ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Cala foc als ossos


Títol: Cala foc als ossos
Autor:
Jaume C. Pons Alorda
I.S.B.N.:
978-84-943261-9-6
Editorial:
Edicions Terrícola

És difícil parlar de l’home i de l’obra de Jaume C. Pons Alorda sense que aparegui -com si fos un espectre shakesperià– Walt Withman. I no solament perquè Pons ha estat el traductor al català de Fulles d’herba (un treball d’excel·lent re-creació poètica que ha posat a l’abast del lector català l’obra Total del creador de la Modernitat poètica nord-americana) sinó perquè de vegades, llegint l’un i llegint l’altre, sembla que existeixin uns vasos comunicants entre les dues poètiques, com si es retroalimentessin mútuament. I ho dic perquè mentre Pons traduïa continuava creant la seva poesia: de manera que l’obra en català de Withman s’anava veient «contaminada» per l’escriptura del poeta caimarenc. D’aquí, el magnífic resultat que és Fulles d’herba; d’aquí també l’èxit editorial que ha representat (set edicions, si no m’erro).
Si, com escriu Pons al pròleg de Fulles d’herba, aquest «és un llibre que intenta caçar la força de la vida dins les seves pàgines» i que, en la dedicatòria, Whitman afirma cantar a «La Vida immensa en passió, impuls i força, / Entusiasta, a favor dels actes més sobirans sota les lleis divines, / Jo canto l’home Modern», el nostre poeta, en la seva darrera entrega, Cala foc als ossos , recorre els camins fressats per Withman; però, és clar, cent vint-i-cinc anys després, de manera que es troba instal·lat en la Postmodernitat. I si Withman pretenia «instaurar el present en el passat», Pons sembla voler instaurar-lo en el futur, on «aprendrem / a multiplicar / l’infinit per l’infinit». I diu: «Arruix, jas, no t’aturis, / ensenyoreix-te de tot el que trobis, / vessa’t i fremeix, / tingues d’estendard l’alegria / i, d’indefectible glòria, / ambicions siderals, / car sé que tot ho pots, / i que tot ho podràs.»
En el llibre m’hi sembla descobrir referències i devoció per Faulkner i Juan Benet (l’ambigüitat de qui parla, el gust per allò laberíntic i tràgic, les obsessions sexuals, una certa autonomia del relat poètic), Andreu Vidal, Shakespeare, Nietzsche, Buda, Lautréamont. Un còctel que ajuda “a viure en el deliri” d’aquest poeta que vol ser Final, Sempre i També.
Rescato una frase d’una ressenya sobre Tots els sepulcres, l’anterior entrega de Pons: «Llegeixo i llegeixo, i em deixo atrapar per l’atracció vers l’abisme fosc de la successió de versos i d’imatges, sempre d’una potència desesperada i embolcalladora, per la torbadora bellesa d’allò sinistre (excrements, sang, podridura, carronya, cossos putrefactes i esbudellats, negror, pànic)» que seria el cantó fosc de la Vida, d’aquesta Vida que Pons no deixa de viure i dir de manera carnal i espasmòdica, sexual i golafre, contundent i oracular, desmesurada i majestuosa. Tot dit amb metàfores extremes i incontinència i eufòria èpiques.
Llegiu-lo com si fos un estrepitós sospir…

Text:  Antoni Clapés