ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Els trobadors de Llull


ANTONI MADUEÑO

En la reconstrucció d’un mapa mediterrani d’autors del segle XIII la figura de Llull apareixeria com una gran ciutat en un cartulari, la representació de Jerusalem o Roma, una imatge virolada damunt del pergamí. Imaginem el seu gest, la barba, i sobretot les tirallongues de paraules en escriptura gòtica que l’envolten, a la manera de les ales ornades d’ulls dels serafins.

Tota figura és el nus d’una xarxa. Malgrat la genialitat del nostre autor, la seva obra no pot desvincular-se del teixit filosòfic, literari i musical de l’època en què va viure. Els seus viatges, l’ànsia de coneixement o l’aprenentatge de les llengües, apareixen també en figures religioses cristianes anteriors i posteriors a ell, però també en jueus com Benjamí de Tudela o Giovanni-Obdiah, el prosèlit normand.

Els temps que envolten Ramon Llull són testimoni d’un fenomen que penetrarà la teologia cristiana, però també la literatura, la música, les arts plàstiques i en definitiva la cultura medieval. M’estic referint a la puixança del culte a la Verge Maria, i a la seva influència decisiva en territoris aliens com la lírica dels trobadors.

El cant dels trobadors s’inicia documentalment amb la figura de Guilhem de Peitieu, Duc d’Aquitània, que visqué entre els segles XI i XII. El primer trobador d’obra coneguda fou un gran senyor feudal, amb dominis més extensos que els del rei de França mateix, i la seva figura serveix per il·lustrar la lírica cortesana que representa la música dels trobadors. Mirall d’una cosmovisió feudal, els textos retraten l’amor cortès, i el mapa conceptual dels seus mots és el mateix del feudalisme i l’aristocràcia. Lluny dels circuïts urbans, els nobles canten l’amor i la guerra, amb una veu pròpia. Però l’avenç de la vida urbana, els canvis de mentalitat, i el lent davallar dels antics senyors en favor de les monarquies anuncia també la desfeta de la seva literatura. És molt il·lustrativa la progressiva introducció en aquest món de personatges aliens a la noblesa, al principi, i després de burgesos i fins i tot de clergues i bisbes, com ara Folquet de Marselha.

La figura de Ramon Llull (1232-1316) conviu en el temps amb la davallada dels trobadors, que acaba simbòlicament amb la mort de Guiraut de Riquier, en les darreries del segle XIII. L’objectiu d’aquest article és fer un cop d’ull al panorama trobadoresc en contrast amb l’obra del filòsof, com a expressió d’aquest canvi que suposarà l’eclosió del món urbà i del gòtic, però també descobrir com el llenguatge dels trobadors impregna encara la seva obra, i de quina manera Ramon Llull utilitza conscientment o no, els recursos apresos durant els anys que va cultivar el cant dels trobadors.

Joglar de Déu

És ben sabuda la relació del nostre autor amb el món de joglars i trobadors. Les seves incursions de joventut en la lírica trobadoresca, reflectides a la Vida coetàniai citades arreu, no acaben sobtadament amb la conversió de Llull, sinó que es transformen tot seguint un esperit ben present a l’època.

“Quan Ramon era senescal de la taula del Rei de Mallorca era encara jove i es dedicava massa a la companyia de vanes cantilenes o cançons…” (Vida coetània 1, 2)

Malauradament desconeixem el Llull trobador dels anys anteriors a la seva conversió, perquè ell mateix va esborrar-ne conscientment el rastre. Podem, però, reconstruir una part d’aquest camí a través de les referències negatives que Llull fa dels joglars, i també perquè en la seva poètica romanen elements compositius, lingüístics i imaginaris que pertanyen a aquest món d’una manera clara.

