ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Disputa entre la fe i l’enteniment


Us oferim un extracte del llibre «Disputa entre la fe i l’enteniment» de Ramon Llull,  publicat per Obrador Edèndum dins la col·lecció «Traducció de l’obra llatina de Ramon Llull», en edició bilingüe.
Introducció, traducció i notes a cura de Josep Batalla i Alexander Fidora

 

Temps enrere, mentre l’Enteniment i la Fe, la seva germana, feien camí, s’esdevingué que l’Enteniment digué:

Ramon-LlullLa fe cristiana cau en la ignomínia si els infidels diuen que hom no pot establir la veritat de la fe cristiana per tal com no hi ha cap raó que la pugui demostrar. Ho diuen perquè hi ha cristians que admeten,[1] mantenen o afirmen que res no la pot provar. Això explica que els infidels no vulguin abandonar allò que creuen per acceptar quelcom de què l’enteniment no pot estar segur.

En aquest sentit, conten que un rei sarraí, versat en filosofia, discutí una vegada amb un cristià. El cristià li demostrà que la llei sarraïna era falsa. Llavors el rei digué al cristià que si li provava la veritat de la fe cristiana per mitjà de raons necessàries, tant ell com tots els sarraïns del seu regne es farien cristians. Però el cristià li respongué que la seva fe no podia ésser provada amb raons necessàries. Aleshores el rei digué al cristià: «M’has fet molt de mal, perquè abans era sarraí però ara no sóc ni sarraí ni cristià.» Acusant-lo d’haver obrat de manera deshonesta, el rei expulsà del seu regne el cristià. Adona’t, Fe, del gran dany que causà el fet que el cristià no et provés a tu, la fe! [2]

 

Llavors la Fe digué a l’Enteniment:

No és bo que hom pugui provar els articles de fe perquè, si fos així, la fe no tindria mèrit, com ho trobem escrit. Car «la fe no té mèrit quan la raó humana permet comprovar-la».[3]

 

Llavors digué l’Enteniment:

Conten que hi ha molts porcs salvatges en la terra dels sarraïns perquè la gent no menja porc. Doncs bé, atès que hi ha molts lleons que devoren els porcs, els garrins extreuen de la terra tantes arrels d’herbes com poden a fi que els porcs senglars grans no s’hagin de malmetre els ullals furgant la terra i, així, puguin combatre el lleó quan se’ls apropi.[4] Semblantment, si gràcies a mi i a la Voluntat, la meva germana, alguns cristians, doctes en teologia i filosofia, lluitessin decididament contra els infidels que intenten desprestigiar l’Església catòlica amb doctrines i històries falses, llavors aquests cristians doctes de què parlo protegirien el poble cristià mantenint-lo en la teva veritat. I ho farien en la mesura que resoldrien les objeccions dels infidels i exposarien les veritats sobre Déu, que els infidels no poden negar. Així doncs, tots els infidels vindrien cap a tu, gràcies a mi, i vindrien cap a mi, gràcies a tu, i tot això per la gràcia de Déu, que vull honorar per damunt de tot.

Abans de res, hem de recordar que conten que, de resultes de la predicació apostòlica, tota Àfrica, a més d’Europa i Àsia, estigué sota el guiatge dels cristians, fins que aparegué Mahoma. Però els sarraïns, d’ençà de l’aparició de Mahoma, feren desaparèixer els cristians de gairebé totes aquelles terres, ja que tu ets tan profunda i difícil que costa molt de creure’t. Doncs bé, la creença dels sarraïns sobre Déu no té cap profunditat. Tanmateix, llavors no hi havia cristians que amb la profunditat de la meva comprensió et poguessin ajudar a lluitar contra els infidels, tal com els senglars lluiten contra els lleons. I així pots veure que això et perjudica més que no et fa meritòria.

D’altra banda et dic que tu no has estat pas creada primordialment perquè els homes obtinguin mèrit, sinó perquè Déu sigui venerat, entès i amat pel seu poble. Car la bonesa i la noblesa tenen més a veure amb venerar, entendre i amar Déu, que no pas amb recompensar els homes. Afegeixo que, fins i tot admetent que els articles de la fe cristiana siguin demostrables, els homes continuarien tenint el mèrit d’entendre i amar perquè, com ha estat escrit, «només amem un bé si el comprenem».[5] Isaïes diu també: «Si no creieu, no entendreu».[6] És evident, doncs, que tu, Fe ets la disposició i la preparació que em predisposen a tractar de la profunditat que hi ha en Déu.[7] Perquè, creient allò que admeto gràcies a tu, puc ascendir i, així, habituar-me a tu. D’aquesta manera, tu ets en mi i jo sóc en tu. I doncs, quan jo, entenent, ascendeixo al graó on tu et trobes, tu, creient, ascendeixes un grau més amunt passant per sobre meu. Car de la mateixa manera que l’oli sempre se situa per sobre l’aigua, així tu sempre romans per sobre meu.[8] La raó d’això és que tu, quan admets quelcom, atès que ho fas sense esforç, mostres en tot un vigor ascendent que és superior al que tinc jo, que m’he d’esforçar per ascendir a entendre.

A més, quan entenc quelcom de Déu, la comunió que estableixo amb la Voluntat, la meva germana, és més gran que la que estableixo quan crec. Tu mateixa, si vols, en pots fer l’experiència. Car, quan es tracta de creure, la meva natura és feble perquè està engavanyada, però quan es tracta d’entendre realitats profundes és sana i se sent lliure.

