ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Aprenentatge i transmissió musical: El cas dels gitanos catalans


Secció a càrrec d’ORIOL FERRÉ

AUTOR: JOFRE GASOL I ARÚS

Fa poc més de cinc anys vaig tenir la sort d’apropar-me i estudiar l’entorn musical dels gitanos catalans[1]. Vaig centrar-me sobretot en músiques provinents del Carib, el que tècnicament s’anomena “música popular ballable cubana” que normalment simplifiquem dient “salsa”. Durant la consecució de l’estudi[2] vaig poder conèixer gent excepcional, músics increïbles i encara que soni tòpic una cultura molt propera i allunyada al mateix temps.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció és la manera com els nens aprenen a tocar i a cantar. Com ho fan per transmetre una manera de fer i compartir la música al marge d’escoles i currículums acadèmics però amb uns objectius ben concrets, en constant evolució i oberts a noves influències en funció de factors tant interns i com externs.

Montnegre Foto ©Josep Maria Miquel

Montnegre Foto ©Josep Maria Miquel

Abans d’abordar el tema de l’aprenentatge però, voldria exposar alguns punts referents a la recerca que vaig dur a terme. En primer lloc la vinculació entre els gitanos catalans i la música popular ballable cubana és total, juntament amb el Flamenc, aquest col·lectiu s’ha apropiat de la salsa tant com a intèrprets com a oients. En alguns casos la música del Carib resulta molt present que el Flamenc. Malgrat això les músiques que generen tenen sempre un component híbrid que sovint és una mescla de salsa i flamenc, l’exemple més conegut és el de la rumba catalana però són diferents les hibridacions musicals -amb nom o sense- que a vegades donen identitat especifica a cadascun dels col·lectius o barris on viuen. Tot i el predomini de salsa i flamenc hi ha també altres estils que en menor quantitat hi son presents i que també entrarien dins aquestes hibridacions, seria el cas per exemple del gospel, reggeton o pop.

En segon lloc, aquestes hibridacions s’han convertit en representatives, són percebudes des de dins i des de fora del col·lectiu com quelcom que els defineix i els dona identitat, en termes antropològics diríem que aquestes músiques han esdevingut etnicitàries.

I en tercer lloc m’agradaria comentar aspectes de la pràctica musical. Pel que fa als instruments són tocats normalment per homes, les dones participen només amb el cant, el ball i les palmes. Els músics gitanos toquen d’una forma pragmàtica, és a dir, aprenen el necessari per poder tocar allò que els fa falta, toquen en grup i per tant aprenen el paper de l’instrument dins el conjunt. Això no impedeix l’estudi individual ni molt menys el virtuosisme però sempre condicionat al grup que és el que per ells dona sentit a la música[3]. Una altra característica és la gran presencia de multi-instrumentistes, encara que alguns d’ells s’especialitzen en un instrument solen tocar-ne més d’un i és habitual que alguns puguin tocar fins a quatre o cinc instruments indistintament. Els instruments més habituals són piano, timbal, conga, bongo, caixó i guitarra. El cant és un element clau i les diferents maneres de cantar són especialment representatives i identitàries, les palmes i el ball són igualment importants i sovint tenen la funció inclusiva i participativa.

Finalment m’agradaria destacar que el percentatge de músics en un col·lectiu tant petit és molt alt, són molts els que s’hi dediquen a temps total o parcial i molts dels que no s’hi dediquen són igualment hàbils amb la música el cant i la dansa. Aquest fet fa parar atenció en quines estratègies utilitzen per aprendre y ensenyar la música.      

Estratègies de transmissió i d’aprenentatge

Els nens i les nenes entren en contacte amb el fet musical des de ben petits a través de les activitats que realitza el seu grup familiar de les que m’agradaria destacar-ne tres. Les festes familiars, l’església i els grups de música.

