ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Baula, de l’escola al barri. Un projecte d’art comunitari per a la transformació social


Secció a càrrec d’ORIOL FERRÉ

Benvolgudes i benvolguts,

És un plaer informar-vos que l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i Sonograma-Magazine han arribat a un acord de col·laboració que es concretarà amb la signatura d’un conveni entre ambdues entitats.
Durant la vigència del conveni, Sonograma oferirà a l’ESMUC la possibilitat de publicar articles sobre educació musicala la secció Educa-Sonograma, d’acord amb el coordinador de la secció de la revista i tenint en compte els temes d’interès que es vagin apuntant.
Aquests articles podran estar escrits tant pel professorat del departament de pedagogia com per l’alumnat del centre. En aquest segon cas, el departament de l’ESMUC proposarà la publicació i la promoció d’aquells Treballs de Final de Grau que destaquin i sobresurtin per la seva qualitat i idoneïtat segons el tema d’interès del moment; així mateix, els autors hauran d’adaptar el seu treball a les normes de publicació de la revista.
Amb aquesta acció, Sonograma Magazine pretén augmentar la seva visibilitat i donar a conèixer la revista a les noves generacions de músics i artistes del país. Per la seva part, l’ESMUC podrà,també, mostrar i fer difusió dels projectes desenvolupats tant per estudiants com per professors del centre, i promocionarà amb un èmfasi especial els projectes de més impacte i interès per a la comunitat educativa i per a la societat.
Cal agrair l’esforç i la dedicació del Sr. Josep Borràs, director general de l’ESMUC. Cal agrair també, molt especialment, a Ignasi Gómez, professor i Cap del Departament de pedagogia de l’ESMUC, i Carme Miró, directora de Sonograma Magazine, la seva bona predisposició i saber fer; sense ells aquesta col·laboració no seria possible. Moltes gràcies!

Oriol Ferré

Coordinador de la secció, Educa-Sonograma. Sonograma Magazine

 

AUTORS: Marta Brossa, Anna Puig i Marc Reguant

 Abstract

 ‘BAULA, from the school to the neighborhood’ is a community arts project created in order to boost the social construction of Roquetes area – in Nou Barris district, in Barcelona – from the action done in Antaviana public primary school. After the first stage of documentation about the social impact of participation in the arts, and after getting acquainted about education new challenges, we developed a field investigation in order to detect the concrete needs of the context. The result took us to make a design of a program whose axis is creativity, as an instrument of individual and collective growth. The outcomes are very encouraging, and this gives us strength to keep looking forward to get new opportunities for people through participation in the arts.

‘Baula’ és el mitjà, la manera, l’estratègia, el resultat d’un procés en què dos o més elements passen a formar part l’un de l’altre. És també un punt de trobada on conflueixen persones, grups, dinàmiques, valors, actituds i objectius diversos.

© Sonograma Magazine

© Sonograma Magazine

Justament, el mot baula fa referència a l’anella d’una cadena. També designa la peça circular que serveix per trucar a una porta, per estirar-la en obrir-la o tancar-la, per tant, és, alhora, un sinònim de picaporta. Aquesta paraula i el que implica dóna nom al projecte d’art comunitari per a la transformació social desenvolupat al CEIP Antaviana del barri de Roquetes, al districte de Nou Barris de Barcelona. El treball col·laboratiu, la inclusió, el respecte, el valor de la diversitat, l’esperit crític i creatiu, el desenvolupament integral de les persones esdevindran eixos vertebradors de Baula.

El context actual marcat per la diversitat, i accentuat per l’anomenada crisi dels darrers anys, amaga, avui en dia, desigualtats, injustícies i polítiques, sovint, poc compromeses socialment. Tanmateix, però, la diversitat és també una font d’oportunitats, d’enriquiment social, cultural i humà, i un marc per generar espais de col·laboració, de comprensió i de creixement compartit. És evident que el món educatiu i comunitari té un paper decisiu en aquesta cruïlla de possibilitats. I què fem perquè aquestes condicions puguin contribuir a aquest creixement i generin processos de transformació social?

