ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Antoni Bonner: entre el lul·lisme i la música


CARME MIRÓ

Anthony Bonner, magister de la Maioricensis Schola Lullistica i un dels editors de Studia Lulliana, ens va rebre a casa seva, a Palma. Al menjador hi ha un piano de cua, i a l’estudi, un clavicèmbal: ell  va comprar un kit a Nova York i el va muntar amb un amic seu. Construir un clavicèmbal en aquella època era una cosa insòlita, diu Bonner.

©Sonograma Magazine

©Sonograma Magazine

Carme Miró: Com i quan va fer el pont entre la música i Llull?
Anthony Bonner:
Això és «pegar un bot», com diuen aquí… (Riu.) Són dues coses diferents.
Jo no coneixia res d’Espanya, i vaig venir des de París, on jo estudiava. Em van explicar que hi havia un lloc molt bonic i molt barat que es deia Mallorca; vaig mirar al mapa per veure l’illa i em va agradar. I aquí estic!

CM: Quins estudis va fer?
AB:
Vaig dedicar quatre anys de la meva vida a compondre i vaig veure que no era per a mi. Vaig parlar amb un amic de Nova York i em va dir que com que jo tenia molt d’interès en les llengües, per què no em posava a traduir. Em va introduir en diverses editorials i vaig començar la carrera de traductor. A mi sempre em van interessar els estudis medievals i vaig començar a trobar relacions entre allò que m’interessava i aquell personatge que es deia Ramon Llull. Em vaig començar a interessar pel català, vaig traduir a l’anglès una novel·la de Josep Maria Espinàs. Tot plegat van ser un cúmul de coincidències. Resulta que vaig conèixer R.F.C. Hull, un home excepcional, que era el traductor a l’anglès de les obres de Carl Gustav Jung: The Collected Works of  C.G. Jung. Aquest psicòleg suís té un volum de la seva obra en què parla de l’obra alquímica de Ramon Llull; sabia perfectament que no eren manuscrits autèntics del filòsof mallorquí. Les obres alquímiques atribuïdes a Llull són totes apòcrifes. Doncs bé, l’editor nord-americà de R.F.C. Hull va anar de la fundació de Jung a l’editorial de Princeton, i com que ell venia aquí cada estiu, vaig contactar-hi per si estaven interessats en Ramon Llull.

CM: Quan va començar a estudiar Ramon Llull?
AB:
Cap als anys seixanta començava a parlar català. Al cap de tres anys vaig comprar una casa semiderruïda a Puigpunyent. Al poble, ningú parlava castellà. En aquella època quan jo parlava en català a Palma, tothom es posava a riure o a comentar perquè no parlava castellà; en canvi, a Puigpunyent em parlaven en català. Un dia vaig anar al diari més important de Palma per posar un anunci i l’única persona que sabia parlar castellà en tot l’edifici era el porter i tots els altres escrivien en un castellà molt precari.
Quan jo era a Puigpunyent havia de fer el meu esforç per parlar en català. Com ja he dit abans, vàrem remodelar una casa antiga que havíem comprat per pocs diners. Parlava tot el dia amb picapedrers, fusters i obrers en català; i si m’equivocava, em corregien amablement, sense saber que ho estaven fent… Per exemple,alguna vegada m’equivocava i posava un adjectiu femení a un substantiu masculí, i ells em responien posant l’adjectiu correcte, i jo pensava: «Ep! T’has equivocat…»I així vaig aprendre a parlar el català.
Vaig començar a estudiar Ramon Llull cap a la meitat de la dècada dels setanta. Vaig estudiar de valent cinc anys i vaig fer una proposta sobre Llull. Vaig sol·licitar dues beques, per mitjà de l’editor de Princeton: una a la Fundació Solomon R. Guggenheim i l’altra al The National Endowment for the Humanities (NEH), que és una entitat governamental nord-americana que va contribuir a difondre l’obra de Ramon Llull. L’editor de Princeton va presentar el meu projecte sobre Llull i el van acceptar. Vaig tenir una gran sort, i això és un bot enorme…

©Sonograma Magazine

©Sonograma Magazine

CM: Com va començar tot plegat?
AB:
Doncs mira, vaig agafar l’avió cap a Nova York, a la biblioteca pública, una de les més completes del món, i vaig llegir tot el que hi havia de Ramon Llull.
Vaig veure que hi havia molts articles, aquí i allà, en revistes científiques i vaig començar a muntar un fitxer amb tota la informació sobre què havia dit qui sobre què. A mi m’encanta fer recerca i suposo que tinc una certa habilitat a distingir allò que és essencial. Una altra cosa que vaig fer durant aquell temps va ser traduir el Llibre del gentil e dels tres savis d’una edició que volia ser crítica però no era gaire bona: l’autor feia el que volia, s’inventava coses… Era una edició de l’any 1911. Així, doncs, vaig anar al manuscrit i vaig apuntar el que realment deia Ramon Llull.

