ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Quadern de Llibres

Afollada


Títol: Afollada
Autor:
Laia Martinez i Lopez
I.S.B.N.:
978-84-944330-7-8
Editorial: Labreu Edicions

Afollada“Afollada”, el títol del darrer llibre de poemes de Laia Martinez i Lopez, publicat per Labreu Edicions aquest febrer, pot provocar, per ell mateix, tant adhesions indefallents com rebuigs viscerals. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests prejudicis es deuran a la desconeixença del significat del mot, que tan poc té a veure amb la primera reacció immediata que -per proximitat a una altra paraula molt més usual, que descriu barroerament l’acte sexual- provoca, en un o altre sentit. Reacció, això no obstant, que fa difícil pensar que sigui casual; que no s’hagi previst en escollir el títol.
Per fortuna, el poemari -que, per a aquells que tingueu mandra de cercar el terme al diccionari, es podria haver titulat A-fillada– defuig de ple aquest possible voluntat provocativa (que, com s’ha demostrat en un malaurat cas recent ben poc té a veure amb la creació artística) i va molt més enllà. La poetessa de Berga vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible -“la natura: / de tan perfecta, reproduïble”, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir.
Dir, però, sobretot, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.
I mitjançant els seus versos, que ploren sang però, alhora, són punyents com ganivetades -“El meu cor vol ser el carnisser que ha d’escorxar-me”-, es diu i es des-diu; es fa i es des-fa; i en des-fer-se (en pugnar per alliberar-se d’un dolor que res ni ningú no pot amansir ni compensar; que únicament els que l’han viscut en la seva pròpia carn poden compartir i com-patir), assaja de re-fer-se.
De tornar a ésser la que era abans de sofrir el cataclisme que li ha esbotzat el cos i l’ànima; que ha convertit el cos (deu de goig, receptacle de plaer que extrema els sentits, els sublima i ens atansa a la divinitat) en font de dolor, en productor i producte de dolor, en sembra de desesperació; en un pou que a l’hivern prometia aigua dolça i clara i que la primavera ha assecat, deixant tan sols rastres de sang i de dany: “el ventre no em tornà font, sinó tartera”.
Dany i desesper -afollada follia- que crema i fa sagnar, que l’acosta i l’agermana amb la mare; amb la seva mare, perquè ella si va ésser (mare) i ella (encara) no: “la mare esdevingué en màrtir, / i el seu idil·li trabucà en mi”; que recorda, enyora, estima i entén com mai: “He tibat el fil d’aquell mocador tacat que vaig robar-te / mentre dormies a l’espera que jo m’adormís”.
Amb la qual dialoga com si, tot d’una, la catàstrofe que l’ha buidada del tot, que l’ha capgirada com un mitjó impossible d’apedaçar -“la que torna / essent una altra -natura morta”-, hagués restablert, com a (insuficient però imprescindible) compensació de tant de patiment, el cordó umbilical que l’unia amb ella; que, sense saber-ho, mai no s’havia romput del tot. Amb la seva mare i amb totes les mares. I, alhora, amb totes les dones.
Perquè les dones saben, des de temps immemorial, que són filles del pecat, que damunt d’elles, i només damunt d’elles -l’home (per més que es cregui el rei de la creació) és, sempre, un infant irresponsable-, caigué la culpa de trencar l’únic manament, la prohibició darrera (o, més aviat, primigènia) -“collir la poma -girar la mola”, però no saben, fins que s’hi troben, que a voltes la satisfacció del plaer -“la cova entre les cuixes / on hi guardo els pecats”- comporta, com a torna, exposar-se al dolor que no te remei: “La sensació / de ser la serp al teu jardí i menjar la fruita / -és tremenda”.
Si a Ausiàs March «sobresdolor [l]’ha tolt l’imaginar», a Laia Martinez el zenit del dolor li ha tallat les ales -“se t’ha afollat el ver desig / […] en allargar el braç per tombar el niu”- que la duien a volar, a somniar el fruit beneït de la comunió exaltada dels cossos -“L’escalada del desig fins al cim d’ebullició”-, de l’amor consumat que pren, dóna i fa, que genera i altifica.
Però, dissort de les dissorts, la barca de l’amor s’ha acabat estavellant contra (un d)els somnis quotidians de les dones: “sóc el sòl infecundable, / […] i a dins del ventre només m’hi arrela / un no-res infinit”. I un tal sobresdolor no se’l pot guardar a dins, ja que explotaria i la faria explotar, i li cal cridar-lo als quatre vents -“Crido esgarips a cor obert”-, esventar-lo, perquè no hi ha ni hi pot haver consol, però si que cal alliberar-se’n mitjançant una purga catàrtica; perquè només aquesta mena d’alliberament permet albirar una unça, encara que sigui boirosa i llunyana, d’esperança: “ets tots els mots / que no m’invento / però que em fan ser-me / quan te’ls escric”.
Llegint Afollada no obtindrem ni certeses ni respostes -com no podem esperar trobar-ne en cap ver poemari, on el poeta posi (i exposi) el seu cor i el seu esperit al nu-però si constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fa possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable, de comunicar l’incomunicable, de dir l’indicible. I allí on ella diu, sense dir-ho, el que no es pot dir, a nosaltres ens cal callar-i llegir-la.

Text: Xavier Serrahima