ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

La cultura latent: Els joves ja no són l’audiència sinó els creadors


Marina Sánchez

 

El discurs general és, des de fa anys, que la cultura va de capa caiguda. La indústria cultural culpa l’IVA al 21% de la disminució de consum d’activitats culturals, ja sigui anar a veure una pel·lícula al cinema, assistir a un concert, veure una obra de teatre o una exposició a un museu. I és veritat que la venda d’entrades per totes aquestes activitats s’ha reduït però això no significa que les creacions també. La joventut, que precisament inverteix menys diners en la cultura, és qui dedica gran part del seu temps a crear obres i de vegades sense rebre res a canvi, perquè són pocs els artistes que poden viure de la seva obra. Per personificar aquest fenomen, la Clàudia, l’Albert, l’Arantxa i en Guillem són els exemples perfectes. Cadascun d’ells es dedica a una vessant artística diferent i junts tenen una visió del concepte de cultura que potser no és compartida per tothom.La cultura no estarà morta mentre hi hagi gent que s’hi dediqui. Potser només a mode d’entreteniment o amb pretensions professionals, els joves continuen ocupant el seu temps amb activitats culturals. La cultura són moltes coses i està en tot allò que ens mou ja sigui la música, el teatre, la poesia, l’art o el cinema. L’Albert, la Clàudia, el Guillem i l’Arantxa són persones corrents que aporten el seu granet de sorra al desenvolupament de la cultura, i com ells molts d’altres.

L’Albert va arribar al món de la música per casualitat quan, fa 6 anys, li van regalar una guitarra acústica per Nadal. Va començar a aprendre gràcies al seu company de pis que en sabia una mica i, com sol passar sovint, va entrar en diversos grups, amb amics i coneguts: primer com a cantant, desprès com a guitarrista, i fins i tot com a baixista. Tenia clar que la música era un punt de no retorn, una vegada t’hi enganxes has de seguir. “Però ara estic una mica desmotivat perquè no trobo concerts, a Barcelona és difícil”. Quan la gent no et coneix i no has tocat mai en una sala, els has d’anar molt al darrere, comenta. L’Albert intenta tocar a bars ja consolidats enlloc de a sales de concerts ja que hi ha molts artistes que volen anar-hi i normalment donen hora per mesos desprès. “No vull guanyar molts diners però està bé que et reconeguin la feina que fas”.

 

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

Com a músic compositor, guitarra, baix i cantant té una visió molt ferma sobre la indústria cultural, segons ell la música és cultura sempre i quan no estigui tant condicionada pel mercat. Critica que les productores i discogràfiques encaminen els músics cap on elles volen i creuen que poden tenir sortida en el mercat i, per tant, allò que no encaixa amb el model establert és rebutjat: “Hi ha músics molt bons però com que sonen diferent, ningú els vol”. Al cap i a la fi, la indústria musical no deixa de ser això mateix, un negoci, i les discogràfiques aposten només per allò que pot donar més diners. “Les lletres d’avui dia diuen T’estimo i ja guanyes molts diners”. Tot i això, l’Albert no es mostra pessimista, segons els seu parer, ara mateix ens trobem en una situació dolenta i bona a la vegada perquè els moments de canvi suposen una oportunitat per nous grups. “És important que per que la música sigui cultura i aporti alguna cosa a la persona que la crea i toca, s’ha d’aprofundir, saber d’on ve; que els grups es creguin el que diuen i les lletres facin pensar”.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

“Sempre he tingut la inclinació a fer-ho però m’havia refrenat perquè és obvi que els pares no volen que el seu fill sigui un artista”, explica en Guillem que va canviar l’Enginyeria de disseny industrial per les Belles Arts. És normal que els pares prefereixin una carrera que asseguri una feina un cop acabats els estudis, en canvi Belles Arts o Literatura està més orientat a tenir un creixement personal que no pas al benefici econòmic, comenta ell.