Els nens i nenes veuen des de ben petits els seus parents tocar instruments cantar i ballar. En el cas de les festes familiars la pràctica musical és totalment participativa i inclusiva. D’una manera o d’una altra tot el grup s’involucra en l’activitat musical. Els petits doncs veuen com avis pares, oncles i germans ballen i canten i de seguida comencen a ser-ne part. La participació dels nens tot i ser totalment voluntària és molt apreciada per tot el grup i els propis nens i nenes també se’n beneficien ja que reben el suport i l’estima de la seva família, alhora que ocupen el seu lloc dins del col·lectiu.

L’església de Filadèlfia que forma part del cristianisme pentecostal, és des de fa dècades el culte principal de moltes famílies gitanes, òbviament aquest fenomen ha modificat molts aspectes del dia a dia d’aquest col·lectiu , l’aprenentatge musical n’és un. La música i el cant resulten un element central, imprescindible i constant durant les diferents activitats religioses. L’església a més representa un espai físic amb instruments i equip de so que ha esdevingut una veritable escola de música on els nens aprofiten els moments que tenen permís per utilitzar els teclats i els instruments de percussió. Així doncs sempre que poden aprenen els himnes religiosos més populars, estructures i patrons de música afrocubana, flamenc i tot el que han vist fer als grans.

Per altra banda els grups de música esdevenen el gran referent de molts joves gitanos. Quan els petits veuen els seus parents fent música a l’escenari, ja sigui a la celebració d’un casament, a les festes del barri o en un concert no treuen els ulls de sobre dels músics. És molt habitual que els nens ocupin les primeres fileres o els laterals de l’escenari i observin els músics amb total atenció. Molts dels músics adults reconeixen haver-se passat hores al voltant dels grups de casaments i als concerts quan eren petits. També és habitual que els joves creïn els seus propis grups on poden imitar la música que han vist tocar als adults als escenaris i afegir les pròpies innovacions. Per altra banda els grups tenen també el seu sistema propi d’ensenyament, ja siguin grups estables o eventuals quan incorporen músics nous o substituts els músics més veterans donen poques instruccions però en canvi hi ha una constant interacció a través del llenguatge corporal. Així doncs el músic nou, especialment si és jove haurà d’estar molt atent a les mirades, als gestos, als jaleos (oles) i als somriures còmplices tant per seguir l’estructura de la cançó com per saber si la seva interpretació és adequada.

Finalment una darrera forma d’aprenentatge és a través de la tecnologia, molts dels músics calós són hàbils amb la producció i edició musical. Aquesta afició els ha representat un molt bon aprenentatge visionant cançons conegudes, la majoria de salsa, on toquen tots els instruments de que disposen, canten i programen la resta mitjançant un teclat i instruments virtuals. Aquesta forma d’aprenentatge, té la peculiaritat que es dona de forma individual. Malgrat això alhora d’enregistrar a estudi de so, els grups de música prefereixen gravar tots alhora que fer-ho d’un en un.

Aquestes estratègies d’aprenentatge són diverses i canviants però tenen un element comú que en garanteix l’èxit. Es tracta de la motivació. Aquest element que resulta clau per qualsevol aprenentatge, es dona de forma amplia i majoritària en els nens i nenes gitanos que mostren des de petis ganes de participar en l’activitat musical. Les causes son diverses: Emocionals, ja que la música reforça els vincles del grup, els proporciona benestar i els ofereix la possibilitat d’expressar i compartir sentiments. Culturals, els permet definir-se com allò que són, mantenir unes maneres de fer pròpies. Lúdiques, ja que molts gaudeixen de la música com un joc i veuen en la pràctica musical reptes i objectius a assolir. L’activitat musical també els aporta visibilitat i reconeixement extern d’una societat majoritària que sovint s’interessa -només- per la seva música o per ells con a músics. Els aporta com hem vist espiritualitat en el cas de la religió i una forma de guanyar-se la vida en el cas dels grups de música professionals.

