ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Ramon Llull i la falsa disjuntiva entre diàleg i croada


JOAN SANTANACH
· Universitat de Barcelona

Des del nostre punt de vista, pot semblar contradictori que Ramon Llull, defensor d’un diàleg basat en la raó, es dediqués al mateix temps a promoure la croada contra els musulmans. La preocupació per la conversió dels no cristians va ser, en bona part, el desencadenant de tota l’activitat que Llull va desenvolupar després del canvi de vida, però l’èmfasi el posava en el diàleg. Tal com ell ho plantejava, tots els éssers humans han estat creats per estimar, conèixer i lloar correctament Déu. Aquesta ha de ser la primera finalitat —ell en deia intenció— que ha de guiar els homes en aquest món, i a la qual s’ha de subjugar qualsevol altre objectiu que es marquin. Si algú escriu un llibre, l’objectiu no ha de ser el llibre en si, ni encara menys la fama que pugui aportar a l’autor, sinó que aquest llibre sigui útil perquè Déu sigui estimat, conegut i lloat.

El plantejament de Llull s’adreçava en primer lloc als fidels d’altres religions, però també als cristians. La humanitat, tot el conjunt de la humanitat, ha d’estimar i ha de conèixer Déu amb la màxima plenitud. Només aquell home que s’acosti a la fe estimant amb la voluntat, podrà entendre la fe amb l’enteniment, i a la inversa. Estimar i conèixer Déu, en l’obra de Llull,són dues accions que s’impliquen mútuament.

La missió, doncs, ja sigui a l’interior o a l’exterior de la cristiandat, se situa al centre del seu projecte. Evidentment, Ramon Llull no era pas l’únic que contemporàniament mostrava una preocupació d’aquesta mena. Els ordes mendicants, ja des del començament del segle xiii, havien desenvolupat una activitat incessant destinada a formar els cristians i a persuadir els creients d’altres religions. Però Llull, respecte a la resta d’iniciatives missionals, presenta una novetat extraordinària. En la seva proposta, la disputa i la demostració passen per l’Art, el sistema que havia ideat per argumentar la veritat. Mitjançant els raonaments emanats de l’Art —les “raons necessàries”—,no sols es pretenia capaç de posar en evidència els errors doctrinals que divergissin de la veritat, com feia el mètode de disputació desenvolupat pels dominicans, sinó també de demostrar la veritat mateixa.

L’ús de l’Art afavoreix una forma de missió basada en el diàleg i la raó. En conseqüència, Llull prescindeix dels textos sagrats, en els quals se centraven invariablement les disputes del seu temps, i evita d’aquesta manera caure en discussions inacabables sobre les interpretacions, múltiples i sovint oposades, que s’han generat al voltant dels textos sagrats. Un diàleg d’aquestes característiques requereix un interlocutor format, capaç de comprendre els arguments posats en joc. Llull parla en diverses ocasions de savis musulmans, que exigeixen, precisament, raons necessàries que permetin entendre la fe, ja que es neguen a acceptar-la per la mera creença. Cal partir d’uns punts comuns, els que li ofereixen les tradicions grecollatina i hebrea, compartits per les tres religions monoteistes del llibre, i aleshores argumentar els articles corresponents i veure quins són els que plantegen una divinitat més perfecta i plena.

Un mètode com aquest implica un acostament a l’interlocutor gens habitual, no ja a l’època de Llull, sinó també avui dia. Significa haver adquirit unes nocions remarcables sobre la cultura, la llengua i la religió de l’altre. No és estrany que Llull es qualifiqués a si mateix, en diverses obres, de “christianus arabicus”, de cristià amb un ampli coneixement sobre les creences i els costums àrabs. Sens dubte, pel fet d’haver nascut en un territori fins feia poc en mans musulmanes, però també per vocació, Llull disposava d’un coneixement de l’islam molt més ampli que la majoria d’intel·lectuals cristians del seu temps.

