ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista amb Joan Santanach


CARME MIRÓ

Joan Santanach és comissari de l’Any Llull. Professor de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’editorial Barcino, Santanach ha centrat bona part dels seus estudis a l’obra de Ramon Llull i ha publicat diverses edicions crítiques  dels seus  llibres.

Joan Santanach ©maria ivanova

Joan Santanach ©maria ivanova

Carme Miró: Com va arribar a Ramon Llull?
Joan Santanach: A Llull vaig arribar-hi per la literatura, sobretot. Des de molt jove, la literatura m’interessava especialment. Durant uns quants anys vaig devorar llibres d’una forma gairebé compulsiva i evidentment, entre els llibres que hi havia casa (que n’hi havia molts), n’hi havia de Llull. També hi va influir l’assignatura de Literatura Catalana a tercer de Batxillerat, en què ens van fer llegir uns quants textos medievals. De Llull, vam llegir el Llibre de l’orde de cavalleria i el Llibre de les bèsties. Les eleccions de les persones sempre estan condicionades pel seu entorn, i durant la carrera vaig tenir professors com Lola Badia i Albert Soler, tots dos lul·listes, que em van influir molt a l’hora de decantar-me per la literatura medieval, i específicament per Llull. Quan va ser l’hora de decidir el tema de la tesi doctoral, escollir Llull va ser una opció gairebé natural. Vaig parlar amb l’Albert Soler i li vaig demanar si em volia dirigir la tesi. Inicialment pensava fer-la sobre el Llibre de meravelles, però és un llibre molt extens i la tesi se m’hauria eternitzat; finalment, em vaig decantar per la Doctrina pueril. Al mateix temps, m’interessava l’alteritat cultural, els punts de vista diferents del nostre, iLlull permetia conjugar tots aquests interessos. Llull representa una “alteritat” que s’expressava en català. Tot i que avui Llull és un referent literari, el que ell volia,de fet, era convèncer els lectors d’un seguit de qüestions doctrinals, per bé que ho feia mitjançant l’ús de recursos literaris. Llull, que és profundament polièdric, ofereix un ampli ventall de coneixements relacionats amb múltiples disciplines, que poden satisfer els interessos del lector més exigent. Estudiar Llull significa aprendre ciència medieval, retòrica, aspectes de filosofia i teologia. Ho conté tot. En aquest sentit val a dir que és un continent que encara té amplis espais per descobrir. Llull em segueix interessant des d’un punt de vista literari, però sobretot el que m’interessa d’ell és el repte intel·lectual. Ell mateix parlava del plaer de la comprensió. La seva complexitat, sempre racional, el fa un personatge molt atractiu. No en va és un autor llegit i rellegit, glossat i comentat arreu. La celebració de l’Any Llull hauria d’ajudar a difondre l’enorme llegat que ens va deixar.

CM: Quina és la geografia de l’obra de Llull
JS:
Si el volem estudiar bé, el primer que cal fer és saber què hi ha de Llull, què se n’ha conservat, i què, entre el molt que s’ha conservat, és seu o bé és apòcrif. Per això és ineludible la consulta de dos referents bàsics. Per una banda, el fons que hi ha al Raimundus Lullus Institut, una institució acadèmica de la Universitat de Friburg de Brisgòvia creada el 1957 per Friedrich Stegmüller. Per l’altra, la Base de Dades Ramon Llull, actualment consultable a Internet i constantment actualitzada, que el lul·lista nord-americà Anthony Bonner va iniciar als anys setanta. Bonner, a més, des de la publicació dels dos volums de les Selected Works de Ramon Llull (Princeton, 1985, i publicades en català per l’Editorial Moll el 1989), ha fet aportacions bàsiques per entendre Ramon Llull i configurar la visió que avui en tenim.
Val a dir que el mateix Llull va ser el primer que va impulsar aquesta “internacionalització” de la seva obra. En el seu testament, hi deixà dit que una part dels diners que li quedaven s’havien de destinar a dotar tres fons bibliogràfics, on s’havien de copiar i conservar obres seves. Un a Palma, segurament a casa del seu gendre, Pere de Sentmenat; un altre a París, a la Cartoixa de Vauvert, i un altre a Gènova, a casa del noble Perceval Spinola. Recordem, també, que Llull va regalar manuscrits a personalitats d’arreu d’Europa amb la finalitat de difondre la seva obra. Hi ha, per exemple, un manuscrit conservat a la Biblioteca Marciana de Venècia que Llull va fer arribar al dux Pietro Gradenigo.

