lectors. Aquest podria ser un primer esbós, tot just per començar-hi a entrar, de Suite borgenca.
Però el preludi és aquí el pròleg magistral que signa el també poeta de la discreció Esteve Plantada (Granollers, 1979). Hi ha pròlegs o epílegs que són només desplegament de plomatge del qui l’escriu i que obvien de dret l’obra. L’autor d’aquesta mena de pròlegs o epílegs l’únic que vol és fanfarronejar i omplir de cites i frases fetes el què de la cosa. Però no. Esteve Plantada signa un pròleg-preludi que hauria de ser referent. Parteix del text i va i ve per viaranys de dubtes i certeses, per tornar de tant en tant al text i acabar amb un parell d’interrogants: “Què és, si no, fer poesia? Què ha de ser, si no això, fer bona poesia?”Ens alimenta, i alhora ens obre la gana. En volem més, i alhora volem devorar la suite que anuncia. “La certesa és la raó que ens explota a les mans”, diu, i segueix, perquè aquí tot segueix.
Com el trompetista italià Paolo Fresu fent un duel amb el silenci de les muntanyes i el verd d’alçada a “Il silenzio”, així Eduard Batlle fent un duel de crit callat amb l’entorn hostil d’un cap de comarca oblidat del món i de si mateix. Perquè borgenca fa referència a les Borges, Blanques. Garrigues. Ponent. Oest. Terra on els déus van perdre les espardenyes i mai més no les van trobar. Un oblit. Una illa que és un oblit. Una illa que és un oblit enmig d’un secà que és també un silenci cridaner, o el crit callat que dèiem.
Els cans resaven. Calladament. Cridant per dins. Els cans resaven és el títol de l’obra de Miquel Bauçà (Felanitx, 1940-Barcelona, 2005) on Eduard Batlle ha extret la cita que encapçala el poemari. No és cap atzar. Els cans resaven (1961) és també un enfilall, encara que molt  breu, de proses poètiques. Però n’hi ha prou amb poc quan el poc és contundència. Bauçà és un petit gran món. El radicalisme social del qui per a Batlle és referent fa esfereir. “Gosar obrir la boca”. Per dir clavant ben fort. I només n’hi ha una, de cita. No en calen més.
“A l’enderroc de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil un remolí de pols seca enfila garlandes de bosses blanques”. Som a l’oest. Aquí el vent s’enduria silent l’herba que rodola per camins on només hi passa la pols. Però som en un oest urbà. I l’herba són les bosses. I el silenci encara hi és. Per això necessitem la poesia. “Però un dia veuràs que no hi ha escapatòria”, diu Batlle. I segueix. “Sempre hem volgut ser lluny perquè ens dol veure el detall”. I segueix. “Ningú fuig i viure ve de gust.” Oh, sí, també. Però seguim. Dins el remolí, o dins de la continuïtat que ens enllaça l’atrocitat dels dies fets paraula.
Les proses poètiques que integren Suite borgenca respiren la desesperança de la lucidesa. “T’hauria d’haver dit que quan tocava que sense tu això no té cap gràcia, que paga la pena travessar deserts i menjar llagostes si al final del dia m’esperes. Però no ho vaig fer”, diu en una prosa on la víctima és ell, el jo poeta. Una esgarrinxada més. Estem atrapats. Estem atrapats en una “crítica a la desraó animalitzada”, per dir-ho ara amb paraules d’Esteve Plantada. I novament un fragment de pròleg, que es pot subratllar de cap a peus: “Aquest llibre és una explosió de poesia atroç, d’aquella poesia que fa mal –un dolor que punxa i no s’oblida– i que ajuda a dignificar la professió estantissa de la paraula que es dirigeix, inexorablement, a l’afrau de la nostra existència”.
El títol del llibre de poemes en prosa que us convidem a llegir és i seguirà sent Suite borgenca. Sort que hi ha homes que no em fan cas, com Eduard Batlle. Sort que hi ha homes com Eduard Batlle i Esteva Plantada, que es dediquen a treballar amb, per a i des de la poesia amb exigència i coherència. Sense desplegar plomes fetes de pèl de mentida. Així ha estat sempre l’indret on es mouen els sincers, podríem dir tot parafrasejant Batlle. I la dansa s’acaba. I el so de trompeta, també. Sobre un verd d’herba, ara molla, ara seca.

Text: Meritxell Cucurella-Jorba