ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Musicar Ramon Llull- Mosaic d’opinions


Maribel Ripoll Perelló

 Comissionada autonòmica per a l’Any Llull de les Illes Balears

Vaig llegir Ramon Llull per primer cop quan era estudiant adolescent de l’antic COU. Aquelles lectures seleccionades em generaren tal inquietud que no vaig dubtar ni un moment, l’any 1999, a llançar-me de cap en un projecte capitanejat per Anthony Bonner consistent a arreplegar les definicions de conceptes que Llull mateix escampava arreu de la seva obra. Aquell primer contacte amb la investigació lul·liana va fer que acceptés el repte de dedicar la tesi doctoral a l’edició crítica del Llibre d’intenció. Aquesta dedicació inicial va propiciar que Llull esdevingués objectiu primer i últim de la recerca universitària. La Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears va ser, alhora, el marc idoni on encabir aquesta fal·lera investigadora. Des d’aquells moments fins ara han passat prop de vint anys i la vocació i dedicació lul·lianes segueixen amb més embranzida que mai: la fascinació per la coherència i l’empenta que movien Ramon Llull a escriure superen amb escreix els esculls i els dubtes que la seva obra em produeix.

Per aquests motius quan Esperança Camps, aleshores consellera de cultura del Govern Balear, em proposà de dur a terme l’organització de l’Any Llull, vaig acceptar de bon grat l’encàrrec, malgrat la por i el vertigen que em feia l’enorme responsabilitat que suposava. A les Illes Balears, la funció principal que té la commemoració de l’Any Llull és difondre la figura del Doctor Il·luminat per tots els racons i entre tots els públics. El coneixement entre la comunitat acadèmica és notable però a peu de carrer el desconeixement sobre qui va ser Ramon Llull era, malauradament, aclaparador. Molt sovint, ha prevalgut el coneixement llegendari del Ramon Llull que encalçava dames a cavall per dins l’església de Santa Eulàlia, o la llegenda del Llull alquimista, la qual cosa ha fet que se’n desdibuixi el personatge històric, el pensador rellevant de l’edat mitjana, la persona coherent amb el seu missatge. Per això, des del comissariat hem intentat aglutinar i fer visibles diferents iniciatives culturals (conferències, concerts, arts escèniques i plàstiques, publicacions), provinents d’institucions i entitats diverses, per transmetre amb rigor qui va ser Ramon Llull, què va suposar la seva empresa en el context del moment i quina ha estat la recepció que ha tengut la seva obra. Sobretot, però, s’han bastit estratègies perquè aquesta difusió fos extensiva a tots els àmbits de la societat actual. La col·laboració estreta, des del primer moment, amb el comissari de la Generalitat de Catalunya, Joan Santanach, ha fet possible la vertebració d’un programa complex però alhora global, compartit en la mesura de les possibilitats de cada Govern.

Sens dubte, la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull és la gran oportunitat per vindicar l’autor més prolífic i complex de la nostra cultura i, sobretot, per situar-lo en el lloc que li correspon en la cultura europea i universal.



Ximo Tarín Micó

1) Quan veu fer la vostra primera lectura de Llull?
Precisament per a l’ocasió de musicar el Llibre de les bèsties. La proposta d’escriure una peça per acompanyar la lectura dels textos de l’obra de Llull va ser molt interessant des del primer moment i de seguida vaig haver de llegir l’obra per entendre-la i contextualitzar-la degudament per crear un ambient sonor que pogués adaptar-se bé a la lectura.

2) Quins aspectes de l’obra de Llull us han interessat més?
Em va semblar realment enginyosa la idea d’emmascarar darrere d’aquest món natural ple d’animals actes tan humans com la traïció o la venjança. Crec que Llull inventa una gran metàfora en la qual inicialment sembla que estem en un univers molt exòtic però a mesura que anem llegint ens adonem que realment està parlant-nos de nosaltres mateixos. Aquesta cara fosca, on es troba el missatge real de Llull, és un dels punts on vaig intentar posar més èmfasi a l’hora d’escriure la meva peça, procurant que mentre escoltem una música aparentment reposada o inofensiva, puguem ensumar el perill i la maldat del protagonista.

3) Quins aspectes de la seva obra us han semblat més musicables?
A mesura que componia m’adonava que cada vegada tot era més visual, tot era molt gràfic. El Llibre de les bèsties és especialment inspirador per a la creació d’una fantasia musical com la que he procurat escriure. Ja l’inici, on anomena la plana on són aquest habitants del món animal esperant a elegir un nou rei, suggeria una atmosfera pastoral que em va servir per a crear els motius que anirien apareixent al llarg de la peça i l’estil amb què l’escriuria. Vaig voler donar-hi un caire arcaic utilitzant melodies medievals i emmarcant-la en un estil, diríem, neoclàssic.