Forma part del repte educatiu, trobar una eina prou potent i inclusiva per arribar a generar l’espai idoni on totes les persones puguin nodrir-se de les eines d’autoconeixement, dels vincles i dels aprenentatges relacionals, i on es pugui arribar a l’objectiu comunicatiu imprescindible per tendir a una societat més justa, més oberta i amb persones més felices. Precisament, les arts comunitàries apareixen en aquest marc com una eina amb un gran potencial, pel fet de ser un llenguatge abstracte i un element – l’art, i la necessitat expressiva i creativa – inherent a l’espècie humana. Matarasso[1] ho explica d’aquesta manera:

L’impacte més gran de la participació en les arts neix de la capacitat d’ajudar les persones a pensar de forma crítica i qüestionar les pròpies experiències i les dels altres, no a partir d’una discussió sinó amb totes les ganes, el perill, la màgia, el color, el simbolisme, el sentiment, la metàfora i la creativitat que només l’art ofereix. És en l’acte de la creativitat on hi ha, precisament, el compromís, i és a través de compartir la creativitat que sorgeix la comprensió i la inclusió social. (Matarasso, 1997)

El projecte Baula – resultat d’un projecte final dels estudis superiors en pedagogia musical a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) amb l’assessorament del Consorci d’Educació de Barcelona – trasllada aquests plantejaments a una realitat concreta com és la de Roquetes i, en particular, a la comunitat educativa del CEIP Antaviana. Conscients que un projecte de transformació social requereix la participació directa de les persones que formen part de la comunitat en qüestió, va ser a partir del diàleg, l’intercanvi i el debat amb membres de la comunitat educativa i els agents del barri, que es va poder conèixer la realitat amb més profunditat i identificar els trets característics a partir dels quals poder donar resposta a les necessitats directament expressades. Parlem, doncs, d’un procés bottom-up[2] , un procés que ha nascut de la col·laboració de tots els col·lectius directament implicats.

A partir del diagnòstic sobre el territori, i tenint com a eix vertebrador el mitjà artístic, Baula creix de forma clara en identificar la creativitat com a pilar de la seva acció. La creativitat, pel projecte, esdevé un objectiu i un procés al mateix temps. En les sessions a les aules, els participants han de partir d’una sèrie de dinàmiques que busquen de manera explícita desenvolupar en ells l’actitud oberta i el ‘pensament lateral’ [3] que els permeti trobar solucions i possibilitats diverses a un mateix problema. En aquest espai que es crea, la música té un paper molt important i és, la gran majoria de vegades, el pretext per crear, en petits grups, per exemple, diferents interpretacions a partir de recursos diversos (interpretació amb instruments orff, dansa, percussió corporal, expressió vocal, llenguatge plàstic…) que, prèviament s’exploren a l’aula. En aquest sentit, les propostes inicials són un punt de partida que s’obre a múltiples possibilitats, que passen a definir-se i prendre forma en passar pel filtre dels interessos, personalitats i necessitats que els mateixos integrants del grup volen expressar.

Des del punt de vista de l’artista-pedagog[4] , es produeixen situacions inesperades i, d’altra banda, molt riques que, precisament, són les que es mira que encaminin el procés creatiu. Des de la prèvia planificació, es preveu un element que motivi i generi opinions, punts de vista diferents, emocions, necessitats expressives…, i a partir d’aquí la mateixa dinàmica grupal va definint el camí d’un procés de creació artística que arribarà, d’una forma o altra, a un ‘producte’ artístic final. La riquesa en el resultat de les diverses propostes grupals és evident des del primer moment, i en elles s’hi observa de manera clara la personalitat dels membres i allò que transmeten de forma natural des de les pròpies habilitats individuals. En espais de treball i creació com els que descrivim, i que parteixen de la necessitat de la participació activa de tots els membres de la comunitat, qualsevol proposta, vingui de qui vingui, es converteix en substrat del producte artístic que servirà d’altaveu cap a un públic més o menys proper. I aquest, a la vegada, esdevindrà també, i necessàriament, part activa del procés de transformació. Plantejaments d’aquest estil, suposen el naixement de noves oportunitats per a les persones i és, precisament, en aquest moment del procés creatiu que les connotacions negatives del mot diversitat desapareixen completament.