En Guillem es passa el dia llegint, sóc un lletraferit; diu que llegeix per saber de l’obra d’altres autors i així tenir referents artístics, però també llegeix filosofia per plantejar-se què és el que vol fer amb la seva vida. La seva obra es podria considerar que és escultura, tot i que ell diu que fa peces tridimensionals. Li dóna molta importància als materials amb els que treballa, els quals provenen del lloc on viu, del Vallès. “Aquí hi ha moltes zones abandonades i jo estic enamorat d’elles, he trobat la manera de treballar aquestes zones a través dels seus materials”. Agafa materials que són residus, és a dir, objectes funcionals que ja no ho són i els aprofita per fer art, comenta l’escultor.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

“L’art és la cosa menys funcional que existeix, és una inutilitat útil”. Segons la seva opinió quan hi ha una crisi econòmica, com la que s’ha viscut a Espanya des de ja fa una bona colla d’anys, el que es retalla primer és la cultura, i a tothom li sembla bé perquè la seva importància és intangible, diu en Guillem. “Els diners que s’inverteixen en la cultura no donen un benefici real a la vida diària”. L’escultor explica que l’art provoca que la gent pensi i per això la feina dels artistes és important, perquè incrementa el coneixement. Així doncs quan es tanquen biblioteques i museus, el poble es torna inculte i no es queixa, “els estàs privant del coneixement perquè no pensin”.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

La gent no se n’adona però el que ens fa ser com som és la cultura, opina ell. “La societat es pensa que l’art no és una feina, no ho valora suficientment com per pensar que se’ns ha de pagar pel que fem”. Però això és una qüestió d’educació, educació artística. Si de matemàtiques t’ensenyen tantíssimes coses perquè no també d’art? reflexiona en Guillem. Explica que la gent no pot arribar a l’art: “Però això és com tot, si t’agrada el futbol aprens com funciona; doncs amb l’art igual. El problema és que aquí la educació artística és patètica, la gent no pot interessar-se en una cosa si no es dóna una informació, ni una educació decent”.



L’Arantxa forma part de “Los Pistoleros de Edison”, una associació cultural d’audiovisuals creada a Sant Feliu de Llobregat per a la creació i divulgació de curtmetratges. Ella s’encarrega de la producció, que no és d’on surten els diners com alguns creuen sinó que es tracta de tota la feina prèvia al rodatge, gestionar les localitzacions, convocar el càsting, coordinar el transport i organitzar les dietes, etc. La productora explica que la sortida que normalment tenen els seus curtmetratges són els festivals, “en els quals és molt fàcil participar però no tant destacar ja que hi ha d’altres produccions que compten amb un pressupost molt més elevat que el nostre i també amb actors més coneguts”. Les ajudes que reben són bones, diu, sempre que demanen subvenció a l’Ajuntament se’ls hi concedeix perquè és la única associació d’aquest tipus al poble. “El problema és que l’Ajuntament ens demana que fem cursets i activitats, ens donen la subvenció perquè fem coses per al poble, i penjar el curtmetratge a youtube no és suficient”.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

Segons l’Arantxa aquest fet fa que la gent que es vol dedicar exclusivament a fer cinema s’acabi desentenent de l’associació. A més, ella reconeix que actualment es poden fer curtmetratges amb un smartphone o una càmera rèflex, “però fer-ho pel teu compte és complicat, has de tenir un amic que sigui tècnic de so, un altre que sigui tècnic de llums, etc.”
D’altra banda, l’Arantxa opina que el sector del cinema a Espanya no està tant malament com ens pensem. “La gent que diu que el cine espanyol és una merda és perquè no coneix tot el que hi ha; a mi em fa ràbia que la gent pagui l’entrada de “Lincoln” però no per veure “Pa negre” que és una història nostra i explica coses de la nostra cultura i identitat”.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

