ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Mosaic d’opinions


Alberto Sampablo
Director tècnic de l’OBC

sonograma-esmuc-alberto-sampablo– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
L’Esmuc ha passat de ser una aposta per la formació de qualitat a una realitat que forma cada any desenes de professionals de nivell europeu. En aquest sentit, ha canviat radicalment el sostre de la formació musical del nostre país, el que per desgràcia no ha anat acompanyat d’un desenvolupament proporcional ni del mercat laboral ni de la demanda dels professionals que l’Esmuc genera.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
El que crec encara que és millorable és la relació amb l’entorn educatiu, i convertir-se en el referent final de tots les iniciatives educatives del país en matèria musical. Tenint en compte que el mon canvia molt ràpidament potser és indicat pensar que la educació i la formació ha d’ocupar-se de crear professionals adaptables als nous entorns socioeconòmics i a les demandes professionals que el nou entorn genera o permet desenvolupar, i aquesta visió o marc cal pensar-la globalment, en la formació de tots els nivells.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Per desgràcia, quan parlem de sector musical ens referim a una realitat no sectoritzada ni amb consciència de sector. Tinc la sensació –potser m’equivoco, esclar… –que el que ha passat, ha passat al marge del sector i per aquest motiu ara no hi sabem veure l’encaix de tant esforç. Tenim un sector més petit amb uns professionals enormement més preparats que abans. Ens hauria de fer veure que ara l’esforç l’hem de posar en donar sentit a aquest altíssim nivell dels nostres músics professionals, en cuidar-nos del mercat laboral d’aquest sector.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola?, si és que l’ha tingut. Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
En una xerrada recent amb estudiants em va sorprendre que l’interès principal dels estudiants era fer un concert final amb un piano de cua en comptes d’un piano vertical, i en un auditori en comptes d’una aula gran, però sense preocupar-se en absolut de quanta gent hi vindria. Quan vaig proposar que s’involucressin en el fet d’omplir una sala amb públic la conversa es va acabar. Això em va fer pensar que, sense una visió clara de que la formació del músic té a veure amb entendre l’existència i la necessitat del públic –és a dir, sense la convicció de que hi ha d’haver una relació entre l’oferta i la demanda que doni sentit a aquells que formem– tot el treball trontolla.



Àlex Robles
Director de Catalunya Música

sonograma-esmuc-alex-robles– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
L’Escola s’ha fet gran, en el bon sentit, i ara és un referent per anar-hi a buscar talent, formació i també expertesa. Penso que ha marcat l’evolució i el ventall de possibilitats de les generacions actuals de músics en actiu que hi han passat.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
No se de quina manera, però cal contribuir a què la base de la piràmide –és a dir, la base de la formació musical dels nens i nenes, a l’escola- sigui de qualitat i constitueixi una veritable experiència emocional. Sense deixar de créixer i que aquest futur de l’Esmuc tingui un retorn efectiu cap a la nostra societat, justament per garantir un bon futur.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
L’Esmuc ha representat una de les millors iniciatives d’èxit que podem explicar al nostre país. Actualment hi ha alumnes i ex-alumnes de l’Escola que ja han deixat la seva empremta a pràcticament tots els àmbits musicals, dins i fora del país. Parlar de l’Esmuc és parlar d’una escola que té nom i que sona molt bé; només cal veure els noms dels músics que hi han passat i veure què fan i on són ara mateix.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola? Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
El fet d’haver estat padrí d’honor de l’acte “apadrina un piano”, ara fa un any, va ser una experiència molt entranyable. És emocionant constatar una experiència d’èxit i viure-la de prop.



Víctor Santapau
President de l’Associació Catalana de Conservatoris

– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
Des de l’Associació de Conservatoris de Catalunya (ACCat) pensem que l’evolució de l’Esmuc ha estat positiva, ha estat una progressió que durant aquests anys ha abastit totes les especialitats i àmbits musicals del panorama musical.