Si tenim en comte que els referents amb qui emmirallar-se es troben en la família o molt propers i els instruments son a casa o a l’església del barri, resulta doncs evident que els nens gitanos vulguin aprendre a cantar a tocar i a ballar, vulguin jugar a fer com els grans i esperin amb impaciència el seu moment per participar en l’activitat musical de la seva comunitat.

 

Models contraposats

En la inevitable comparació entre aquest model educatiu amb el de la societat majoritària ens enfrontem en primer lloc a una qüestió de finalitat. Sembla a primera vista que els gitanos tenen clar quins són els moments per cada música i malgrat no tenir espais especialitzats en l’ensenyament si que tenen espais on es realitza la música on tant joves com adults poden tocar plegats i compartir coneixements de forma pràctica. Els repertoris també estan força clars i malgrat tenir normes i límits no són en absolut estàtics sinó que estan en constant evolució i oberts a noves influències.

En el cas de la societat occidental majoritària l’educació de la música recau sobretot en institucions especialitzades i es focalitza especialment en l’aprenentatge d’un instrument i en unes normes fixades en uns llibres de text. En aquest sentit potser cal recordar el que Christopher Small deia als anys 80 sobre la tecnificació i hiperespecialització que ha sofert la cultura majoritària occidental i les seves conseqüències també en l’ensenyament de la música durant els darrers segles.

Segons aquest autor l’educació ha centrat el seu esforç en la tècnica especifica de l’instrument i en l’aprenentatge teòric i abstracte, deixant de banda altres qüestions com la pràctica col·lectiva, la creativitat i la vivència emocional de la música. Així doncs la societat ha anat abandonant progressivament les pràctiques musicals per deixar-ho en mans dels especialistes que estudien durant anys en escoles i després ofereixen concerts. Així doncs una part important de la gent se sent desautoritzada per interpretar i crear música per convertir-se en espectadors que consumeixen un producte recomanat per experts i interpretat per especialistes.

“La preocupación por el producto significa que poca atención se presta al proceso, y nos encontramos con que el entrenamiento de estos cachorros de león se vuelve cada vez mas arduo; escalas, ejercicios, sofeo y estudios dominan a tal punto la vida del aspirante a virtuoso que es un milagro que el amor de la música sobreviva a todo eso. En realidad si hemos de atender a lo que pasa con estos jóvenes esperanzados que toman parte en competiciones, es frecuente que las exigencias de una eficiencia técnica que nunca es suficiente les maten toda musicalidad. Muchos instrumentistas jóvenes serían mucho mejores músicos si estuvieran menos obsesionados por cuestiones de técnica. También aquí es mucho lo que tenemos que aprender de otras culturas musicales. “ (small 1989 : 196)

L’alternativa a l’educació musical que Small posa en qüestió la trobem en alguns enfocaments pedagògics que pretenen reforçar l’aprenentatge col·lectiu, vincular la música amb la dansa i el cant, estimular la creativitat, el benestar i la vivència per damunt de la tècnica individual. Doug Goodkin des de l’enfocament Orff Schulwerk explica el que la música ofereix amb tres conceptes “power, belong and beauty” (Goodikn 2013) la música dona als alumnes el poder per tocar, participar i decidir, dona la capacitat de pertànyer a un col·lectiu i sobretot   esdevé un potent vehicle emocional que atrau tant a nens com adults. Goodkin proposa l’ensenyament de la música a partir del joc, el ball i el cant i la finalitat és adquirir habilitats musicals mentre es gaudeix de la seva pràctica. Proposa a més un currículum pedagògic basat en músiques que siguin representatives dins la societat on els alumnes pertanyen i planteja la transversalitat i l’eclecticisme sonor del món globalitzat com un repte i un avantatge.  