Joan Santanach ©maria ivanova

Joan Santanach ©maria ivanova

CM: Va tenir un taller de copistes?
JS:
Pensem que hi va haver persones que van treballar amb ell, en alguns casos durant molts anys; un d’ells fou Guillem Pagès. Ara bé, no ens consta que tingués un taller estable de col·laboradors. Sempre va procurar disposar d’acompanyants que l’ajudessin a copiar, traduir i difondre les obres. Hi ha una carta, per exemple,escrita des de Tunis, en què demana a Jaume II que li enviï un traductor.
Ramon Llull, hàbil i bon estratega,es va bellugar pels grans centres de poder europeus per aconseguir suports a la seva causa; va alternar els viatges i les gestions diguem-ne diplomàtiques amb temporades de contemplació i de recolliment. Era un home molt dinàmic que escrivia i es movia constantment, i amb bons contactes. Quan era a la cort de Mallorca, havia estat molt proper al rei Jaume de Mallorca, de qui era súbdit, i això li degué obrir algunes portes. Quan va viatjar a París per primera vegada, per exemple, el va rebre el mateix rei francès, Felip el Bell, que era nebot de Jaume de Mallorca i nét de Jaume I. Això li ho posava relativament fàcil.
A tot això cal afegir que Llull tenia grans habilitats diplomàtiques. Sempre va anar molt amb compte que no el vinculessin amb algunes posicions espirituals radicals, que entraven en col·lisió amb l’Església, perquè no volia, de cap manera, posar en perill la seva missió. El seu objectiu essencial va ser convertir els infidels, d’aquí els seus viatges al nord d’Àfrica i a la Mediterrània oriental, probablement fins a Jerusalem. També la seva formació, el poc que en sabem,va estar en bona part orientada vers aquest objectiu. Després de la conversió a la “penitència” i del canvi de vida subsegüent, que el va dur a abandonar la família, Llull va passar nou anys formant-se. Ell mateix destaca el seu interès per aprendre l’àrab per poder disputar amb els musulmans. Aquests anys de formació desemboquen en la troballa de l’Art, un sistema de pensament absolutament innovador, amb el qual pretén demostrar la veritat, tant de Déu com de la creació.

CM: Què és l’Art?
JS:
L’Art és la seva aportació essencial, que condiciona tota resta de la seva producció. L’Art és un sistema per trobar la veritat i per demostrar-la. Ramon Llull es va adonar que les disputes religioses del seu temps no servien per avançar. Les disputes, recordem-ho, es feien sobre les autoritats, és a dir, els textos sagrats, de cada religió: els cristians esgrimien la Bíblia, els jueus el Talmud i els musulmans l’Alcorà. Cadascú amb els seus textos i les seves interpretacions. L’acord era impossible. Hi ha un proverbi de Llull que diu: “Disputar per autoritats no ha repòs”. Si disputem sobre els textos sagrats no arribarem enlloc. Ell proposa, en canvi, prescindir dels textos sagrats i buscar els punts en comú, que troba en la tradició filosòfica grecollatina i en una mateixa concepció de la divinitat. Jueus, cristians i musulmans coincidien en la creença en un sol Déu,al qual atribuïen diverses qualitats: Déu és bo, Déu és etern, Déu és poderós, etc. Aquest plantejament és fàcilment vinculable amb les sefiroth de la càbala jueva o amb les hadras del sufisme. Tots ells també acceptaven que els atributs s’han de manifestar en Déu sense contradiccions i amb la màxima noblesa. La religió que defensi posicions en què els atributs presentin contradiccions o es manifestin de forma limitada no podrà ser considerada la veritable. Per això cal cercar raons necessàries, és a dir, arguments que no puguin ser falsats ni rebatuts des d’un punt de vista lògic. Llull té una confiança absoluta en la raó, la raó porta cap a la veritat. Si l’Art serveix per explicar Déu -això és el que ell pretén- aleshores l’Art també serveix per explicar la realitat que Déu ha creat. Com que Déu va crear el món, hi ha d’haver rastres de Déu, de l’acció creadora dels seus atributs en el món. D’aquí l’esforç que fa per adaptar les disciplines de l’època a l’Art; així compondrà obres en què replanteja de dalt a baix la medicina, el dret, la retòrica, la filosofia, l’astronomia, etc. L’Art s’erigeix, llavors, en una mena de ciència de ciències, en un paradigma general per a totes les ciències.