CM: Va traduir el Gentil i després en va fer una edició crítica?
AB:
Per a l’edició de Princeton, vaig establir un text més o menys fiable i el vaig traduir. Després vaig fer l’edició crítica del Gentil. Va ser llavors quan vaig proposar a en Francesc Moll, que érem molt amics, de fer un petit volum de la vida comentada del Beat.

CM: Va treballar molt amb en Francesc Moll?
AB:
Sí, perquè ell era el president del GOB, el Grup d’Ornitologia Balear i Defensa de la Naturalesa,que va començar sent una associació ornitològica i va acabar sent una agrupació ecològica. Érem un grup amb molta força i vàrem editar alguns llibres sobre la defensa de la natura.
Apart d’aquesta activitat, en Moll va editar les Obres selectes, és el títol dels dos volums d’obres de Llull que Bonner va publicar el 1989 sobre Ramon Llull, que són els dos volums de Princeton traduïts al català, que acaben amb un catàleg d’obres que reflecteixen les darreres investigacions sobre qüestions de cronologia i autenticitat entre les 265 obres del Beat. Era l’any 1989.

CM: Què ha significat per a vostè Ramon Llull?
AB:
Va ser un home admirable que va tenir una dèria sobre com reformar el món i convertir els musulmans i els jueus al cristianisme, mai es va desviar d’això. Tenia una objectivitat extraordinària, va tenir una vena diplomàtica perquè es va entendre amb reis,papes, comerciants i va desenvolupar un mètode absolutament extraordinari. Jo em vaig fixar en Ramon Llull perquè trobava que era una figura curiosa a qui valia la pena dedicar molt temps.

CM: Vostè ha dedicat més de trenta anys de la seva vida a Ramon Llull, oi?
AB:
Doncs sí. Des dels anys vuitanta fins ara són ben bé 36 anys. I és que Ramon Llull era el meu objectiu declarat. L’he trobat interessant i després fascinant, i si no t’apassiones per un tema, fas menys feina…
Pel que fa a l’antologia, quan jo la vaig proposar a l’editor de Princeton, ell em va dir: «Bé, fes una proposta i jo l’enviaré a especialistes de tot el món i ja ho veurem.»Ell ho va enviar a cinc o sis especialistes i li van respondre que sí, que endegués el projecte. A partir d’aquí ja vaig començar a treballar sobre Llull.

CM: Paral·lelament ha desenvolupat els seus coneixements musicals?
AB: La meva passió per la música va començar a París. Vaig estudiar composició amb Nadia Boulanger. Era una dona formidable, tremenda, d’un gran caràcter. N’hi ha que necessiten fer molt de trons, però ella no. Ella deia una cosa i tu tenies la sensació que era justament així. Jo vaig estudiar música a Harvard. Durant la guerra europea ella va anar a ensenyar a Boston i molts dels meus professors havien estudiat amb ella. Així que era un pas lògic que, si volia estudiar composició, anés a estudiar amb ella. Va ser un cop acabada la guerra, quan vaig anar a estudiar amb ella a París.
A Harvard, vaig estudiar amb Walter Piston. Aquell va ser el curs més divertit de Harvard, un curs que tractava sobre la música del segle xx. En aquell curs, només érem vuit estudiants;ens ho vàrem passar molt bé. El departament de Walter Piston era l’únic on estudiaven nois i noies… i ningú pensava res. Era la cosa més normal del món. Piston era un professor admirable. Passàvem una o dues setmanes estudiant un estil, com ara la música de Bartók, Stravinski, Schönberg i molts altres. Llavors havíem de fer una breu composició sobre aquell estil que estàvem estudiant. Era molt interessant la seva forma d’ensenyar. Ara bé, ell era un home que ho feia tot adagio. Parlava molt lent i, de vegades, si anaves per fer-li una consulta, entraves i com que ell fumava amb pipa, et trobaves la classe plena de tabac, i esperaves una estona fins que et responia amb molta lentitud. I quan tocava al piano les obres que nosaltres componíem, sempre les tocava com un adagio. (Bonner riu i m’encomana el riure.)

