ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Camí d’anada i tornada


Títol: Camí d’anada i tornada
Autores: Montse Barderi i Emma Vilarasau
I.S.B.N.: 978-84-664-2200-0
Editorial: Columna

Com ho han fet? Com s’han pogut posar tan endins, tan veraç i amb tanta cirúrgica precisió en els personatges que «interpreten» (i mai millor dit) sense que el text rellisqui, ni ofengui a la veritat, ans al contrari l’enalteixi i el faci ser estremidor? Com?
Aquestes són les preguntes que els faria si mai pogués parlar directament amb elles, cara a cara, amb la Montse Barderi i l’Emma Vilarasau, que ara ens apropen de manera tan sublim i encertada a la vida de dues grans viatgeres, potser no massa conegudes entre nosaltres, però que poc a poc es van obrint pas entre els grans obres de la literatura de viatges, per mèrits propis absolutament inqüestionables.
Annemarie Swarzenbach ho tenia tot en contra menys una: els diners del papà, que li haguessin permès tenir una vida comodíssima en la seva Suïssa natal. Només hi havia un problema (o un cúmul de problemes): l’Annemarie no volia ser aristòcrata com li hagués tocat ser, sinó que de ben jove s’interessà per l’arqueologia, per l’escriptura i pel periodisme. Inconformista de mena i de personalitat calidoscòpica, Swarzenbach va fer de la seva vida, trepidant i convulsa, una fugida constant de sí mateixa, sempre cap endavant, sempre cap a l’incert, saltant al buit sense comprovar si hi havia xarxa per esmorteir la caiguda lliure…  L’addició a les drogues, especialment l’opi, al principi va ser un recer; un redós d’oblit, però, que la va acabar menant quasi a la bogeria, a l’envitricollament de sí mateixa; i que la va conduir cap a l’abandó, perduda en la seva pròpia translació (si se’m permet la comparació amb la pel·lícula de Sofia Coppola).
Ella Maillart va ser una gran viatgera, aventurera precoç, escriptora i instigadora de mil i un projectes. Per fer el seu anhelat viatge a orient, cap el llunyà Pakistan (ja havia estat anteriorment a Tartària amb un altre polièdric personatge: en Peter Flemming) només li faltava una cosa: un vehicle. L’Annemarie, ves per on, en tenia un; un flamant Ford Roadster Deluxe de divuit cavalls, nou de trinca, regalat pel seu pare. Així va ser com aquestes dues dones, van llançar-se al desconegut, van amarar-se d’aventura en estat pur i van menjar-se el món fins allà on van poder: és a dir, fins a l’Afganistan, on els va enganxar l’inici de la Segona Guerra Mundial. Sorpreses per la contesa, Maillart va buscar refugi en un ashram de l’Índia i Schwarzenbach va fugir de la conflagració bèl·lica, arrecerant-se als Estats Units.
I aquí és on comença l’extraordinària «interpretació» de Barderi i Vilarasau, les quals reconstrueixen amb una habilitat tan sorprenent, com sorprenentment creïble (a vegades el lector ha de fer un esforç suprem per no perdre de vista que es tracta d’una obra real traslladada a la ficció) les vides de totes dues escriptores. I el mèrit encara augmenta més quan descobrim que en morir la seva filla, que va tenir un accident estúpid mentre anava en bicicleta, la mare de l’Annemarie Schwarzenbach, en un atac de rauxa, va cremar molts dels seus papers privats, especialment els diaris, els articles publicats i les cartes que s’havien intercanviat totes dues autores. De manera que tota l’obra que llegirem (que de ben segur que llegirem, perquè cal fer-ho) ens apropa d’una manera versemblant i dolorosa a aquest període de la vida de totes dues viatgeres, i aconsegueix dues coses sorprenents i molt lloables: primera, que qui no conegui ni a l’Annemerie ni a l’Ella, en vulguin saber més coses immediatament (i per fortuna tenim bibliografia a l’abast, com s’han encarregat de fer editorials com ara Minúscula, Península-Altaïr, Circe, Anagrama, Labor, La Línea del Horizonte i Tushita edicions); i segona, construir («interpretar», que d’aquí que aquest verb estigui posat entre cometes, no sé si per obra i art –o per deformació professional, podíem dir– del treball interpretatiu d’Emma Vilarasau) uns personatges tan creïbles, a partir dels esbossos que han anat trobant en lloc diversos, exposats al final del llibre, que emocionen. Emocionen de veritat.
Al final, clou el llibre un petit epíleg de la, també gran viatgera i coneixedora del tema i de totes dues escriptores, Patricia Almarcegui, la qual rebla el clau quan afirma que: «En definitiva, aquesta correspondència fictícia tenyida de fets reals de Barderi i Vilarasau aconsegueix el que qualsevol lector de les dues viatgeres hauria desitjat. Que Annemarie Schwarzenbach hagués viscut més i que [i aquí jo també hi afegeixo l’Elle Maillart, amb coneixement de causa] hagués escrit més.»
Aquest, no és només un llibre; és un devessall d’emocions!

Text: Enric Soler i Raspall