Segons ella la gent que diu que el cinema espanyol o català no és bo és perquè s’ha fixat en pel·lícules com Torrente o Mentiras y Gordas, i “aquest cinema és dolent però també hi ha cinema nord-americà molt dolent i el consumim més que el bon cine d’aquí”. Explica que el cinema és cultura, segons el seu parer, perquè permet conèixer moltes històries: “ el cinema té moltíssimes qualitats i entre elles està la d’explicar històries i la nostra identitat; i el fet de poder portar-la a un altre lloc on no tenen ni idea del que està passant aquí és obrir la ment de la gent, i a través de pel·lícules com Pa negre o Bruc poden saber la història del que passa a Catalunya”. La productora creu que la indústria s’hauria de potenciar en la promoció del bon cinema d’aquí i no només en els blockbusters que és un tipus de cinema que no aporta res, diu. “El problema principal és la promoció, al cap i a la fi és un negoci i només s’aposta per allò que saben que tindrà molt d’èxit, i això és el cinema fàcil com 8 apellidos vascos o El pregón”.



La Clàudia va començar a fer teatre als 7 anys quan el seu tiet li va recomanar a la seva mare que, per la seva personalitat extravertida, el teatre era una activitat extraescolar que li podria agradar. I així va ser: “De petita, per a mi, anar al teatre suposava jugar amb la imaginació i viure en un món paral·lel”. Actualment, té 21 anys i forma part de la companyia del Centre Moral i Instructiu de Gràcia on actua i també ensenya teatre als nens petits. Explica que la sensació que té ara ha canviat, treballar amb els companys i sentir-se peça d’una engranatge en el que una persona ha de fer-ho molt bé per a que la resta funcioni implica molta responsabilitat.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

Tot i admetre ser una persona molt riallera en la vida real, dalt dels escenaris els papers que interpreta són els dramàtics: “El que a mi m’agrada realment és la tragèdia, per exemple, quan representàvem Don Juan Tenorio i jo feia de Doña Inés; es tractava d’un personatge molt fràgil i sensible, amb una veu dolça i recitat tot en vers”. D’altra banda, admet que la manera com es viu el fet de tenir un paper protagonista o un paper secundari és diferent, segons el seu cas, la il·lusió augmenta en funció de la importància del personatge de l’obra. A més la gent et recordarà més si ets protagonista, i per això els nervis, les ganes i la il·lusió són més elevats, comenta ella. Tot i així “com a responsabilitat ho visc igual, començo a estudiar i m’ho prenc amb les mateixes ganes que quan assajo i igual quan estic a l’escenari, tant si sóc protagonista com personatge secundari”.

©Foto Marina Sánchez

©Foto Marina Sánchez

La Clàudia explica que el barri de Gràcia és el barri de Barcelona amb més teatres amateurs i és un barri que defensa molt la cultura, lluita perquè hi hagi petites exposicions, galeries d’art, música pel carrer, teatres, etc. La jove actriu amateur és també molt sovint espectadora: “el teatre no només t’explica coses, alhora et fa veure punts de vista diferents; com el cinema o la música, el teatre ens fa sentir, ens ensenya i ens mostra visions a les que no estem acostumats. Crec que només pel fet de provocar emocions com la ràbia o la pena, alguna cosa desperta dins nostre i fa veure les coses d’una altra manera, i al final això és la cultura”.
Critica que la gent del carrer no està educada en l’àmbit de la cultura i, en conseqüència, no va al teatre. “Però això és com tot, la gent s’ha acostumat a tenir-ho tot gratuïtament, segueixen veient pel·lícules i escoltant música perquè s’ho poden descarregar sense cap cost a través d’Internet”. Però el teatre no hi ha manera de veure’l gratuïtament, si es vol anar a veure una obra s’ha de pagar mínim de 15 a 20 euros. “Dubto que la gent de carrer hi vagi ni tan sols un cop a l’any”, diu. Segons ella, l’arrel del problema és l’educació en la que hi ha massa memorització i poca experiència: “la millor manera per a que un nen tingui ganes de fer coses és viure-les en primera persona i no per mitjà dels altres, perquè d’aquesta manera no apareix cap interès ni il·lusió”.

 *  *  *