4) Què us va remoure interiorment de l’obra de Llull i us ha empès a donar-hi una resposta musical?
Sembla que component aquesta obra hagi pogut posar un altre granet de sorra a aquesta voluntat divulgativa que tenia Llull per ensenyar, ja que, al final, els compositors també volem mostrar la nostra manera de veure, en aquest cas, la música. Agraeixo profundament a les persones que van motivar-me a escriure i endinsar-me en la literatura d’aquest gran personatge de la nostra cultura que és Ramon Llull.



Manel Camp

La descoberta de Llull forma part de les inquietuds de joventut per la necessitat de trobar respostes a tota l’efervescència de conèixer les arrels i la història de Catalunya, la seva literatura, així com la necessitat reivindicativa del fet català en plena dictadura. Llull va ser, juntament amb altres autors, qui va formar part d’aquest moment vital personal.

La primera aproximació a la figura de Llull va ser a través del Llibre de les bèsties, que va suposar per a mi un impacte molt gran per com anaven les coses al nostre món “humà” contemporani, tan semblant al món de les “bèsties” del segle XIV que descriu el filòsof il·luminat, i poc podia pensar que molts anys després escriuria una música basada en aquest llibre de referència, convertit en un ballet per a l’Esbart de Rubí, i en una part important del CD “Música de Dansa” que vaig publicar més tard.

Al llarg de la meva trajectòria professional Llull ha estat un dels autors presents de forma continuada, i la retrobada amb el mestre mallorquí ha sigut una redescoberta de dimensions, de pensament reflex de realitats viscudes,si més no, mai m’ha deixat indiferent. Des de feia ja un temps havia anat recuperant lectures, m’havia aproximat a assaigs sobre aquesta figura, perquè d’alguna manera sentia la necessitat de trobar en aquest autor el fonament per a un nou treball musical. Evidentment, la darrera empenta necessària va ser la flaire de la celebració de l’efemèride del set-cents aniversari de la seva mort.

Va ser llavors quan es va intensificar l’acostament a diverses obres lul·lianes, com el Llibre de meravelles, la Vida coetània, el Llibre de contemplació, el Llibre d’amic e amat, l’Arbre exemplifical…, i a escrits d’estudiosos com Antonny Bonner, Gabriel Ensenyat, Jordi Puigdomènech, Maria Isabel Ripoll… i vaig trobar la inspiració necessària per ajuntar-ho en un altre projecte personal, adormit des de feia temps, com era la possibilitat de donar forma musical a unes categories encara difuminades, que podrien identificar-se en la translació d’una mena de sentiments, estats d’ànim. Per això havia començat a investigar en allò que en l’antiguitat clàssica anomenaven ethos; també em vaig acostar a la teoria dels afectes de l’època del barroc, però va ser en descobrir l’obra l’Art quan vaig veure factible treballar en aquella quimera personal,en un nou projecte musical i al mateix temps homenatjar la figura de Ramon Llull.

L’Art de Llull, com a mètode combinatori amb el qual pretenia convertir els infidels, en l’etapa ternària es basa en nou definicions: Bondat, Grandesa, Eternitat, Poder, Saviesa, Voluntat, Virtut, Veritat i Glòria. Aquests mateixos principis esdevenen, set segles després, els nou temes musicals amb què es basa el meu darrer projecte interdisciplinari, amb el mateix nom, amb el qual pretenc, humilment, enaltir el místic medieval.



Ferran Pisà

En els anys d’infantesa, Ramon Llull era per a mi com un ésser mitològic de qui et parlaven en pujar a Randa o en anar d’excursió per Son Marroig. Llull era un personatge que veia en escultura al Passeig Sagrera i de qui sentia el nom quan algú es referia al conegudíssim institut de secundària a l’Avinguda de Portugal de Palma. Al cap de poc temps vaig aprendre que Llull era el pare del català literari i que tingué una biografia molt particular.

Als vint-i-sis anys jo ja vivia a Barcelona i en aquella època volia conèixer els autors de narrativa illencs: llegia Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel i Blai Bonet. Seguint aquest afany de conèixer els autors mallorquins, vaig aconseguir les Pàgines escollides de Ramon Llull, un llibre vell de l’editorial Barcino. El que més vaig gaudir d’aquesta lectura fou sentir la distància temporal d’aquell text, el lèxic del català del s. XIII. Després de llegir parts d’aquest recull, vaig abordar el Cant de Ramon, Lo Desconhort, el Llibre de les bèsties i Blaquerna, que mai he acabat de llegir però del qual recordo una imatge preciosa que vaig llegir en una frase semblant a: “pel dolor, el cor se’m fon en aigua i em puja als ulls”.

