ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Palau i Fabre envejava la sort de Ramon Llull?


JOAN SANTANACH
· Universitat de Barcelona

Josep Palau i Fabre cercava la seva identitat en la dels autors que l’havien precedit. O potser, més aviat, la construïa a partir d’aquestes lectures. La seva poesia es compon, més explícitament que en altres escriptors, a partir de les pàgines i dels versos que ha llegit. Fins al punt que diverses poesies seves són estrictes reelaboracions de textos d’altres autors. Ho va practicar sobretot amb Rosselló-Pòrcel i Rimbaud, però també amb Carles Riba i Baudelaire. Es tracta d’una mena de suplantació, o, com ell mateix en deia, d’un mimetisme, en què el propi jo literari es fon amb el model. La identificació amb l’altre escriptor, o fins i tot amb l’objecte del poema, condueix a la desintegració del jo. Tal com explicava a les notes que acompanyen els seus Poemes de l’alquimista, «Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentit no ateny la regió de l’ésser i no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.»
Al poema «Pedra» assaja «esdevenir, fins on sigui possible, pedra», de la mateixa manera que en altres composicions s’esforça per camuflar la seva veu en la d’altres poetes:

Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.

L’esforç de recerca de Palau, i la lectura constant —literària i artística— de l’obra d’altres creadors, es fa evident en els Poemes de l’alquimista. Alguns dels noms amb els quals es mesura són igualment presents en els seus assajos crítics, sobretot en els diversos lliuraments dels Quaderns de l’alquimista. En aquests reculls Palau fa, segurament més que no pas en el volum de poesia,si més no a primer cop d’ull, una major atenció als escriptors catalans medievals. Ramon Llull, no podia ser altrament, hi té un lloc destacat. Palau s’interessa pel seu suposat vessant alquímic, malgrat que la crítica llavors ja estava convençuda que les obres sobre aquest tema que s’havien atribuït al beat eren apòcrifes. S’havia constatat, a més, que les poques vegades que Llull feia referència a la disciplina de l’alquímia, la rebutjava de pla. Cal tenir present, però, que la lectura que Palau fa de l’aportació de Llull no es pretenia ni acadèmica ni erudita, sinó essencialment intuïtiva i subjectiva, a la recerca de precedents en els quals emmirallar-se.

Als Quaderns també fa esment d’Ausiàs March. I un vers de reminiscències hipocràtiques del valencià, «La vida és breu e l’art se mostra llonga» (CXIII, 1), obre L’aprenent de poeta, el primer dels cinc llibres que componen els Poemes de l’alquimista. Malgrat tot, Palau no va reescriure cap poema de March. El pren probablement com a inspiració en «Vaig com les aus», poesia que no sols és escrita amb trets lingüístics pretesament arcaïtzants, sinó també usant-hi un metre tan car a March com són els decasíl·labs de 4 + 6, organitzats en quartetes de rima creuada. L’expressió d’alguns hemistiquis, igualment, recorda versos marquians —i, en algun cas, així mateix de Foix. No em sembla, però, que March hi tingui gaire més presència, si no és com a referent latent.

Tampoc no és gaire evident el lloc que reserva a Ramon Llull al llibre, malgrat que l’esmenti al pròleg —al costat d’Arnau de Vilanova, «dos dels grans alquimistes medievals»— i que, com ja he assenyalat, el citi puntualment a les notes en què ofereix claus per interpretar els poemes. No hi trobo gaires més referències, més enllà de la que es fa a la barba «del gran Ramon» a En la mort de Rabindranath Tagore. Res a veure amb la figura a la qual torna repetidament als textos crítics. Tot i aquest silenci, hi ha indicis que apunten que el mallorquí es troba darrere d’una de les composicions dels Poemes de l’alquimista.
Un altre aspecte que caracteritza la poesia de Palau i Fabre és un cert afany per desmitificar conceptes i llocs comuns. O fins i tot per escandalitzar els seus contemporanis amb un llenguatge de vegades massa cru per a segons quins esperits sensibles. És prou coneguda la reacció que va generar La sabata («He donat el meu cor a una dona barata»). En un altre poema, aquest en prosa, lamenta que s’hagi parlar tant de la rosa, del seu perfum i de la seva beutat; per això afirma, adreçant-se-li, que «Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll, i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!»

