ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Ramon Llull: “Plant de Nostra Dona Sancta Maria”


CARLES GUINOVART I RUBIELLA

Partitura


Aquesta obra data dels temps ja allunyats del 1977, en resposta a l’encàrrec que em feu R.N.E. d’escriure una composició sobre un text català. Una vegada més, el tema de la Passió i Mort de Jesucrist, vist des del món interior de Ramón Llull, i entès des de la contemplació de la Mare, em portà a escriure quelcom sobre el motiu lacerant del dolor humà, portat tanmateix a la dimensió divina com a paradigma universal. El tema em conduí a escriure una composició de cambra d’intenció fortament dramàtica, impulsat per la narració de Llull de la Mater Dolorosa per antonomàsia. El tema altament lancinant em portà a l’elecció del color vocal d’una veu de mezzosoprano o potser de contralt. Dita així, en primera persona, l’espectador participa, sentint-se integrat, de manera més directa i efectiva, de la commoció tràgica que narra la Mare de Déu. El compositor, aclaparat per la situació, apesarat, empra angoixat un llenguatge dissonant, expressionista, amb una instrumentació llastrada vers el greu, gruixut, cap a la sonoritat fosca, i és per això que trobem tant la presència del Contrabaix com l’absència de Violins a la corda fregada (Viola, Violoncel i Contrabaix) així, com a timbre independent, el so puntejat d’una Guitarra punyent. Faltava doncs, com a contrast tímbric, element poètic i dinamitzador, el so gràcil, insuflat, de la flauta (potser en substitució del violí) com a únic instrument de vent, la veu del qual, com en el cas de la solista, es confon amb l’emoció que neix de les entranyes de l’ésser, tal com resulta, per exemple, en el breu epíleg instrumental, només flauta acompanyada per la guitarra (amb girs arabitzants propis de l’època de Llull), en una expressió, sense paraules, d’absoluta desolació.

El “Plant…” que ressegueix, en sí mateix, l’aflicció mariana dels “Misteris de Dolor” del Rosari, assumit com a instant de tenebres”, passa per les següents fases en la narració de Ramon Llull: “Batut”, “Coronat, “Com portà la crou”, “Penjat i mort”. La Verge, en tant que “Mater Dolorosa”, encarna en la seva figura a totes les Mares dolentes i, a través de ella, la denúncia íntima de la gran injustícia.

Els instruments contribueixen a explicitar, quasi de manera descriptiva, cadascun dels quadres, des dels glissandos de la flagel·lació inicial, a la sonoritat crispada de la corona d’espines, la processó amb l’encavalcament de dues cordes de la guitarra per simular el redoble de tambor, o el recurs scordatura per representar l’agonia final. És així com en el moment suprem del defalliment del Crist, es va voler utilitzar un recurs instrumental que ens podia apropar a la plasticitat del darrer esforç vital i a la manca total d’energia. A tal fi es demanà tant a la viola com al violoncel una pronunciada scordatura, baixant la tensió habitual de les cordes en els instruments i deixant-los flonjos, de manera que demanant energia, amb trets fusats i vigorosos, en forte, de gran agitació i rapidesa, s’advertís la impotència vital per significar la ranera de la mort, agitació fallida, sense vigor en l’exhalació de l’esperit. El que segueix és recitat, descripció apocalíptica que ja no admet el melisma del cant i es limita a descriure la desfeta final.

Per a mi Ramon Llull, amb la sonoritat del seu català arcaic, em representa una música ja en si mateixa; una expressió llunyana en el temps que li dona una pàtina, depurada pel gresol dels segles, i la fa immarcescible; paraules d’arrels profundes que creen, per elles mateixes, tota una màgia sonora. Tal com el Salms de David en la “Simfonia dels Salms” d’I. Stravinsky, si bé allà amb la força viva d’una llengua antiga, com correspon al llatí, el català de Llull té una subjugant evocació, d’estranya potència i ecos de llegenda. És, contemplada en el present, la ressonància de tot un concepte del món, que cal saber sondejar per descobrir els seus valors, fins a meravellar-nos; també ressonàncies històriques, profundament religioses que ens posen al davant d’un sentit ontològic, emergit d’un jo primigeni, que pot semblar desconegut, però amb el que, d’alguna manera, tot recuperant-nos ens identifiquem.

La força de les imatges bíbliques del Plant, des de la flagel·lació inicial fins a la crucifixió i la mort del Crist, assenyalen el guió dramàtic, al davant del qual el compositor no ha de fer més que deixar-se endur per la temàtica i l’emotivitat, empatia amb la situació que es converteix en devota oració des de la càlida i dolguda veu d’una mezzosoprano.

En el doble CD que l’any 2005 em dedicà la Fundació ACA de Mallorca, com a núm. 16 de la sèrie “Compositors de la Mediterrània” vaig voler dedicar, a títol pòstum, <questa obra a Ernest Lluc, gran defensor dels Drets humans, assassinat per ETA, que assistí al concert d’aquesta gravació en viu, gravació cantada per la mezzo Marisa Martins, i que es pot escoltar per Internet (Spotify).

La pàgina musical autògrafa, que reproduïm en pàgina apart, i que correspon a aquest instant de tenebres i tens dramatisme va ésser ofert a la campanya “Pels Drets Humans” que es féu a Barcelona (1979) per a “Amnistia Internacional”.

Text de Ramón Llull:

“BATUT”

Estava Jesucrist a un pilar ligat
e per dos forts ribauds tan ortament assotat,
que tot lo cuir dels costats li avíon levat.
Mas aiçò ell sofria per sa humilitats
e car amà honrar ab sa humilitats
la divina natura, qui tant l’ha exauçats,
que tot quant ha creat a ell ho ha donats,
e ab ell s’és ajustada en un home deïtats.

 

“CORONAT”

Per ço que el seu ill os donat gran turment
e que os escarnit per tyrastota la gent,
ab corona d’espines, e cascuna punyent,
coronaren mon fill, quaix qui fa honrament
a rei per son regisme com pren coronament.
E cascuna espina entrava tan fortment
per lo cap de mon fill, que tot era sagnent,
e per tota la cara era’l decorriment
de la sang tro als peus.

 

“COM PORTÀ LA CROU”

De dos grans fusts fo fait un molt greu bastiment
Per ço que en ell lo meu fillsofria turment.
Faita ne fo la crots on pres recreament
trastot l’humà genre, e per avilament
sobre.l coll de mon fill la posaren vilment.
Com si ell fos bastaix, li feren mandament
que ell portàs la crou, qui pesava malament;
e per lo gran pes e per lo batiment
a penes la portava, per l’aflaquiment
del seu cors gloriós, de tot mal innocent.

 

“PENJAT I MORT”

Quan dreçaren la creu ew mon fill penjar vi,
en aquell punt un gran colp en mon cor dentí
de tan gran ira, que en pauc no morí.
Estremi’s Jesucrist e reclamà: – Elí -,
e adoncs Jesucrist expirà e morí;
morí en quant fo home, no en quan fo diví.
En lo punt de la mort lo sol s’escureí,                   
(Recitat)
e si.s fé la luna, e.l temple s’estremí.
Sa maire qui.l viu mort, caer al sol es jaquí,
e dix a la mort: -Ah mort, portats-ne mi -.

 

 *  *  *