ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Epistolari Jordi Arbonès & Francesc Parcerisas


Títol: Epistolari Jordi Arbonès & Francesc Parcerisas
Edició: Jordi Mas López
I.S.B.N.: 978-84-943779-8-3
Editorial: Punctum

A mesura que em preguntava, una vegada i una altra, com començaria la ressenya de l’Epistolari Jordi Arbonès & Francesc Parcerisas, publicat per l’editorial Punctum amb la col·laboració del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, em venia amb una força imparable una afirmació dolorosa que Jordi Arbonès escriu en les seves reflexions: «(…) un bon dia, em vaig adonar que enraonava en un idioma que m’era tan desconegut com el francès o l’anglès, quant a la gramàtica; un idioma que no llegia i en el qual tampoc no escrivia. El xoc va ser terrible! Em vaig sentir mutilat. A la meva generació, li havien fet una lobectomia: ens havien privat de l’òrgan d’expressió en la pròpia llengua.» Abrusador.
Jordi Mas López, llicenciat i doctor en traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona, presenta la correspondència entre Jordi Arbonès i Francesc Parcerisas, un recull de cartes, correus electrònics i faxos, escrits entre el juliol de 1986 i l’agost del 2000. Val la pena aclarir que la majoria d’aquests textos es conserven al Fons Jordi Arbonès i al Fons Francesc Parcerisas.
Jordi Arbonès ha estat un dels grans traductors catalans que va patir no solament un exili insuportable (a Buenos Aires) sinó també unes penúries econòmiques provocades per la manca de feina en el món editorial. Escriu sovint al seu amic Francesc que li enviï manuscrits per traduir, que se li empalmi un llibre amb un altre, que no té feina, que demana un avançament, i un llarg etcètera de despropòsits que li van fer la vida prou difícil. Tot i ser un treballador de pedra picada, detallista, minuciós i escrupolós, va patir la invisibilitat de la feina ben feta i el blasme públic de les errades. Malauradament, i per diverses raons i en més o menys inclemència, això se segueix patint actualment en el món de la cultura.
Si hi ha algun aspecte remarcable en aquestes delitables cartes és el lloc cabdal que ocupa l’amistat durant llarg temps. Els amics–Antoni Clapés, el mateix Parcerisas, Joaquim Carbó i molts més–, formen part d’una coincidència de persones, la humanitat dels quals els fa íntimament entranyables. El lector no pot quedar indiferent davant la humilitat i senzillesa d’aquests homes savis i entregats, perquè cada pàgina del llibre és un elogi a l’estima per la llengua catalana, al respecte per la ingent tasca de traduir les grans obres de la literatura europea al català i, per damunt de tot, a la delicada admiració que es professen. L’amistat és qui teixeix el llenç de totes unes vides dedicades (gairebé exclusivament) a difondre la nostra riquesa interior: la nostra llengua.

Text: Carme Miró