En el pensament de Llull, aquesta actitud no es contradiu amb la utilització de la força per imposar el cristianisme, amb una especial atenció en la recuperació —nosaltres potser n’hauríem de dir “ocupació”— de Terra Santa. El 1291, la pèrdua de Sant Joan d’Acre,que era la darrera plaça forta que mantenien els croats a Palestina, va causar una forta commoció en els regnes cristians. Llull se’n va fer ressò, com segurament no podia ser d’altra manera, per bé que la croada era present en la seva obra des de bastant abans. Ja hi havia fet esment al Llibre de contemplació (cap. 358, 29-30), gairebé vint anys abans de la caiguda d’Acre, i així mateix en parla al Blaquerna (cap. 80) o a l’inici del llibre IV del Llibre de meravelles.

La caiguda d’Acre, malgrat tot,va propiciar que l’any següent Llull dediqués una primera monografia al tema de la croada, el Llibre de passatge. Es tractava d’una qüestió de la més rabiosa actualitat, i és normal que Llull s’hi posicionés, més enllà de la preocupació personal, perquè interessava al papat i, especialment, dos dels reis que Llull va freqüentar amb més assiduïtat: Felip IV de França i Jaume II d’Aragó. Més tard encara escriuria l’important Liber de fine (1305) i el Liber de acquisitione Terrae Sanctae (1309), on, com indica el títol, defensava la croada cap a l’Orient mediterrani, passant per Constantinoble, alhora que també es posicionava a favor de l’ocupació de Granada.

En aquestes obres planteja estratègies militars i vies per accedir als territoris dominats pels musulmans. Ara bé, no es tractava únicament de fer-hi accions bèl·liques, sinó que també hi havia de tenir un paper molt important la predicació, que, d’acord amb la proposta lul·liana, s’ha de dur a terme després de la victòria dels croats. Ho afirma al Desconhort, fent referència precisament al Llibre de passatge. Hi llegim que:

Escrit hai lo Passatge, on hai mostrat tot clar,
com lo sant Sepulcre se pusca recobrar
e com hom atrob hòmens qui vagen preïcar
la fe sens paor de mort e qui ho sabíon far.

(xxiv, 285-288)

Al llibre citat hi exposa, efectivament, com s’ha de fer per recuperar els territoris on Jesucrist va néixer, viure i morir, territoris que els cristians consideraven que, per honorar correctament Déu, haurien de trobar-se sota el seu control. Per a Llull,això no obstant, dur a terme el passatge a Terra Santa no significava pas anihilar físicament els musulmans que hi vivien, sinó ensenyar-los mitjançant la predicació que, en tant que musulmans, no lloaven ni servien Déu tal com corresponia. Si volien fer-ho correctament, si volien seguir correctament la primera intenció, era imprescindible que es convertissin al cristianisme.
I és que Llull no creia pas que l’expansió de la seva fe s’hagués de produir a través de les armes, sinó sobretot de la paraula i la raó. Les armes, en tot cas, havien d’afavorir unes determinades condicions que ho fessin possible. Per això en els llibres esmentats es dedica un espai considerable a exposar com s’ha de dur a terme la predicació en els territoris sota control croat, i igualment, fins i tot, s’hi detalla com s’han de formar els homes sobre els quals ha de recaure la responsabilitat d’adoctrinar els no cristians.

Les propostes que Llull fa en aquests llibres no divergeixen gaire del que plantejava per als musulmans i jueus que aleshores ja es trobaven sota domini cristià. No va ser l’únic a qui se li va acudir que calia adreçar-s’hi directament. Així, per exemple, va aconseguir que Jaume II d’Aragó, monarca que governava amplis territoris arrabassats als musulmans en dates encara recents, l’autoritzés a predicar en les sinagogues i les mesquites de tots els seus dominis. El document, signat a Barcelona el 30 d’octubre de 1299, especificava que l’objectiu de l’autorització era «exposar als esmentats jueus i sarraïns la certitud de la fe catòlica», i fins i tot se’ls comminava—però no se’ls obligava— a respondre als arguments de Llull. Una reacció d’aquesta mena per banda dels auditoris hauria propiciat una disputa religiosa amb tota regla. No sabem si van arribar a tenir lloc. Amb discussió posterior o sense, és evident que l’Art i la raó degueren tenir un paper molt destacat en aquestes homilies.

 *  *  *