Hem vist i pogut comprovar amb quina intensitat les persones ens fem nostre un espai que ens permet ser nosaltres mateixos, i la potència a nivell emocional de viure i compartir una pràctica artística, tot i adonar-nos-en que aquesta actitud oberta i creativa davant la vida no ens és un element necessàriament proper a la nostra societat . Justament per això, però, des del món educatiu creiem que ha de ser un objectiu explícit a treballar, conscients que es tracta d’una eina necessària i susceptible d’aprendre només des de la mateixa pràctica i experiència en processos de creació comunitària. Cal la vivència pràctica, l’exploració i la reflexió reiterada, per fer possible que els aprenentatges passin a ser una nova eina i forma de ser d’una societat.

Actualment, la proposta del projecte Baula a l’escola Antaviana de Roquetes, es desenvolupa una hora a la setmana en horari lectiu en els grups de cicle superior del centre de primària, considerant que en aquesta edat els canvis maduratius comencen a ser més accentuats i aquest tipus de treball els pot ser un bon acompanyament en la construcció de la personalitat, l’autonomia i el sentit crític. En aquesta mateixa línia, visualitzem l’horitzó de poder fer extensiu aquest projecte al primer cicle de l’educació secundària obligatòria fent que, d’aquesta manera, la música i les arts comunitàries esdevinguin una baula, contribuint a donar continuïtat a aquest acompanyament. Aquest horitzó, obriria la possibilitat de noves dinàmiques en el barri, amb noves iniciatives i formes de participació, i d’engruixir els vasos comunicants entre l’escola i l’entorn en què s’emmarca. Aquesta direcció, finalment, ens atansa a una democràcia més real i és un pas més cap a la cultura democràtica[5] .

Amb projectes d’aquest tipus, la pràctica musical i artística, que pot existir o no a nivell familiar, passa a ser una manifestació artística d’un col·lectiu – fomentant la cohesió – i brindant a la ciutadania el dret a la pràctica artística reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans. Des del projecte Baula seguim mirant endavant per ser una nova oportunitat de Desenvolupament Cultural Comunitari[6] i volem reivindicar el gran paper que poden tenir la música, les arts i, en especial la creativitat, en la construcció d’un món més just, més participatiu i més democràtic, tant a nivell cultural com polític.

Malgrat la poesia que es desprèn en el plantejament de base d’aquests projectes, parlem de transformacions i casos reals. Des de la creença ferma en la força de la participació artística, de l’experiència, el coneixement i el compromís de molts projectes artístics comunitaris que, com Baula, treballen per a la transformació social i l’apoderament de moltes comunitats, creiem que cal un suport molt més compromès per part de les institucions públiques, que permetria, de veritat, convertir els drets i lleis per a les persones en oportunitats reals per a tothom.


Marta-BrossaMarta Brossa (Sabadell, 1990)

Ha finalitzat els seus estudis en Educació Musical a la UAB i el grau superior de música en l’especialitat de Pedagogia Musical a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Ha ampliat la seva formació amb diferents cursos relacionats, molts d’ells, en la metodologia Orff i la pedagogia de grup. Actualment combina la seva formació amb la docència en diferents escoles de música al Vallès Occidental i amb la direcció coral de diverses formacions al municipi de Castellar del Vallès.

 

Anna-PuigAnna Puig (Mataró, 1987)

Cursa els estudis superiors de música en l’especialitat de Pedagogia per a la Formació Musical Bàsica i General a l’Escola Superior de Música de Catalunya, amb el piano com a instrument principal. Ha ampliat la seva formació amb altres cursos d’improvisació, pedagogia de grup, i metodologia Orff-Schulwerk. Actualment treballa de professora en diverses escoles de música del Maresme i Barcelonès, i segueix formant-se en la branca de les arts comunitàries. 

 

Marc-ReguantMarc Reguant (Santpedor, 1988)

Cursa els estudis superiors de música en l’especialitat de Pedagogia de l’Instrument (clarinet) a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Ha ampliat la seva formació amb diversos cursos i seminaris, relacionats, molts d’ells, en la direcció coral, activitat que combina amb la docència en diverses escoles de música.