D’altra banda, quan admeto quelcom que difícilment puc entendre, he de recórrer a tu per creure-ho. Car així com la fredor resta potencialment[9] en l’aigua quan s’escalfa, així tu restes present potencialment en mi quan entenc. Totes aquestes raons, i moltes altres que podríem adduir, mostren que actues malament quan et rebel·les contra mi, atès que sóc la causa del teu enaltiment ara i sempre.

 

La Fe respongué així a l’Enteniment:

Germà meu, no t’hauries d’enutjar amb mi, si jo et predisposo a entendre, com tu mateix ho reconeixes. Això permet que tu entenguis d’acord amb la teva natura, tal com ha establert la definició donada més amunt.[10]

Reflexiona sobre això que et dic. Saps prou bé que la Trinitat és incomprensible, perquè és infinita i tu ets finit. Com que no hi ha proporció entre allò que és infinit i allò que és finit, se segueix que mentre tu siguis un vianant[11] no pots entendre la Trinitat per mitjà de raons necessàries, perquè si ho poguessis fer, allò que és finit entendria allò que és infinit la qual cosa repugna a la raó.

 

Digué l’Enteniment:

Fe, germana meva, no m’enutjo amb tu, només et dic la veritat. Em sap greu que la gent no em faci servir més sovint per tal d’assolir la profunditat que jo li podria donar. Pel que fa a la teva posició, la meva resposta és que admeto això que dius de la incomprensibilitat de la Trinitat divina i de la meva finitud. Preciso, però, que si disposo de raons necessàries sobre la Trinitat divina això no vol dir pas que la comprengui sinó tan sols que l’aprehenc.[12]

És el mateix que passa al dit que, en tocar una part d’un ferro calent, sent parcialment l’escalfor del foc, però no pas tota l’escalfor, perquè no toca tota la seva substància, sinó tan sols una part. Semblantment, d’acord amb el mode d’intel·lecció que correspon tant a la gràcia infusa de la Trinitat divina com a la seva eminent intel·ligibilitat, puc assolir particularment quelcom de la llum de la seva veritat. Car ningú no pot constrènyer la Trinitat perquè es reclogui a aquesta possibilitat, ni pot fer, si s’ho proposa, que jo m’hi reclogui.

A més, m’estranya que no consideris que així com la voluntat divina infon graciosament la caritat a la voluntat de l’home vianant, així la saviesa divina no té per què no infondre’m el coneixement per tal que jo assoleixi la veritat sobre la Trinitat divina. Aquest coneixement m’ha de permetre entendre-la i resoldre totes les objeccions que la qüestionin, com també m’ha de permetre amar la meva germana, la Voluntat, perquè no pot amar profundament sense la profunditat de la meva intel·lecció.

*  *  *

* Disputa entre la Fe i l’Enteniment. Ed. de Josep Batalla i Alexander Fidora. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2011, p. 89-97. Reproduït amb l’autorització del propietari dels dret d’edició: © Obrador Edèndum, 2011.
[1]  Segons l’Ars amativa: De la taula d’esta Art (ORL 17, p. 397), el verb «suposar» (supponere), més que no pas simplement ‘conjecturar’, significa ‘admetre com a vàlid’, és a dir, «suposar coses ésser sens neguna provació, així com suposar que Déus sia o no sia».
[2]  Al·lusió al mètode apologètic dels dominicans. Segons ells, el teòleg podia provar l’error dels infidels, però no la veritat de la fe cristiana; Llull esmenta aquest mètode, per exemple, en el Liber de convenientia fidei et intellectus in obiecto, 3.1-2 (MOG 4, pp. 574-575). Al contrari, Llull, Liber de fine, 1.1.2 (ROL 10 / CCCM 35, p. 256); trad. cat. Darrer llibre de la conquesta de Terra Santa (ClCr 91, pp. 81-82) sostenia que «esset necesse quod homo eis diceret fidem nostram esse probabilem» (seria necessari que algú els digués que la nostra fe es pot provar). Sobre aquesta anècdota vegeu també la nostra introducció.
[3] Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, 2.26 (PL 76, col. 1197). Cf. la nostra introducció
[4] El mateix exemplum es trobarà recollit, més tard, al Llibre de virtuts i de pecats, 5.13 (NEORL 1, p. 196) (ROL 15 / CCCM 76, p. 320); cf. la nostra introducció.
[5] Cf. Agustí, De trinitate, 10.2.4: «Non aliquid amamus incognitum» (No amem el que desconeixem).
[6] Is 7, 9. Cf. la nostra introducció.
[7] Cf. Rm 11, 33, on es fa referència a l’«altitudo scientiae Dei».
[8] Sobre aquesta imatge molt original per descriure la relació dinàmica entre fe i raó, vegeu la introducció.
[9] En aquest context l’expressió in habitu sembla significar in potentia; cf. De venatione substantiae, 4.8 (ROL 22 / CCCM 114, p. 51): «Habitus est […] forma, cum qua intellectus habet in potentia scientias.»
[10] Cf. supra § 2.
[11] L’expressió in via al·ludeix a la concepció medieval de l’homo viator, l’home mortal que peregrina cap a la pàtria celestial. Cf. Tomàs d’Aquino, Summa theologiae, II-II, q. 24, a. 4; Joan Duns Escot, Lectura in librum primum Sententiarum, prol. 1 (ed. Vaticana, 16, p. 1); trad. cat. dins Del primer principi i altres escrits (TF 84, p. 161).
[12] Cf. per a aquesta distinció molt important, que també ocorre en altres obres, com ara en El llibre de la ciutat del món, § 53 (TOLRL 2, p. 243) (ROL 2, p. 190), la nostra introducció.