ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Don’t Mind i altres inquietuds


JOSEP MARIA BALANYÀ

En el  present article  voldria presentar tres obres que mostren aspectes diferents del meu quefer com a compositor-performer. Es tracta de A Closer Furniture, Don’t Slap, Slap i 77 TrierWest.

A Closer Furniture és una obra en la qual tots els sons estan produïts amb un piano de cua sense tocar cap tecla ni tan sols les cordes. L’instrument es manipula amb diferents baquetes i amb les mans nues. No està preparat, és a dir, no hi ha cap objecte posat a sobre les cordes ni inserit entre elles, com ho feien Henry Cowell o John Cage, per exemple; els estris de percussió mencionats s’utilitzen per a percudir i fregar.

Quina justificació té aquest plantejament? Diria que em permet de tornar a fixar l’atenció -la meva i també la de l’oient- en l’essència del so. Estem tan envoltats de sons que cal crear condicions especials per tal de poder apreciar la seva força primitiva. El silenci abans d’una interpretació musical és un bon punt de partida. La presència del piano suggereix certes expectatives; si no apareixen, l’oient pot queixar-se o bé deixar-se dur i acompanyar el performer en l’exploració del misteri sonor.

Aquesta exploració va més enllà de l’instrument i, de fet, l’obra comença amb el performer assegut a terra davant del piano, mentre percudeix l’aire (literalment) amb escombretes de percussionista. Tot seguit passa a percudir el terra i, si vol, les seves cames. Aleshores s’aixeca i, seguint amb les escombretes, percudeix el marc de la panxa del piano, fins a arribar a la cua, on deixa les escombretes i segueix percudint, aquest cop amb les mans. Prossegueix, ara amb malls de feltre de bola grossa. Tots aquests canvis-moviments van lligats, però es perceben clarament; els passos d’una matèria a una altra, d’una part a una altra del piano, donen peu a sons diferents. I és més, escoltant aquests sons entenem de manera intuïtiva l’essència dels materials que els han produït.

A continuació, la tensió i l’energia es relaxen i donen pas a un nou moviment-so: amb la punta d’una baqueta es frega suau i lentament el bastidor, produint un so assemblat al gemec d’una gavina, com si el piano ens estigués efectivament parlant. Seguint cronològicament, amb ambient relaxat i mp, s’utilitza una flauta peruana com a element de percussió, tot seguit es percudeix amb malls de feltre i amb indicació presto i fff sobre el marc de fusta que es troba sobre el cilindre (1) del teclat. Finalment, el so, primer esgarrifós, després delicat, produït pel frec dels pals dels malls de feltre contra la part inferior del llit del teclat, mp > ppp, clou l’obra.

Obra composta a Barcelona i Brussel·les el 2014. Estrenada a la Sendesaal, Bremen, Alemanya, el 16 d’octubre del 2014. Enregistrada a la mencionada sala i publicada el setembre del 2015 en el meu CD Don’t Mind pel segell alemany Laika Records. Durada 9:45 minuts aproximadament.

A Closer Furniture. J.M.Balanyà. Jamboree

A Closer Furniture. J.M.Balanyà. Jamboree

Don’t Slap, Slap és una obra que trenca d’una altra manera les convencions d’interpretació pianística, amb la incorporació d’efectes vocals, que viatgen entre el chanting i l’estil dit speaking pianist. La peça comença amb un caire animat i alegre, un joc ràpid de melodia sense tonalitat creada amb intervals de setena major, independents a la mà esquerra i dreta. Aleshores, la veu irromp en aquest paisatge sonor i, tot i que d’entrada es limita a reforçar alguns accents, immediatament es transforma en un element pertorbador.

YouTube Preview Image

Crec que la veu té més capacitat de transmetre emocions que cap altra instrument i, quan es prescindeix de paraules, encara es pot notar més la seva força. El so pur d’una veu pot inquietar i ser associat a una mena de bogeria o bé de cultura salvatge. L’obra segueix endavant, desenvolupant aquestes associacions; la veu enceta un mantra que es combina amb altres elements repetitius -un ràpid motiu atonal a la mà esquerra i uns tremolos intensos a la dreta, primer ascendents, després descendents. La sonoritat és molt cromàtica.

A poc a poc, el chanting pren més força i es barreja amb la intensitat del piano, fff, fins que es produeix una catarsi que permet resoldre i concloure l’obra, mentre el so, decrescendo però mantenint el tempo, desapareix lentament, estirant l’agonia.

