ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Com si tornés d’enlloc


Títol: Com si tornés d’enlloc
Autora: Anna Montero
I.S.B.N.: 84-7602-972-1
Editorial: Cafè Central-Eumo

Sovint s’associen els títols de Jardins de Samarcanda amb la poesia del silenci, tot i que certament alguns dels seus títols més coneguts se’n desvien, perquè la intenció dels editors no era establir un cànon d’una tendència determinada sinó obrir-se a totes les possibilitats de la paraula poètica en el seu màxim esplendor possible. Des d’aquesta certesa, des d’aquesta intenció de generositat i obertura, cada volum és independent però s’engloba en un espai que funciona, el d’un catàleg gairebé perfecte, un catàleg on els versos s’estructuren talment com una cadena tròfica. En el cas del volum Com si tornés d’enlloc d’Anna Montero això és especialment cert, perquè l’autora té tendència a la poesia del silenci, però també se n’allunya per erigir els fondals d’una veu pròpia, sòlida. Vegeu, per exemple, el poema il pleu sur Nantes (títol manllevat d’una esplèndida cançó de Barbara): «dóna’m la mà. / no sé qui va faltar a la cita. / potser jo. / potser no hi havia cita, / només paraules, ara, / que mai no vam dir, / que mai no direm. / il pleut sur nantes. / i la pluja pressentida / em diu com un coltell / el silenci de les paraules / la seua incertesa. / dóna’m la mà, / ara que la pluja / a poc a poc ens esborra / els records.» Parla del silenci, amb qui dialoga, però no es pot dir que s’associï a la «poesia del silenci», ja que aquesta es concentra expressivament, per bé que adopta la forma fragmentària per dir-se, pren un to pluridimensional i tendeix a apropar-se al punt zero del llenguatge
Ens trobem davant d’una poeta que troba el millor d’ella a través d’una delicadesa feridora, a partir d’una contenció nua i diria que fins i tot desesperada. Potser desitjaríem que s’obrís, que en algun moment esclatés de forma contundent, però això significaria trair els fonaments del poema com a espai desèrtic, àrid i inclement. Tanmateix, la veu d’Anna segueix esquerdant amb ràbia el temporal de les edats: perquè el gran tema de la poesia d’Anna Montero és el caràcter irrevocable i terrible del pas del temps, possiblement el fet més destructiu que existeix ja que res no escapa al seu salvatge domini. La poeta ens parla des de la culminació de la intempèrie com si aquesta es presentés sota la disfressa d’una carícia greu i cruel. En homenatge a Margueritte Duras escriu: «anirem a trouvelle / i veurem les gavines fosques / i els ocells de salitre / com pedres d’un altre món. / i sabrem que el temps / habita les paraules / que el diuen.»
La insinuació és, segurament, un dels recursos que més funcionen en tot moment: allò que es diu en la mudesa, el crit extraordinari que se somnia dins d’una atmosfera cada cop més tènue i isolada. Els versos de Montero són breus però alhora capaços d’associacions desbordades, i això és així perquè clamen des de l’extrem del viure.
Els versos dins de Com si tornés d’enlloc estan marcats per un profund caràcter simbòlic, allà on cada element de la natura no és només el que sembla, en aparença, sinó sobretot l’impacte directe que genera damunt de la veu poètica com un correlat objectiu que fa servir la poeta a través d’una identificació arravatada però mai tremendista.
La poesia d’Anna Montero dialoga amb la lírica en llengua francesa, sobretot amb alguns dels autors que ha traduït al català, des de Charles Baudelaire fins a Aurélie Nemours, també inclosa dins del catàleg de Cafè Central, amb Oscil·latori (Jardins de Samarcanda, #26).

Text: Sara Vilalta