CM: Conserva alguna de les seves composicions?
AB:
Sí, i tant. Jo em vaig interessar de seguida per la música dodecafònica. Nadia Boulanger, que em donà classes de composició, era una enamorada de Bach i de Stravinski, en canvi, no li interessava gens la música de la Segona Escola de Viena. En una ocasió vàrem anar tots els companys de la classe a una producció de Wozzeck d’AlbanBerg—deixeble d’Arnold Schönberg— i l’endemà següent, a classe, ella va reconèixer que Webern era un compositor excepcional. Era evident, però, que l’incomodava un poquet, la «sèrie»; tot i així, tolerava el dodecafonisme.
A mi sí que m’agradava i em comprava, amb els diners de la beca, partitures d’Arnold Schönberg. Del 54 al 58 vaig escriure unes quantes composicions dodecafòniques. En una ocasió, vaig veure un programa de televisió. Hi sortia el compositor francès Olivier Messiaen en una mena de masterclass, analitzant Pelléas et Mélisande de Claude Debussy. Era fabulós. A mi em sembla que les meves obres són correctes, però no són obres per fer pagar una entrada. (Riu.) La veritat és que no em puc queixar, però vaig entendre que em costava massa compondre. Sempre pensava en Franz Schubert, que tenia tanta facilitat per escriure música. Vaig arribar a la conclusió que, per a la composició musical, segons la meva opinió, em faltava espontaneïtat.
Cap als anys setanta, em vaig interessar per la música antiga, especialment per la música barroca. Em vaig fer el clavicèmbal. Vaig comprar un kit a Nova York i el vàrem muntar amb un amic. A Mallorca només n’hi havia un altre, de clavicèmbal; el Conservatori de Palma era un desastre i l’Orquestra Simfònica era molt trista. Tot això era el món cultural de la dictadura. Imagina’t, com a clavecinista jo era un amateur que necessitava fer música, fos com fos. Em trobava molt sovint amb un violinista per interpretar música barroca. Amb el temps vàrem formar un grup—violí, viola, flauta i contrabaix— al qual li vàrem posar el nom de Camerata Barroca de Puigpunyent. Eren músics bastant bons; el contrabaix va acabar tocant amb l’Harnoncourt! Val a dir que ens vàrem divertir molt.

CM: Quin és el compositor que més li agrada?
AB:
No sé si t’ho creuràs, però el que més m’agrada és François Couperin. El vaig descobrir fa deu anys. És un compositor sorprenent, increïble, fa coses meravelloses… (Entenguin els lectors que Bonner va descobrir i analitzar la música de Couperin als setanta anys, i considera la cosa més normal del món seguir tocant i analitzant música:ara està estudiant Froberger, la música del qual és de les més complexes de la seva època.) Jo no puc viure sense la música i el més bonic de tot és viure-la de manera apassionant.
Ara recordo que, mentre estudiava amb Nadia Boulanger, vaig atrevir-me a escriure una partitura per a orquestra. Quan la va llegir em va dir: «Però això no ha de ser un si bemoll?» Efectivament, ella tenia raó; es tractava d’una nota que no entrava en l’harmonia, en aquella teranyina de so que jo havia compost. En aquell moment vaig entendre que ella tenia tota la partitura al cap i que llegia i sentia els tretze pentagrames simultàniament. Jo em vaig quedar de pedra!

CM: Llull va ser un místic?
AB: El misticisme a l’edat mitjana significava la pèrdua de la identitat individual en favor de la divinitat. És la pèrdua del jo que entra dins de Déu. Hi ha casos extraordinaris de místics que parlaven de la paraula aniquilació. Llull no és això. És una pujada a Déu. El que volia Llull era contemplar, comprendre Déu. Fins a cert punt és una elevació mística, una pujada a Déu però no una aniquilació. El Llibre d’amic e amat és un manual de com pujar a Déu. I Llull, per molt que sembli que està parlant d’ell mateix, no és així. Està ensenyant als altres.

CM: Què és el que li ha interessat de Llull?
AB: Jo he treballat més Llull com a sistemàtic. Llull diu que la base del que està explicant és en la seva Art, una manera de relacionar conceptes entre ells de forma sistemàtica. Ell com a místic era més limitat.
Llull és una figura insòlita del pensament i de la literatura. És una persona que va tenir, segons diu ell, la visió de com enfocar allò que ell volia fer, que era el sistema de l’Art, i tot gira a l’entorn d’això. Llull té un caramull d’obres diverses i cap, o gairebé cap, mai repeteix  formules ja emprades; ell les inventa totes. Llull pràcticament mai no repeteix un mateix tipus d’obra sinó que fa plantejaments molt diversos. I no és per gust, és perquè vol que la gent no vagi pels camins trillats. Deia que si vols caminar per la via recta, ho has de pensar. Has de pensar tot el que fas i per què ho fas. Ell ho refà tot, un llibre de lògica nova, un llibre d’astronomia nou, geometria nova… Tots els coneixements de l’època els va refer a base de l’Art. Fins i tot refà els mètodes lògics aristotèlics mitjançant l’Art. El Llibre de meravelles és un llibre d’exemples insòlit en la història medieval. A més, tenia una qualitat literària extraordinària i una gran habilitat pedagògica. Va estudiar filosofia, teologia, matemàtica, literatura, poesies, sermons… Era un home amb una intel·ligència espectacular. Tota la seva obra és d’una gran complexitat. Una meravella.

 

Antoni Bonner és un home modest però quan un s’acosta a la seva vida s’adona que sap molt de tot perquè té una intel·ligència prodigiosa. A més, té una generositat sense clivelles. Efectivament. Ell sap el que és essencial en la seva vida.

 *  *  *