Joan Santanach ©maria ivanova

Joan Santanach ©maria ivanova

Encara hi ha una altra funció de l’Art de gran importància, que d’alguna manera esdevé el fonament de tota la resta. L’Art com a sistema de contemplació de la divinitat. Una obra lírica com el Llibre d’amic e amat, d’alt voltatge místic, es fonamenta plenament en l’Art.
Per tant, hi ha tres grans àmbits en què l’Art és aplicable: en la disputa religiosa, per demostrar la prevalença del cristianisme; en la investigació científica, com a mitjà de coneixement de la creació,i en la contemplació mística. L’Art s’erigeix, doncs, en el centre de la seva producció i en la seva aportació més important, que cridarà poderosament l’atenció de nombrosos intel·lectuals europeus en els segles posteriors a la mort de Llull.

CM: Què en sabem de la seva vessant poètica?
JS:
Llull ens explica que, quan es va convertir a la “penitència”, estava escrivint una cançó d’amor. Com a bon trobador, componia lírica profana. Òbviament, es tractava d’una cançó d’amor que no anava dirigida a Blanca Picany, la seva dona. L’adulteri era un tema recurrent en els trobadors. La seva formació com a cortesà implicava conèixer els codis amorosos trobadorescos, a més d’haver llegit la resta de gèneres propis de la literatura romànica (sobretot, el roman cavalleresc i l’èpica). Més endavant, després d’un primer moment de rebuig radical de qualsevol forma de literatura profana, Llull es valdrà d’alguns d’aquests referents, convenientment reformulats, és clar. Diverses imatges i expressions del Llibre d’amic e amat han de vincular amb la lírica dels trobadors. O el mateix personatge de Blaquerna —l’autor del Llibre d’amic e amat en la ficció— protagonitza algunes aventures que semblen extretes de la narrativa francesa cavalleresca, amb la particularitat que Blaquerna no és un cavaller errant, com podia ser Perceval, sinó un ermità errant.

CM: La Inquisició es va ficar amb Llull?
JS:
Sí, aquesta va ser la tragèdia de Llull.Sobretot de la seva posteritat. En vida, no ens consta que tingués problemes amb la Inquisició. Tot i que es va relacionar amb personatges que van acabar condemnats per heretgia, Llull mai no es va veure involucrat en problemes on hi hagués la Inquisició pel mig. Les acusacions d’heretgia són posteriors, i tenen a veure amb la lectura que van fer dels textos de Llull alguns dels seus seguidors més exaltats, que van cridar l’atenció de fra Nicolau Eimeric, l’inquisidor general de la Corona d’Aragó. El conflicte amb la Inquisició s’inicia durant les darreres dècades del xiv. I l’inquisidor, decidit a fer valdre el seu criteri, no va dubtar a manipular els textos lul·lians i a fer-los dir coses que no deien. Han calgut més de sis segles per fer-ho evident i suavitzar l’ombra de sospita que Llull ha arrossegat al llarg de tot aquest temps, i que ha impedit que se’l fes sant. Tot i així, en aquest moment diuen que hi ha possibilitats fermes que el canonitzin.