Si bé és cert que la formació que es donava anteriorment a l’Esmuc als músics era bàsicament enfocada a la interpretació, amb l’entrada en funcionament de l’Escola i altres centres superiors, aquesta ha estat diversificada i felicitem que una part s’hagi dirigit cap a la Pedagogia tot i que animem a l’Escola que ampliï el ventall de metodologies en aquest àmbit.

Valorem molt positivament la qualitat de la formació que l’Escola ha donat durant aquests anys (graus, màsters i postgraus), de fet, al voltant d’un 64% dels alumnes que hi entren provenen dels nostres centres, i veiem que la gran majoria estan desenvolupant-se professionalment amb molt d’èxit.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
Des de l’Associació de Conservatoris creiem que l’Esmuc ja té un gran projecció a nivell nacional, per l’oferta formativa, les instal·lacions i el professorat del que disposa. Des de l’ACCat valorem correctament la coordinació entre l’Escola i els conservatoris de grau professional, així i tot creiem que caldria estrènyer més els vincles entre els dos graus així com l’augment de la capacitat d’admissió anual que té l’Escola.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
L’Esmuc ha estat un dels grans centres superiors que ha professionalitzat el talent musical provinent dels conservatoris de grau professional de Catalunya i de la resta del món. La seva relació amb L’Auditori i altres entitats musicals de Barcelona i del país ha generat una incursió progressiva i positiva dins el sector. Un dels aspectes més importants és que la qualitat de les produccions musicals del sector ha crescut moltíssim gràcies a l’espectre formatiu que s’ha impartit a l’Escola durant els darrers anys. Millorem la formació i millorarem el sector, i això és el que els conservatoris de Catalunya, l’Esmuc i els altres centres superiors han perseguit durant aquests darrers anys.



Elisabet Franch

Copyright igor.cat (Igor Cortadellas)

Copyright igor.cat (Igor Cortadellas)

– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
L’Esmuc ha fet un canvi molt gran des dels seus inicis i ha tingut una evolució que l’ha dut a convertir-se en un Centre Superior de referència a nivell no només del nostre país, sinó internacional. Com tot projecte, l’inici és la part més complicada, i els primers anys de l’Esmuc van ser una mica de prova per a tothom: per al centre, per als alumnes i per als professors. Amb els anys, l’Escola ha anat corregint les mancances que hi havia al principi, i això ha comportat evidentment a una millora de nivell en tots els aspectes.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
El món musical és un àmbit cada vegada més competitiu i difícil, on cada vegada hi ha més gent formada però poques oportunitats. L’Esmuc ha de preparar i ajudar als estudiants a convertir-se en professionals d’aquest sector, més enllà d’oferir-los el títol. És cert que per poder presentar-se a una audició cal tenir el títol, però el qui la guanya al final és el músic. Cal estar preparat a molts nivells.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
L’Esmuc ha demostrat a tots els nivells, la seva competència. El segell de l’escola està a tot arreu, ja sigui gràcies al professorat (que evidentment donen un prestigi i un nivell i que molts haguem volgut anar a l’Esmuc en un moment dels nostres estudis), passant pels graduats sortits de l’escola que han fet un nom i una carrera fins als alumnes actuals que reben reconeixements en concursos i audicions. Ha sigut i és la cantera de la nova generació de músics, de futurs membres d’orquestra, directors i concertistes.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola? Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
L’Esmuc va canviar radicalment el meu camí. Jo estudiava Comunicació Audiovisual a la Universitat i teòricament durant uns anys pensava que aquell havia de ser el meu futur. Però el dubte aquell de “i si em dediqués a la música? i si estic en el camí equivocat?” se’m menjava per dins, fins al punt que vaig fer un pacte amb mi mateixa per quedar-me tranquil·la: fer les proves a l’Esmuc una sola vegada. Si entrava, potser hi havia alguna possibilitat. Si no, continuaria la meva carrera. Entrar a l’Esmuc va significar un gir a la meva carrera que m’ha permès estar on estic a dia d’avui.



