ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

El navegant


Títol: El navegant
Autor: Joan-Lluís Lluís
I.S.B.N.: 978-84-7588-633-6
Editorial: Proa

Llegir El navegant és com dur-te un grapat d’ametlles a la boca i en el delit trobar-te’n de ràncies i amargants. Amb la boca plena i per explicar-me, hauré de fer tria: escopir les ingrates, refer-me amb les altres. És fet exprés. Ranci i amargant. Som a la segona meitat del s. XIX d’un convuls i brut estat francès fent-se república, les seves jerarquies, les territorials i les culturals, les dels homes i les seves pixes. Classisme i racisme. Misogínia. Misogínia hipernaturalitzada perquè ni contesta de tòpic té. Un desgraciat nascut a Perpinyà, antiheroi que té per únic talent el do de llengües i per pitjor defecte un menyspreu general per gairebé tot el que l’envolta. Per ànsia de llengües es va tornant menys racista i per pura fam es torna menys classista i racista. D’assimilat deportat a influent entre colons. Però res del món, dels humans i de la seva animalitat, ni cent llengües apreses, el fan menys misogin. Del seu viatge de creixement i gairebé civilitzant, tot i la compassió, n’he sortit expulsada com a lectora. El que no acaben d’il·luminar els il·lustrats ho acaben enfosquint les ficcions. Me n’enfoto amargament i aquí ho escupo.
I un cop escopit, vaig a refer-me. Em refaig amb la ironia que s’hi destil·la, un humor rocambolesc començant per com el pareixen. Em refaig amb l’homenatge subvertiu a Jules Verne i les novel·les d’aventures i viatges; amb l’aclucada d’ull a la mitologia o a la rondallística. Hilarant, hilarant, el moment més esplendorós en l’aventura d’aquest mitjacerilla. Em refaig també amb llambregades com «És així, sota el foc d’aquesta mà, que decideixo detestar per sempre els mestres, siguin o no capellans». Assaboreixo l’espurneig d’una certa tendresa: «… era el més pàl·lid també, el menys visible, cosit de boira», el molt narcís… Somric amb les anticipacions, tan clares i sàvies en l’ús (i l’abús) que ens proporciona el mateix narrador. Sento goig quan em desperta paraules com «engiponar», «pixa», «bagassa», «pallagos», «perbocar», «entaforar», «ximar», «entabanar» o «xampurrejar» que em porten a les converses de grans. I em desfaig amb totes, totes i cadascuna de les valoracions sobre els parlars, les llengües, que no acaben de ser determinants per civilitzar la humanitat perquè «la intel·ligència i la imbecil·litat estan repartides equitativament» per tot arreu. Amb això em refaig amargament i així m’ho engoleixo.

Text: Sita Serradell