Igual que l’obra anterior, està composta a Barcelona i Brussel·les el 2014. Estrenada a la Sendesaal, Bremen, Alemanya, el 16 d’octubre del 2014. Enregistrada a la mencionada sala i publicada el setembre del 2015 en el meu CD Don’t Mind pel segell alemany Laika Records. Durada 8 minuts aproximadament.

77 TrierWest, escultura-instal·lació sonora, per a percussionista i un assistent amb un micro a la mà. L’obra reflecteix una visió de la història de l’Europäische Kunstakademie i, sobretot, de Trier West, barri on està ubicada. Aquest barri engloba la part més marginal de la ciutat de Trier, Alemanya, i va ser una font d’inspiració dura i rica, amb poc espai per a fineses poètiques.

Fotos de 77 TrierWest

Fotos de 77 TrierWest

L’obra va ser creada per encàrrec de l’Europäische Kunstakademie, amb motiu del seu 35è aniversari. Fou estrenada el 9 d’agost del 2012 a la Kunsthalle del lloc mencionat i enregistrada en viu pel segell privat Crazylane. Després de l’estrena l’escultura va romandre exposada durant un mes.

L’escultura-instal·lació té una triple funció: com a obra d’art en si, com a instrument musical i com a obra interactiva, que el públic visitant pot utilitzar amb malls i baquetes a disposició. El fet que els visitants puguin tocar la instal·lació és una manera molt directa d’aconseguir un objectiu fonamental en la meva música: que el públic senti en la seva pròpia pell la mateixa curiositat sonora que m’empeny a crear obres com aquesta.

Fotos de 77 TrierWest

Fotos de 77 TrierWest

La instal·lació consta de 52 peces d’acer inoxidable de diferents dimensions, des de 30 fins a 120 cm aproximadament, i de gruixos que varien entre 3 i 18 mm. Cada peça està penjada d’un fil de niló a un marc de ferro de 3 x 3 m. El marc, amb quatre barres entrecreuades, es penja amb cables d’acer del sostre de la sala o galeria on l’obra està situada. A més, dotze de les peces estan preparades amb petits motors vibradors que, mitjançant un programa electrònic tipus Arduino, es posen en marxa a voluntat, interpretant la part de la partitura escrita per a aquests adminicles. El funcionament d’aquests petits motors està previst per a ser activat discrecionalment durant l’exposició de l’escultura, no durant una performance.

L’obra comença amb el desenvolupament lent d’una massa sonora plena d’harmònics. Aquest efecte es produeix amb un tremolo presto sobre dues peces grans i gruixudes, amb malls grossos de feltre, un a cada mà. El so produït és greu i va creixent progressivament des d’un pppp fins a un ff-fff. El desplaçament lent del micro, que va passant molt a prop al llarg de la superfície de cada peça de metall, permet captar les diferents ondes sonores, que es reprodueixen mitjançant altaveus. Sense amplificació, aquestes ondes i els harmònics només es capten si es posa l’orella molt a la vora de la peça de metall que ha sigut percudida. En ser tocades, les peces poden naturalment girar una mica amb el fil de niló i produeixen aleatòriament altres ondes de so. Aquest moviment pot durar fins a uns 4 minuts.

Fotos de 77 TrierWest

Fotos de 77 TrierWest

La segona part està lligada amb la primera i és molt més activa i brillant. Les peces es toquen amb malls flexibles amb punta de fusta o baquelita i els moviments rítmics són ràpids, repetitius i complexos. La vibració de les peces pot ser frenada, resultant així sons secs i una mica agressius. El performer i l’assistent es desplacen dins la instal·lació, percudint diferents peces, greus i agudes, deixant-les vibrar o frenant-les a voluntat. Així, els cossos dels intèrprets i el petit balanceig de les peces percudides creen espontàniament una atractiva coreografia.

A la tercera part es reprèn un coixí sonor greu amb molts harmònics, que van apareixent i desapareixent gràcies a l’ús del micro que s’apropa, s’allunya i es desplaça, produint de vegades un efecte Larsen. L’obra acaba amb un tremolo decrescendo sobre una peça petita i aguda. Al capdavall, sí que trobo que l’obra conté una certa poesia.

La durada de la performance dura aproximadament 9 minuts.

Encara que les tres obres estan molt estructurades, sempre hi ha una part rellevant d’improvisació, que no discorre completament a l’atzar, sinó que es desenvolupa intuïtivament dins d’unes atmosferes determinades. Aquests ambients pertanyen al pandemònium de la nova música contemporània. Tot i així, es pot dir que el potencial energètic de les meves obres es nodreix parcialment de les fonts del jazz. Malgrat tot, intento que la meva música transmeti tota la llibertat possible.

 *  *  *

(1) cilindre, tapa del teclat