Francesc Cortés
Musicòleg i professor de la UAB

sonograma-esmuc-frances-cortes– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
L’evolució de l’Escola: L’Esmuc va començar amb ganes d’obrir-se a maneres noves de viure i ensenyar la música. L’objectiu inicial de la cerca de qualitat en la praxi i en la pedagogia era molt present. És la
possibilitat d’arrencar un projecte des de zero, sense condicionants heretats. Hi havia molta il·lusió entre estudiants i professorat. Aquelles fites s’ha assolit, tot i els moments difícils dels darrers anys, plens
d’incerteses per les conjuntures que condicionen el país.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
Cal mantenir el model d’un centre d’ensenyament musical superior amb qualitat, engrescador i col·laboratiu. L’entorn canvia, i les formes de relacionar la música amb la societat encara més. Això obliga a repensar
l’ofici. El repte és no perdre l’essència inicial de l’Esmuc, i maldar per fer present la música entre la societat. La música és més que cultura, és més que llenguatge i emocions. Convé fer-ho ben visible.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Catalunya ha estat en els temps contemporanis un referent tant en la creació com en l’ensenyament de la música. L’Esmuc ha estat un factor revitalitzador i un centre de projecció internacional: ha sabut obrir-se a
camps de la música que havien queda fora dels ensenyaments reglats, ha escoltat les noves inquietuds facilitant vies d’ensenyament i de col·laboració que eren inèdites a casa nostra. Hores d’ara no es pot
concebre el panorama musical català sense l’Esmuc.



Gabriel Brncic
Compositor, pedagog i especialista en tecnologia i música electroacústica.Ex-professor de l’Esmuc

sonograma-esmuc-Gabriel-Brncic– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
Jo crec que l’evolució de Esmuc va ser significativa, donat el panorama europeu i català. La integració amb els més actualitzats conceptes musicals i a una nova oïda de la música actual ha motivat professionalment a molts joves músics.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
Representar una forma pròpia de qualitats interpretatives i obres musicals competitives dins l’àmbit internacional.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Un model de creixement cultural molt decisiu, dirigit a la modernització de Catalunya.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola?, si és que l’ha tingut. Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
L’autèntica convivència a les meves classes de les tradicions clàssiques, del Jazz, de les músiques tradicionals i populars, i la música actual o contemporània. Això va ser motiu de misteris, discussions i despertars de molta gent tancada en la facilitat del coneixement tòpic.
Moltes vegades he participat com a oient crític d’assajos de molts diverses músiques, i sempre he trobat aquest nexe possible que determina un sentiment del gust, de la interpretació, de la resolució de problemes tècnics evidents o complexes. En aquest moments màgics un professor es transforma i participa en un mateix pla anímic, amb les conseqüències anecdòtiques més inoblidables. Els ritmes, l’entonació, l’harmonia i la melodia, i el sentit històric o sociològic de la música situen fugaçment l’escena musical acadèmica fora del seu lloc acostumat, fora de l’aula. La sortida al carrer està plena d’alguna cosa nova.



Gerard Claret
Director artístic i Concertino-director
Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra
Jove Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra. Exdirector de l’Esmuc

– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
He de reconèixer que des de que vaig deixar l’Esmuc al 2005, m’he mantingut força allunyat del seu funcionament per motius que ara no vénen al cas. Per tant, faré referència lògicament a la seva etapa inicial i al que crec que va representar la seva posada en marxa per a l’àmbit musical. Òbviament, al llarg d’aquests anys l’Esmuc ha anat passant per diverses etapes seguint les directrius dels qui hi han estat al capdavant. Com que no ho he viscut des de dins, crec que no seria correcte voler opinar sobre això.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Sempre he tingut el convenciment que va ser una aposta molt valenta i arriscada del govern de la Generalitat, i conservo la sensació que aquests primers anys es van viure amb una gran intensitat vital. L’Esmuc va néixer, sense cap mena de dubte, com un important referent educatiu superior de gran validesa per l’alt nivell del professorat: es va saber combinar els perfils docents de gran experiència amb d’altres més joves amb una clara projecció de futur. I també amb la voluntat de reunir per primera vegada tots els estils musicals i les professions relacionades amb la música. La prova més fefaent que podem tenir-ne és comprovar la quantitat i la qualitat de joves professionals que s’ha anat generant des de la seva creació i com en podem gaudir els que ens dediquem al món de la música des de tots els seus àmbits. Podem afirmar que existeix un abans i un després des de la posada en marxa de l’Esmuc. M’agrada dir que es va saber crear un “estil Esmuc”.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
L’Esmuc hauria de seguir amb la voluntat de ser aquest referent i ho assolirà si està sempre amatent en relació a l’evolució de la societat i a les seves necessitats, analitzant i adaptant les seves capacitats a les necessitats socials.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola?, si és que l’ha tingut. Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
M’agradaria insistir en que el rècord que tinc més present és la vitalitat, la emoció i la sensació de “revolució”, d’estar vivint un moment històric que sentíem tot l’equip directiu que va iniciar aquesta aventura a Berenguer de Palou. Com a vivència va ser únic i irrepetible!



Xosé Aviñoa
Historiador de la música. Doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Membre del Patronat de l’Esmuc

sonograma-esmuc-xose-avinoa– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
L’Escola va començar de zero després de moltes dificultats tècniques, pedagògiques i polítiques i després d’anys de preparació. L’entorn musical del moment no va rebre la posta en marxa del centre amb gaire entusiasme, mentre que els potencials estudiants van quedar encantats que, per fi, hi hagués un centre superior de nivell europeu. Foren anys dificultosos, com ho solen ser sempre els anys inicials de qualsevol entitat amb voluntat de presència i projecció. En aquests 15 anys ha anat tenint els entrebancs propis del moment i de la rellevància que té l’Esmuc, però ara està molt ben situada en el context de l’ensenyament superior català, espanyol i internacional, gràcies a la labor de tots, els que hi han participat directament, els que n’han sorgit i els que li han donat suport.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
L’Esmuc ha de continuar el seu camí com a entitat pionera de l’ensenyament musical superior, augmentant el seu pes en el concert internacional a fi que els estudiants en proclamin la bona notícia. Queden moltes coses per fer, a més de consolidar el que ja està funcionant. Caldran pressupostos més generosos, la definitiva incorporació dels estudis al marc universitari, que la llei espanyola s’obstina en distingir, obrir-se a la societat per mitjà del foment de concerts, participació en activitats diverses que la facin imprescindible i mantenir criteris d’obertura en relació al model del músic que es vol construir, no únicament el concertista de primera línia, sinó sobretot com a músic, en el sentit corrent del mot, que participa de la vida cultural del país.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Un repte. Una entitat d’ensenyament superior que venia a fer-se forat en el particular món musical català sempre genera moviments subterranis. Però l’encert dels diferents equips directius de l’entitat, no sempre secundats pels responsables polítics de cada moment, han permès que l’ensenyament, la pràctica musical, la competitivitat, el talent i el món laboral se n’hagin vist poderosament influïts. L’Esmuc no és qualsevol entitat, sinó una entitat de referència i ho ha de continuar essent.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola?, si és que l’ha tingut. Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
Anècdotes jo no en puc tenir gaires perquè, llevat de formar part del Patronat en dues legislatures distintes, he intervingut poc en la vida de l’entitat, si bé l’he contemplat de prop i n’he sentit a parlar molt a músics, a pedagogs i a alumnes del màster universitari Música com a Art Interdisciplinar, que portem a terme a la Universitat de Barcelona amb l’ajut de l’Esmuc i la Universitat Rovira i Virgili. Com a anècdota curiosa, per anomenar-ne una, podria esmentar la tenaç lluita menada per l’altre Conservatori Superior de la ciutat de Barcelona per reclamar el mateix tracte acadèmic que l’Esmuc, amb les inevitables cartes a la premsa i les pressions polítiques inevitables. Pel que es veu, finalment hi ha espai i treball per a tres entitats musicals superiors, la qual cosa desmenteix el criteri inicial de mantenir només un centre d’estudis superior a Catalunya.



