ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Mil y una muertes


Títol: Mil y una muertes
Autora: Corina Oproae
I.S.B.N.: 978-84-945821-2-7
Editorial: La Garúa poesía

Pocs casos conec de persones més aferrades a la lectura com el de la poeta i traductora Corina Oproae (Făgăraş, Romania, 1973). Per a ella, llegir no és solament una passió sinó una forma de ser, de viure, de manifestar-se el seu “estar en el món”.  Una passió per la lectura que es multiplica en qualsevol de les nombroses llengües que coneix —que en són, si no m’erro, almenys sis. Diu Nicole Brossard que “la lectura és una potència real per a l’estimulació i renovació de la nostra vida interior”. I també, fent referència a la traducció, “tota traductora és, en primer lloc, una lectora: és a dir, algú que fa entrar en el seu món interior un altre món amb els seus misteris, ambigüitats, fulgors i zones perilloses”. Sembla talment que Oproae hagi fet seves les paraules de la poeta quebequesa.
Aquesta passió, doblada amb la traducció, només podia dur-la a habitar l’altra cara del mateix territori: l’escriptura. Per bé que fins ara no tenia res publicat en llibre (llevat les traduccions dels poetes romanesos Marin Sorescu i Ana Blandiana), Oproae havia donat a conèixer algunes narracions en revistes electròniques. Ara, de la mà de La Garúa poesía, que governa l’infatigable Joan de la Vega, ens arriba el seu primer llibre de poemes: Mil y una muertes.I s’estrena d’una manera contundent, enlluernadora; trasbalsadora. Amb uns textos de dolor i de dol per la mort de la mare. Un llibre que va molt més enllà de l’escriptura elegíaca que el títol podria suggerir, per esdevenir una reflexió moral sobre la vida i la seva finitud.
La primera part —que dóna títol al conjunt—és escrita en vers: una forma que Oproae entén bé i utilitza amb intel·ligència perquè els versos llisquen i s’encadenen els uns als altres amb tota naturalitat. Repeticions, al·literacions, el·lipsis, però també un cert barroquisme, donen al “relat” dels poemes el just camí per on fer discórrer el discurs. Hi ha poemes d’una contència extrema, com Hijos de medianoche:

Nací a medianoche
y ví como te llevabas
la mitad de mi alma.
La mitad que te queda,
me dijiste,
te servirá para ser medio ángel,
para ser medio niña

(…)

Me engañas como siempre y de repente
la mitad de mi alma
se estremece bajo tu abrazo
tenebroso y ronco
como el río
donde acaban todas las almas.

O el darrer d’aquests poemes, Porque no es tuyo:

No sabes acabar este poema
porque no es tuyo

(…)

Un poema que sube desde las entrañas de la tierra
desanda tiempo y espacio
se posa sobre tus ojos
—efímera mariposa cegadora—
y te pide desesperadamente que lo continúes.

Letanías del vacío, la segona part del llibre, són poemes en prosa d’una escriptura clara, transparent, eficaç. Continua la reflexió sobre el misteri de la mort, la dolorosa conseqüència que arrossega aquest “transitorio ser en los otros” que és la vida, i que ens mena, inexorablement, cap a la fi: un trànsit de dol des del qual “brotará la palabra, nítida y llena de sentido, la palabra que nunca viene de la nada”.
Dèiem que Oproae és una lectora atenta, privilegiada. I una mostra d’allò que l’ha frapat ens la dóna la tria de referències que l’han acompanyada i amb què s’acompanya en aquesta Mil y una muertes, com Anise Koltz, Ana Blandiana, Rose Ausländer, Emily Dickinson, Thomas Bernhard, Fernández Mallo. Poesia d’alt voltatge, on de vegades se sent el batec de la tradició poètica centreeuropea, amb la seva ironia, desmesura i causticitat. Szymborska, Seifert, Holan…
En algun text anterior, Oproae havia parlat de la “crueltat de la indiferència”. Amb Mil y una muertes retroba i ens retorna la pietat del compromís (amb la vida).

Text: Antoni Clapés