ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Quinze anys d’Escola Superior


MIQUEL DESCLOT

No sabria fer pròpiament una crònica de l’evolució de l’Escola Superior de Música de Catalunya (sempre m’ha fet mal d’orelles l’acrònim Esmuc, justament tan poc musical!), al llarg d’aquests quinze anys, perquè no l’he poguda seguir de prop com a observador atent. És lògic que, en tant que escriptor, a desgrat de poder-me dir escriptor melòman, només l’hagi seguida a distància, i encara intermitentment.

La primera constatació que puc fer és que, tanmateix, l’escola se m’ha fet sentir d’una manera o d’una altra al llarg de la seva existència. Anteriorment, el món de l’ensenyament musical se m’apareixia com una esfera remota i autosuficient, francament endogàmica, que no comptava amb mi -amb els que no érem dels seus- per a res. La sensació més immediata, doncs, és que l’escola ha trencat conscientment aquella paret de vidre de la bombolla on s’autorecloïa el món de la formació musical, a casa nostra, per interactuar amb la resta del món cultural i de la societat. A parer meu, això és una conquesta molt més important del que pugui semblar a primer cop d’ull. Si la música és per a tothom, és ben natural que l’Escola Superior de Música s’obri a tothom i ofereixi els seus fruits al públic en totes les formes i formats que estiguin al seu abast. És un encert, doncs, que l’escola es plantegi no tan sols formar els músics, sinó també formar i informar el seu públic, sobretot en un país com el nostre, en què l’educació musical de l’audiència està indiscutiblement per sota del nivell mitjà dels països civilitzats.

En el meu cas personal, l’escola ha trucat a la porta de casa en més d’una ocasió per permetre’m d’implicar-me com a escriptor en els seus projectes. Recordo, en particular, que en l’avinentesa del centenari de la mort de Haydn, l’any 2008, se’m va demanar de participar en el programad’actes de celebració. D’una banda, escrivint una versió catalana de la rara òpera per a titelles Philemon und Baucis del mestre dels Esterhazy, i de l’altra, confiant-me una conferència sobre el compositor per al públic general. La literatura, doncs, també té lloc a la casa de la música, com és ben natural si tenim en compte que la major part de la música que ha fet la humanitat ha estat cantada. Em temo que una novetat semblant no hauria estat possible a casa nostra abans de l’existència de l’escola.

D’altra banda, per ser justos, vull remarcar que aquesta dinàmica s’ha començat a fer sentir també en altres centres d’ensenyament musical del país, empesa pels nous aires de renovació i d’intercanvi. Benvinguda sigui.

En el futur, espero que l’escola pugui continuar augmentant la seva presència directa en la vida musical de les ciutats del país, cobrint -i descobrint-en particular tot allò que els circuits comercials de concerts deixen i deixaran de racó: la recuperació sistemàtica de la nostra tradició musical, encara tan desconeguda i mal servida, i la promoció dels músics joves, sortits de la casa (o no). Per a aquesta missió fonamental, encara trobo a faltar que l’escola disposi d’una sala de concerts, pròpia o cedida, on pugui desplegar un programa regular de propostes i descobertes, sense perjudici de les col·laboracions que hauria de continuar fent en altres projectes i locals.

Per molts anys!

 *  *  *