Així doncs el treball de la música amb moviment, col·lectiva i pràctica, que atén més al procés que al resultat, a la vivència que al producte i potenciant el benestar emocional o “terapèutic” té certament una connotació renovadora producte de la revisió crítica però també té una altra vessant que adopta maneres d’altres grups culturals o fins i tot recupera o adapta antigues maneres de fer de la pròpia cultura occidental que havien sigut desestimades. Òbviament aquestes visions de la música que no es basen únicament en l’aprenentatge del solfeig i de la pràctica solitària d’un instrument tenen elements en comú amb la descrita inicialment dels gitanos catalans. El model d’aprenentatge d’aquest col·lectiu pot servir com a inspiració ja que es tracta d’un sistema reeixit basat en l’aprenentatge col·lectiu, totalment integrat en la vida i la societat on la motivació per imitar uns referents i la voluntat de gaudir del benestar musical son claus.  

Finalment m’agradaria acabar amb dos fragments de converses que he mantingut amb dos músics sobre aprenentatge musical.

El primer cas és el d’un guitarrista i cantant de rumba catalana que malgrat no ser gitano reconeix que tot el que sap de rumba ho ha aprés tocant amb els gitanos catalans amb qui treballa sovint.

“ Mai em van dir com havia de tocar, t’ensenyen mentre toquen, si t’equivoques toquen més fort per tapar-te, has d’estar pendent dels gestos i escoltar molt als altres i a mesura que vas tocant amb ells acabes sabent el que has de fer”.

Per altra banda el cas d’un jove gitano català que va decidir ampliar els seus coneixements fent classes de llenguatge musical i harmonia a una coneguda escola de jazz de Barcelona. Es va trobar que el que li ensenyaven no li era útil. Desprès d’intentar-ho uns quants cursos ho va acabar deixant.

“Ja no estudio més i segueixo per on jo anava, a vegades aprenc més de parlar amb la gent que no que m’ensenyin la teoria. És com un cotxe, que t’expliquin la teoria de conduir sense conduir, com aprendràs abans a conduir amb un cotxe o que t’expliquin molt bé la teoria? Crec que l’ensenyament estàndard no és per tothom perquè cada persona és un món, i cada persona necessita un ensenyament diferent”.

 *  *  *

[1] Gitanos catalans és com s’autoanomenen un conjunt de famílies més o menys emparentades i majoritàriament catalanoparlants que viuen al Principat a Mallorca, al País Valencià i al sud de França, amb cert nivell d’instrucció i negocis propis relacionats amb el comerç (Marfà 2008)

[2] Tèsi de Màster sobre l’apropiació de la música popular ballable cubana dels gitanos catalans (Gasol 2010)

[3] Alguns autors han destacat l’ habilitat per tocar en grup dels músics gitanos a diferents parts d’europa és el cas de: (Keil 2003) (Lortat-Jacob 1996)


 

Bibliografia

-GASOL I ARÚS, Jofre.(2010). Catalans i Salseros. Aproximació musicològica a la pràctica de música popular ballable cubana dels gitanos catalans. Tesi de màster musicologia i educació musical. Universitat Autònoma de Barcelona.
-GOODKIN, Doug.(2002) Play Sing, Dance An introduction to Orff shulwerk. Shott. Miami FL  (2013) Learning through music and art: Doug Goodkin at TEDxConejoSalon [consultat Març2015]-KEIL,Charles(2003) Instrumentistas gitanos y ritos de integración en la Macedonia griega. Trans-REVISTA revista transcultural de música 7 (article 4)
-LORTAT-JACOB, BERNARD (1994) Musiques en fête. París, Societe d’ethnologie
-MARFÀ I CASTÁN, Martí (2008) El ritmo de la conversión. La extensión del         pentecostalismo entre los gitanos catalanes de Barcelona y el papel de la rumba.      Teorías i prácticas emergentes en antropologia de la religion. (10) pp. 152-173. Donostia, Ankulegi Antropologia Elkatea (ed)

-SMALL, Christopher (1989) Música. Sociedad. Educación. Alianza Editorial SA. Madrid