La primavera de l’any passat, na Teresa Roig, bona amiga i companya d’aficions, em proposà de treballar en un projecte poètic sobre el Llibre d’amic e amat juntament amb l’actriu Montse Germán, de qui jo ja coneixia alguns treballs previs. Férem una primera reunió en què na Teresa ens presentà els versicles seleccionats i entre tots tres n’establirem l’ordre. Amb el temps, hem anomenat aquesta seqüencia de versicles com “el camí emocional de l’amic seguint son amat” perquè, al cap i a la fi, és el que explica el nostre recital: els diferents climes pels quals passa l’amador buscant el seu amat.

A l’hora de posar-hi música pensàrem en les diferents opcions tímbriques que teníem. Volíem un so acústic, d’instrument de corda polsada i que sonés a fusta, no a metall. Vàrem acabar triant la guitarra barroca que, tot i ser un instrument bastant posterior a l’època de Llull, ens agradava com abrigava la veu de la Montse amb el seu doble encordament, els seu registre agut i lleuger i els recursos tan variats que té.

Seccionàrem en nou episodis per manejar-lo millor en els assajos. Cada episodi té la seva música, que pretén reforçar el missatge dels versos. Malgrat això, hi ha elements musicals que refereixen a personatges recurrents, com per exemple el personatge del foll, que presentem sempre amb un llarg arpegi en ascendent sobre un acord disminuït. Aquest joc permanent entre elements nous i elements que es repeteixen vol donar cohesió i alhora varietat al recital.

La música que acompanya cada un d’aquests episodis sona d’aquesta manera i amb aquest criteri:

Després d’una introducció instrumental en el to de Re menor (tonalitat d’inici i de retorn continu durant el recital) fem la presentació de l’amic amb motius melòdics encara sobre Re menor. Cada versicle té un motiu diferent amb la pretensió d’encuriosir l’oient i transmetre la sensació de canvi continu.

Seguidament, presentem l’amic i com es relaciona amb l’amat alternant motius sobre Re menor amb altres sobre Re major. Aquest contrast tonal és per marcar bé el relleu del segon personatge: l’amat.
El següent episodi parla de l’amor que sent l’amic cap a son amat. En aquest punt posem celleta al tercer trast pujant el registre de l’instrument i acompanyem els versos sobre el to de Sol menor. El canvi de color és claríssim. Els motius d’aquesta secció comencen lànguids per explicar que l’amic s’isola de la gent i després esdevenen més vigorosos per retratar l’amic que “anà a beure a la font on tothom s’enamora”.
En l’episodi de la mort i de l’amor tornem al to i als motius melòdics de l’inici del recital per a que l’espectador reposi i s’orienti en l’espectacle. En aquesta secció trobem parelles de conceptes oposats: amar/aïrar, amor/mort i treball/plaer. Per reforçar aquesta oposició acompanyem aquests versos amb una seqüencia d’acords ascendent mentre el baix roman immòbil.
Seguidament, l’amic explica el seu amor amb convenciment a la gent. Plantegem aquest episodi com la primera pujada d’intensitat del recital. Arpegiem una seqüència d’acords sobre el to de Mi menor (apareix el si natural per primera vegada) mentre el baix descendeix cromàticament.
Per reposar de la secció anterior, canviem a una tonalitat completament positiva: La major, que sona fresca i amable i les oïdes ho agraeixen. Aquesta és la música per explicar els gestos d’amor que fa l’amic a son amat. Ja hem complit dos terços de l’espectacle i aquest pas pel to major també serveix per començar a assenyalar l’acabament.
Després d’aquest descans, la Montse recita els versos que parlen de l’amic que s’allunya i desobeeix l’amat. Aquest canvi d’actitud de l’amic afecta en la música convertint el La major en La menor. La música es tensa de nou. Aquest és el segon punt d’alta intensitat del recital.
En el penúltim episodi, l’amic exulta i vessa amor desitjant l’amat. L’acompanyament musical deriva de la secció anterior però ara el fa sobre el to de Re major (tonalitat nova) i així ens consolidem en les tonalitats majors que ens acompanyaran fins a l’acabament de l’espectacle.
En l’última part, l’amic parla a la gent de son amat i de son amor fent tot un seguit de reflexions morals que ens fan pensar en la saviesa que ha adquirit l’amic seguint a son amat. Acabem amb l’acord de Sol major, immutable mentre el baix descendeix. En escena, aquesta secció sempre em fa pensar en els últims compassos del Combattimento di Tancredi e Clorinda de Claudio Monteverdi per la manera com la música retrata l’anima de Clorinda que puja al cel etern. Sense ser-ne gaire conscients, suposo que nosaltres buscàvem una llum semblant en el nostre acabament.
Mai havia treballat en un projecte de creació musical tan vast com aquest. Els versos de Llull, pels seus personatges recurrents i pels diferents ànims que suscita, han estat una base molt ferma sobre la qual experimentar. M’agrada pensar que si per a tots nosaltres Llull fou origen en escriure en català, en l’àmbit més personal per a mi també ha estat origen en el fet de posar música sota versos.

 *  *  *