ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Fred als ulls


Títol: Fred als ulls
Autor: Antònia Vicens
Col·lecció: Jardins de Samarcanda
I.S.B.N.: 978-84-9766-542-1
Editorial: Café Central

Fred-als-ullsQue a aquestes alçades Antònia Vicens (Santanyí, 1941), la que alguns conseqüentment anomenen “La Gran Dama de les Lletres Catalanes”, pugui arribar a ser encara una desconeguda per al públic lector és quelcom que hauria d’indignar la societat literària, ja que ens trobem davant d’una autora de raça que ha bastit una sèrie de monuments literaris memorables com 39º a l’ombra, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver o Ungles perfectes, entre moltes altres.
Aquesta narradora amb una trajectòria de més de cinquanta anys a les espatlles ha bastit una obra capaç de sorprendre i de caçar les vissicituds del món. La seva mirada, atrevida però també immisericorde, és un dels retrats més descarnats de la societat contemporània, que en bona part ha venut l’ànima als plaers materials. I no es tracta d’una concessió professional sinó moral, la significació d’una caiguda, d’un escorxament. Ara bé, aquest bon ull d’Antònia Vicens a l’hora de transmetre els pous espirituals dels seus personatges no estava només sotmès a l’art de la narració, que dominava amb mestria: entre línies, i dins cada mot, s’intuïa com vivia, soterrada i lleial, una veu poètica que unia el cordill del sentit i de la trama, talment una saba o com una confitura espessa, mel dins del rusc. Per això no és estrany que aquesta novel·lista ja consagrada hagi deixat descansar l’art de la faula, que dominava, per convertir-se en una de les poetes més sorprenents i sòlides dels darrers anys. Una autèntica poeta jove i sàvia.
Antònia Vicens es va estrenar amb un poemari l’any 2009 amb Lovely, editat a la ja desapareguda Moll i tota una revelació de talent que va saber congriar un petit però sorollós èxit de crítica i públic. Quatre anys després arribà, dins Lleonard Muntaner i a la col·lecció de poesia La Fosca, una de les més remarcables de l’actualitat, Sota el paraigua el crit, que no feia sinó multiplicar l’aura obscura al voltant de la Gran Dama i continuar regalant una sèrie de versos que ja pertanyen a la posteritat.
Potser definitivament, la seva alta capacitat per a poetitzar el món i l’esperit es reivindica, de forma ambiciosa, amb el seu tercer llibre de versos, que ens ha arribat molt recentment: Fred als ulls, dins de Jardins de Samarcanda, que inicia una nova etapa amb un nou disseny, més amable i, sobretot, molt més eremític i sensorial alhora. En poc temps Fred als ulls ha anat aconseguint més lectures, i ara mateix és un d’aquells llibres que els poetes volen llegir i que els lectors necessiten aconseguir. És inevitable, fins i tot necessari que fos així. Durant la darrera Setmana del Llibre en Català va ser un dels poemaris més venuts, i versos seus es van prodigant de forma contínua a les xarxes socials, amb respecte, veneració, amb un digne sentit de justícia evidentment poètica. Sabem que això no és garantia de res, però en el fons també sabem que això vol dir alguna cosa, té un perquè.
I és que els poemes aquí inclosos d’Antònia Vicens són pura artilleria. Místics, devastadors, punyents, salvatges, fins i tot amb un delirant punt rocambolesc que fa que qui la llegeix s’elevi, com s’eleva, fins a l’alçada de la copa del llimoner, la veu poètica aquí capturada sense contemplacions, com un espasme solidificat, com un èxtasi condensat en el poder de l’escriptura. En aquest aspecte, Fred als ulls ens recorda a la meravellosa novel·la El teatre d’en Sabbath, de Philip Roth, que tot i haver-la escrit a la seixantena sembla un adolescent efervescent, en plena follia, arravatat i incandescent i desenfrenat. Això i tot més és Antònia Vicens amb aquesta obra magna seva com és Fred als ulls, pura potència sota un control mil·limètric, on no hi ha res que sobri i cada vers ens atorga bufetades i astorament perquè contenen la tràgica història d’una humanitat en frenesí.
Amb la mateixa inclemència que Carson McCullers o el mateix poder captivador de Wislawa Szymborska, Vicens s’encarrega d’amarar cada composició seva, imprescindible, amb un entrellat màgic que explica, secretament, la història d’un cos, d’un ésser humà dins les entranyes de l’alba i de la nit entenebrida de l’existència. Per això el llibre, en essència, és un viatge transfigurat, una nova prova del trajecte de l’heroi que Joseph Campbell va saber explicar tan bé en el seu The Hero With a Thousand Faces. No és casual, per això, que el poemari comenci amb una A majúscula i acabi amb una N també majúscula: alfa iniciàtica per a un nou començament inesperat i una ena com una carretera (ascensió, caiguda i revol) d’un pelegrinatge que transporta cada petit aspecte metafòric, i sensual, cap a un procés de sublimació i, també, de redempció. Una epifania d’elements herètics. Sens dubte, Bataille ho hagués tingut molt clar davant Fred els ulls: ens trobem davant d’un llibre sobirà, que instaura un nou ordre, una nova manera de fer i de reverenciar el valor de la poesia en un estat de coses en què tot és de tot excepte poètic.
Antònia Vicens és hereva de Faulkner, que deia que els que sabien escriure sols podien fer versos, i que la resta s’havien d’acontentar, com a molt, amb elaborar algun conte decent o, simplement, no fer massa el ridícul amb una novel·la, que és capaç de dissimular millor els errors. Tant el creador de Yoknapatawpha com l’autora de Santanyí, terra de Blai Bonet o d’Antoni Vidal Ferrando, entre molts d’altres, també saben que cada mot han de contenir la passió de l’univers, metabolitzada gràcies a l’enginy del poeta o del narrador, que donen sentit per bastir les seves catedrals de significats ocults i clarividents.
L’epíleg que signa Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol, traductor i poeta, és també un mapa ben travat sobre les claus de Fred als ulls, així com de la seva relació amb la resta d’obres de Vicens. De fet, aquest mateix Sampol ja va ser un dels responsables de l’edició de Tots els contes d’Antònia Vicens, que va veure la llum a les Edicions del Salobre ja fa anys. Entre ells, com entre els poemes de Fred als ulls, hi ha una simbiosi, una intuïció consagrada a la brutalitat.
En conclusió, Fred als ulls és una de les obres més fascinants d’aquesta rentrée literària, un llibre intens, extraordinari, enlairador. Ens trobem davant d’una oportunitat única per descobrir una de les millors escriptores vives de l’actualitat, però també es tracta d’una magnífica porta d’entrada per sentir-nos convidats a penetrar la resta de galàxies que configuren els seus escrits. Textos que, en ple segle XXI, tenen la major vigència possible i la capacitat de sacsejar i sublimar, o sigui, bàsicament emocionar.

 

Text: Sara Vilalta