CM: Quina és la relació entre Espanya i Llull?
JS: Hi ha un moment que des de Castella es fa una certa bandera de Llull com a pensador peninsular. S’acaba amb l’arribada dels Borbons. En ple segle XVI,en temps de Felip II de Castella, la defensa de l’ortodòxia de Llull i de la validesa de la seva aportació era pràcticament un afer d’estat. El rei castellà es va rodejar de cortesans i intel·lectuals que eren lul·listes. L’arquitecte i matemàtic Juan de Herrera, que va escriure sobre l’obra de Llull, quan va concebre el monestir d’El Escorial va plantejar una planta de l’edifici molt propera a la segona figura elemental de Llull.Tenint en compte la trajectòria del personatge, això ha de ser bastant més que una casualitat. Així mateix, ens consta que Felip II va fer molts esforços per catalogar-ne l’obra i perquè fos canonitzat a Roma.
També el cardenal Cisneros, quan va fundar la Universitat d’Alcalá de Henares, va crear una càtedra de filosofia i teologia lul·lianes i la va assignar a un mestre mallorquí. Llull va tenir predicació a Castella fins al segle XVII.
Tot això va canviar amb l’arribada dels Borbons. Tenim notícia que quan Felip V va entrar a Barcelona, va enviar a buscar els manuscrits de la rica biblioteca de l’Escola Lul·liana de Barcelona, que era un fons molt important,vinculat a un centre sobretot actiu durant els segles XV i XVI. El que no sabia el monarca espanyol és que aquests manuscrits ja havien marxat, en plena Guerra de Successió, cap a Alemanya, a Magúncia, la ciutat on Iu Salzinger preparava una monumental edició de l’obra de Llull en llatí; dels deu volums programats, Salzinger i els seus col·laboradors en van arribar a publicar vuit. La majoria dels còdexs de Barcelona actualment són a la biblioteca estatal de Munic. Després de l’interès de Felip V per Llull, no hi ha notícies que la monarquia espanyola s’hi hagi tornat a interessar. Val a dir, però, que al segle XVIII els plantejaments científics havien canviat radicalment, i que l’Art de Llull era vista com un artefacte arcaic. Per tant, al segle XVIII, el coneixement de Llull, sobretot relacionat amb la devoció per la seva santedat, va quedar força reduït a Mallorca, on, fins i tot allà, va haver-hi batusses entre els seus defensors i detractors.

L’interès per Llull torna a sorgir amb la Renaixença, al costat d’altres reivindicacions del passat medieval. L’any 1859,Jeroni Rosselló publica a Mallorca una antologia extensíssima de les obres en vers de Llull, que proposa com a models per als nous poetes renaixentistes. No se’n va sortir gaire, a l’hora de proposar Llull com a model poètic —amb l’excepció immensa de Jacint Verdaguer—, però sí que va propiciar la publicació sistemàtica de les seves obres.
Retornant a la pregunta, cal remarcar que hi ha hagut importants estudiosos de Llull a Espanya. No tot ha estat silenci. Voldria destacar la feina feta pel lul·lista gallec Fernando Domínguez, que va marxar a treballar al Raimundus Lullus de Friburg de molt jove i va ser l’ànima de l’edició de les obres llatines de Llull. Domínguez va acollir, sempre amb gran generositat, unes quantes fornades de joves estudiosos de Llull, entre els quals em compto. Sobre l’edició llatina de Llull no és sobrer recordar que, fins a la data,se n’han publicat 36 volums, i que continua apareixent dins de la prestigiosa col·lecció Corpus Cristianorum. Continuatio Mediaevalis, de l’editorial Brepols de Turnhout (Bèlgica).

 *  *  *