En el seu rebuig per tot allò que ve dels joglars podem albirar el renegat, el convers que marca clares distàncies amb un passat que no vol, però al qual no pot renunciar. La renúncia a la seva vida civil i la nova empresa en la difusió del cristianisme entre els pagans suposa també una reconversió de la seva obra poètica amb una nova finalitat. Llull esdevé el nou trobador (Sari 2015: 107) que canta Déu i la Verge Maria, i per això s’esforça a criticar el món de què ell mateix havia format part, per exigir als seus protagonistes, especialment als joglars, una nova orientació, això és, abandonar la vanitat mundana:

“Musica es art per la qual avem doctrina en cantar e a tocar esturments dretament e tost e espau, alsant e baxant e egualant los punts e les veus, en tal manera que sien concorants veus e sons. On aquesta art es, fill, atrobada per so que cantant e ab esturments hom sia loador de Deu; e aquesta art tenen los clergues qui canten en lesgleya per loar Deu; e contra los començaments desta art son los juglars qui canten e sonen esturments denant los prínceps per la vanitat mundana”. (Doctrina pueril, capítol 74)

Concretament l’obra dels joglars ha servit per promoure les guerres, o per causar conflictes i dones desmaridades:

“En nostre temps tota la art de joglaria es mundana car los homens qui s’estremeten de sonar estruments de de ballar e de trobar no canten ni no sonen los estruments, ni no fan verses ni cansons sinó de luxúria e de vanitats d’aquest món”. (Llibre de contemplació, 118)

Per això cal que el joglar abandoni la pràctica mundana per entrar al servei de la lloança de Déu:

“La art, Sènyer, de juglaria començà en Vós a loar e en vós a beneyr, e par assò foren atrobats estrments e lays e son novells, ab què hom se alegràs de vos”.

Però també de la Verge Maria, figura indiscutible de la nova teologia, que esdevé centre de la devoció i motiu d’advocació de temples, però també d’inspiració poètica i musical, amb obres monumentals i emblemàtiques com ara les Cantigas de Santa Maria, promogudes per Alfons X el Savi de Castella.

“Lo joglar cantà cançons e cobles que l’emperador havia fetes de vostra dona S.M. e de valor, e sonà esturments en los quals faïa los balls e les notes que l’emperador havia fetes a honor de nostra Dona”. (Blanquerna. Joglar de valor, p. 122)

El burgès Lanfranc Cigala (… 1235-1257), trobador de Gènova, s’expressa també en aquests termes, quan en un dels seus cants marians, “Gloriosa Sainta Maria” (BdT: 282,10), renega de les follies cantades durant la joventut i de les cobles de vil amor, i promet cantar en endavant l’amor pur de Maria, “Fin’amor”, terme manllevat i propi de l’amor cortès.

Gloriosa sainta Maria,
eu·s prec e·us clam merce que·us plaia
lo chaz que mos cors vos presenta;
e s’anc jorn chantei de follia
ni fis coblas d’amor savaia,
ar vueill virat tota m’ententa
e chantar de vostr’amor fina,
que autr’amors no vueill que·m vensa,
qu’anc no·i trobei joi mas pezansa.

 

La mala fama dels joglars

Els joglars van ser una figura ben controvertida a l’Edat Mitjana. La iconografia romànica els representa arreu, sovint associats a la figura de les sirenes i els malabaristes, com a símbol de les temptacions del món. És molt significatiu que el darrer trobador, Guiraut de Riquier, s’adreci precisament a Alfons el Savi per demanar-li en la cèlebre “Supplicatio” que posi ordre en la joglaria, donat que dins de l’ofici s’insereixen molts que no mereixen aquest nom.

El poema d’Aimeric de Peiguilhan descriu molt bé a la cançó “Sobre joglars” (BdT: 461,80) el comportament dels joglars a les corts. Concretament es refereix al joglar Sordel (…1220-1269…), molt afeccionat a jugar als daus, els quals l’han dut a la misèria:

E tot qan m’a ofes en aquest an,
De bon talan perdon a Ser Sordel,
Q’el meteis me venzara jugant,
Per que no·m cal ausir lo de coutel;
Q’el savei ben q’amdos sos palafres
E son destriar el a jugar totz tres;
S’el ven a flum, e no·ill a gau ni pon,
Despoilla si e mostra son reon.