Al poema «Beatus ille…» juga amb el tòpic que coneixem amb aquesta expressió llatina a partir del segon Epode d’Horaci. El tòpic consisteix a lloar les virtuts de la vida tranquil·la al camp per oposició a l’agitació urbana. No és ben bé aquest, però, el sentit que Palau dóna al poema:

Sortós qui sense seny ha travessat el mar
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…

Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…

Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…

Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se’n l’heroi, fins que n’estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada…

Qui ha sabut disfressar-se amb vestits virolats
i en cada nou vestit era un nou personatge,
tot fent dir que era un sant, un lladre o un malvat,
un profeta, un cacic o coses més estranyes…

Qui té la cabellera, com la sang, esbullada…

Qui amb la llum del seu braç feia les dones blanques…

Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França…

 Si no fos pel títol, l’associació amb el tòpic horacià esdevindria bastant menys transparent. Perquè no era la vida a pagès el que atreia Palau, sinó la passió vital desenfrenada, aquesta mena de recerca constant del personatge anònim cantat, si és que d’un sol personatge es tracta. Al poema enveja la sort d’aquell que ha recorregut el món sense una fita concreta (estr. 1), que ha cantat «com un foll» i que es dóna tot a l’amor humà (estr. 2), cosa que no ha impedit que més endavant se n’hagi allunyat (estr. 3) i ho hagi abandonat tot per córrer món (estr. 4); és també aquell que ha cantat malgrat el perill (estr. 5), que ha escrit una gran quantitat de llibres (estr. 6) i que ha adoptat diverses caracteritzacions (entre les quals la de sant, malvat o profeta; estr. 7). Ens parla, encara, de la seva sang esbullada com els seus cabells, de la seva capacitat per fer tornar virtuoses les dones o de la seva grandesa, superior a la dels reis francesos.

Llevat d’algun detall menor, tota aquesta caracterització s’acosta sospitosament a la imatge que Palau devia tenir de Ramon Llull als anys quaranta, quan va escriure el poema. Llull després d’una joventut dedicada a les dones i a la poesia, es va llençar a la incerta aventura de recórrer el món deixant darrere seu béns, pàtria i família; va fer front amb determinació i sense dubtes a les adversitats, alhora que escrivia centenars de llibres (potser podem interpretar l’afirmació que no n’acabava cap com una referència a la idea que tots els escrits de Llull són, de fet, un únic i immens llibre); la seva activitat el va obligar a adaptar-se a les més diverses circumstàncies, d’aquí que hagi estat vist com un sant o un profeta pels seus partidaris, o bé com un lladre o un malvat pels seus detractors. Finalment, els qualificatius de «sense seny» (v. 1) o «foll» (v. 5), a l’inici de la poesia, es poden entendre com a referències al sobrenom de «Ramon lo foll» amb què sovint ha estat conegut, mentre que l’esment als reis de França que tanca la composició s’hauria d’interpretar com un record dels contactes que Llull va tenir amb Felip el Bell, amb qui es va reunir en diverses ocasions i a qui va dedicar alguns títols.

Palau envejava la fortuna vital de Llull? Molt probablement se sentia identificat amb la llibertat amb què havia encarat el seu destí, que li havia permès abandonar-ho tot per començar una nova existència, i igualment amb la passió que posava en tot allò que feia —els amors, els llibres, els viatges. Era així, doncs, que podia arribar a sentir-se Llull, escriure un poema sobre els seus neguits i desitjos, propers als seus propis neguits i desitjos, i en darrer terme, potser, atènyer «la regió de l’ésser» i esdevenir Llull mateix.

 *  *  *