 

*  *  *

[1] François Matarasso és un escriptor i investigador freelance anglès, consultor i membre de l’Arts Council. Té una llarga carrera en relació a la pràctica social artística. Ha treballat molts anys com a artista, productor i investigador dins del camp de les arts comunitàries, i colze a colze amb nombroses organitzacions que inclouen administracions públiques, fundacions i universitats, i, sobretot, grups artístics amb qui compartia els valors. El 2010 comença una sèrie de projectes creatius a través dels quals pretén explorar noves formes d’entendre la cultura de la gent.
[2] ‘Bottom up’ és el terme anglès utilitzat per fer referència al tipus de procés ascendent a l’hora de crear i portar a terme un projecte comunitari de transformació social. Es tracta d’una dinàmica de funcionament que parteix de la idea que totes les persones de la comunitat on/amb la que es desenvolupa el projecte, han de prendre part activa no només en l’activitat concreta – artística, esportiva, literària, etc – sinó en el disseny, planificació, organització i desenvolupament de tot el procés. Només d’aquesta manera, des de la participació activa de tots els integrants de la comunitat i artistes/mediadors implicats, es pot aconseguir un apoderament real de les persones.
[3] El Pensament lateral – terme emprat primerament pel psicòleg Edward De Bono – és un mètode de pensament que pot ser utilitzat com una tècnica a l’hora de resoldre un problema de manera indirecta i creativa. Parteix de la base que les persones utilitzem uns patrons habituals que passen per les estratègies més lògiques i ortodoxes del pensament lineal, limitant, així, la diversitat de respostes a un mateix conflicte. Des del pensament lateral es proposa, doncs, una tècnica que permeti cercar respostes molt més creatives i innovadores representant els camins alternatius a l’hora de solucionar un problema. (De Bono, 1988)
[4] Artista-pedagog és el nom que rep l’artista comunitari. Segons Casacuberta, amb aquesta denominació es vol emfatitzar la seva funció principal basada en traslladar una sèrie de llenguatges artístics a una comunitat determinada, de manera que els seus integrants aprenguin a utilitzar unes determinades eines per poder expressar-se de forma creativa, i així mostrar i donar a conèixer les problemàtiques i preocupacions de la pròpia comunitat. (Casacuberta, 2011)
[5] Cultura democràtica és el terme que John Holden utilitza per fer referència a la forma de convivència cultural d’una societat quan en aquesta hi participen tots els ciutadans i totes les classes socials. Holden, per contrastar, diu que mentre en el paradigma de la ‘democratització cultural’ es parteix de la premissa que hi ha una alta cultura (d’elit) que és la que cal fer arribar a totes les classes i sectors socials, en un paradigma de ‘cultura democràtica’ qualsevol manifestació artística, provingui del sector social que provingui, ha de poder ser tinguda en compte. D’aquesta manera, s’aconseguiria que totes les manifestacions artístiques dialoguin per tal d’entrar en una reflexió més profunda i de més qualitat sobre l’art en general en lloc d’estancar-nos en què es pot considerar art i què no. (Holden, 2008)
[6] Desenvolupament Cultural Comunitari és el conjunt d’iniciatives portades a terme a partir de la col·laboració entre artistes i comunitats locals, amb l’objectiu de manifestar mitjançant els llenguatges expressius de l’art i de la cultura, identitats, preocupacions i idees, mentre es construeixen capacitats culturals i es contribueix al canvi social. (Definició donada a les Primeres Jornades Internacionals de DCC després d’un extens treball de reflexió). (Casacuberta, 2011)


Bibliografia

BROSSA, M., PUIG, A., REGUANT, M. (2014). Baula, de l’escola al barri. Un projecte d’art comunitari per a la transformació social. Projecte de final de Grau. Barcelona: ESMUC.
CASACUBERTA, J. (2011). Aproximación histórica y conceptual al desarrollo cultural comunitario. A CASACUBERTA, D. et al, Acción cultural y desarrollo comunitario, Barcelona: Graó.
DE BONO, E. (1988). Seis sombreros para pensar. Barcelona: Granica.
HOLDEN, J. (2008). Democratic Culture. Openning up the arts to everyone. Londres: Demos.
MATARASSO, F. (1997). Use or ornament? The social impact of participation in the arts. Gloucestershire (Anglaterra): Comedia.