 

L’ofici de joglar i la cançó d’alba

Tanmateix, com més amunt assenyalava, el menyspreu pels joglars i per la poesia trobadoresca no obsta perquè Ramon Llull empri les tècniques que li poden resultar útils en la seva tasca evangelitzadora. En la seva obra es documenta que cercava contrafacta per les seves tonades en l’Ofici de les Hores però també en l’èpica i en la lírica dels trobadors. D’aquesta manera indica que el Cant de Ramon ha d’entonar-se a la manera de la salmòdia, les Hores de Santa Maria segons una melodia preexistent, o que Lo Desconhort se cantás en lo so de Bernart, segurament un poema èpic perdut.

Un dels gèneres paradigmàtic de la lírica trobadoresca és l’alba. Es tracta del cant que entona l’amic de l’amant, mentre aquest gaudeix de la nit en companyia de la dama. És un cant en què l’amic, el guaita, avisa l’amant de l’arribada del dia, i amb ella, de la fi del gaudi d’amor, davant la irrupció del gilós o marit que pot posar en perill les seves vides.

Correspon a Giraut de Borneilh l’autoria de l’alba en llengua occitana més celebrada, “Reis gloriós, verais lums e clartatz” (BdT 262, 64):

Reis glorios, verais lums e clartatz, 
Deus poderos, Senher, si a vos platz, 
Al meu companh siatz fizels a juda; 
Qu’eu no lo vi, pas la nochs fo venguda; 
Et ades sera l’alba.

I és a un dels poemes inclosos a Blanquerna (Llull 1958:49) que hi apareix aquest vers, segurament en clara referència a l’alba del trobador, però tot reivindicant el nou to del text:

Sènyer ver Déus, reis gloriós,
Qui ab vós volgués hom unir!
Membre-us dels vostres servidors
Qui per vós volen mort sofrir,
E faits.los ardits lausadors
En vós honrar e obeir
De lur poder,
Car vós ets plaent, douç desir
De lur esper.

L’evolució de l’alba i la seva conversió a una temàtica religiosa apareix també a d’altres trobadors del prestigi de Cerverí de Girona (…1259-1285…), molt proper a la sensibilitat lul·liana. Cerverí canta a Maria, que substitueix a la dama cantada pels trobadors, i contràriament al dolor que provoca l’arribada del dia, i amb ella de la fi de l’amor, el nostre autor desitja la seva arribada. (BdT 434a, 8)

Eu no soy ges cel qui va a s’amia
de nuyt, car cil cuy m’autrey m’asegura
pessan a leys, ed’altre no n’ay cura,
e lays la nuyt, e voil pendre·l clar dia;
car il no tem laucenjar ne mal dir,
enans li pus cab jorn denan venir,
per qu’eu asir la nit desiran l’alba.

(Jo no sóc aquell que de nit va a la seva amiga, perquè aquella a qui em lliuro em dóna seguretat tot pensant en ella, i no em preocupo de res mes, i deixo la nit, i vull arribar al dia clar; perquè ella no tem la calúmnia ni la maledicència, ans puc anar davant seu de dia, per això odio la nit tot desitjant l’alba).

És interessant destacar que Cerverí s’adreça a la Verge com a “Stella que·l mon guia”, terme molt emprat en el cant dels darrers trobadors, però també en les Cantigas de Santa Maria.

El mateix terme és emprat per Folquet de Romans (…1215-1233…) en un alba religiosa atribuïda també a Folquet de Marsella (BdT 156,15)

Vers Dieus, el vostre nom e de Sancta Maria
m’esvelharai hueimais, pus l’estela del dia

Bernart de Venzac (…1195…), autor de cinc composicions de caràcter moral i d’un alba religiosa també la compara a una estrella, en aquest cas l’estrella d’Orient (BdT: 71, 2)

Belh’estela d’orien, Dieus vos sal.
Tug preguem Dieu que nos don bon ostal
en paradis, on es clars jorns et alba.

En realitat es tracta d’una pregària que utilitza el mot “alba” al final de la composició, per representa el Regne de Déu amb la seva llum, una altra vegada en contrast amb el sentit del mot en les composicions originals.

 

La fi de l’amor cortès

L’amor cortès va patir un cop molt dur també en el terreny polític, amb la fi del comtat de Tolosa i de les seves corts d’amor, i la irrupció de la Inquisició a Occitània. L’obra de Guilhem de Montanhagol (…1233-1268…) floreix en època de l’ocupació francesa. Segueix la tradició de l’amor cortès tot defensant-la dels inquisidors, elevant l’amor cortès i eludint els seus aspectes més carnals (BdT 225,10)

Car ges li pro, el temps que n’es passatz,
non cercaven d’amor mas l’onramen
e las dompnas en cui era beutatz
non feiron faich per ren desavinent.

(Perquè els homes dignes en el temps passat no cercaven l’amor, ans l’honradesa, i les belles dames no feren res desavinent).

Però és potser el poema de Peire Cardenal (…1205-1272…)“Ar me pues ieu lauzar d’amor”(BdT: 335, 7) una de les mostres més gràfiquesi refinades de la fi de l’amor cortès. Com Marcabrú, el misògin Peire Cardenal combat l’amor cortès i per això pren la mètrica, la música i el contingut d’un poema de Giraut de Bornelh, “No posc sofrir c’a la dolor” (BdT: 242, 51), per capgirar-ne el sentit i enfrontar-se amb ironia als seus tòpics, que Giraut de Bornelh havia expressat en la cançó original.El pas següent és la substitució de la dama per la Verge, i la corresponent sublimació del desig, paradoxalment amb tòpics procedents de l’amor cortès, que sovint recreen imatges descontextualitzades (BdT: 335, 70).

Vera vergena, Maria,
Vera vida, vera fes,
Vera vertatz, vera via,
Vera vertutz, vera res,
Vera maire, ver’amia,
Ver’amors, vera merces:
Per ta vera mercè sia
Q’eret en me tos heres.

… tu iest l’estela que guia
Los passans el san paes,
E tu iest l’alba del dia
Don lo tieus Filhs solelhs es.

Ramon Llull beu d’aquesta tradició, i un altre cop a Blanquerna trobem el poema“A vos dona Verge Maria, en què es fa ressò d’aquesta tradició. (Llull 1958:77)

A vós, dona verge santa Maria,
dó mon voler, qui·s vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui és maire d’amor.
Qui vós no vol, no ha d’on s’enamor.

 

La fi dels trobadors i d’un món feudal

Guiraut de Riquier (…1254-1292…), trobador de Narbona, el darrer trobador d’obra monumental ja és conscient de la fi dels trobadors (BdT: 248, 17):

Be·m degra de chantar tener,
quar a chan coven alegries;
e mi destrenh tant cossiriers
que·m fa de totes partz doler
remembran mon greu temps passat,
esgardan lo prezent forsat
e cossiran l’avenidor,
que per totz ai razon que plor.

(Bé caldria que deixés de cantar, perquè al cant li convenen alegries, i tant m’ofega el neguit que em fa mal arreu recordar el temps passat, tot mirant el dur present i pensant a l’avenir, per la qual cosa tinc motius per plorar.)

En aquest sentit, se sap un dels darrers trobadors, i per això al mateix poema anuncia “mas trop suy vengutz als derriers”.

 *  *  *

Bibliografia

  • Llull DB: Base de dades Ramon Llull, Centre de Documentació Ramon Llull (Universitat de Barcelona), <http://orbita.bib.ub.edu/llull/>.
  • Llull, Ramon 1958. Poesies a cura de Josep Romeu i Figueras. Barcelona: Electa.
  • Pillet, Alfred i Carstens, Henry 1968 (1933): Bibliographie der Troubadours. Nova York: Kraus. (citat al text com a BdT).
  • Riquer, Martín de 1975: Los trovadores. Barcelona: Ariel.
  • Sari, Simone, 2011: “740 anys de poesia lul·liana. Tradició textual i noves perspectives”, Mot, so, razo, 10-11, 105-120.
  • Vicens, Francesc, 2015: “Ramon Llull i la música. L’aportació del doctor il·luminat a la literatura musical medieval”, Mot, so, razo, 14, 73-82.