Lluís Vila d’Abadal
Director general de la Fundació L’Atlàntida

– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
Es volia una escola de model centreeuropeu o anglosaxó, amb molta agilitat administrativa i amb una capacitat lliure de contractació del professorat, i en la qual l’alumnat fos el centre (possibilitat de canviar de professor, canvis de càrrega horària del professorat, adaptacions curriculars, tutories, etc.); per això el Departament d’Ensenyament va decidir gestionar-la a través d’una fundació. Crec que en bona part això s’ha perdut per un procés de “funcionarització”. Però, si hem de ser justos, cal dir que l’equip actual està fent esforços considerables per redreçar-ho. Malgrat tot, crec que l’Esmuc, vist a distància, té una bona salut.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
No em pertoca a mi de dir-ho. No hi tinc cap responsabilitat. Com a ciutadà, però, sí que tinc el desig que arribi a ser un centre de referència a Europa. Tot i que en algun àmbit, com el de la música antiga, ja ho és.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Espero que hagi suposat l’entrada al mercat d’un nombre més gran de professionals, més ben preparats i més divers. Sobretot de músiques i professions diverses. Tot i que, si no es planifica bé, es corre el risc de saturar-lo i haver d’«expulsar» bons professionals a l’estranger. O, mirat positivament, d’«exportar-los».

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola? Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
Fa massa temps que en sóc fora per recordar res de semblant. I a més, crec que és saludable fer un exercici de desmemòria quan deixes un càrrec com aquest. Només vull dir, perquè és la veritat, que tinc un gran record de totes les persones que vàrem formar l’equip i amb les quals vàrem tirar endavant el projecte.



Manel Camp

© José Luis Luna

©José Luis Luna

– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
L’Escola continua sent capdavantera en el que representa l’ensenyament de la Música en tots el seus amplíssims aspectes, i en tot allò que envolta la Música. Continua sent, possiblement, l’únic centre de tota Europa on conflueixen l’ensenyament de la pràctica instrumental -en tota la diversitat de músiques i estils- amb la formació de pedagogs, musicòlegs, sonòlegs i gestors. Això que va ser el punt de partida de l’Esmuc continua sent el seu objectiu primordial, i l’Escola continua oberta a les necessitats del món professional i poder dotar als estudiants de les eines necessàries per poder-ne formar part amb les capacitats garantides.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
A part de continuar cercant la manera de seguir fent possible la transversalitat de l’Escola, s’haurà d’anar dissenyant, amb molta dedicació i esforç, programes d’estudi per poder estar al dia de les necessitats socials, musicals i tecnològiques que contínuament s’estan generant en el si de la societat moderna. Ens hem de preguntar com afecten les noves tecnologies i les xarxes socials en el fet creatiu de la música, com continua sent necessària la formació de les persones a través de la música i, especialment, com podem, entre tots, generar i eixamplar nous públics. Ens hem dedicat molt a la formació dels professionals i potser hem descuidat el públic, indispensable per a desenvolupar les nostres tasques.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Crec sincerament que l’Esmuc ha contribuït de manera molt important a la modernització i socialització de l’ensenyament musical, ha ajudat a formar molts creadors en totes les àrees on ha tingut competències. Hi hagut un abans i un després des de la creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Avui en poden donar fe la quantitat de professionals sorgits de les seves aules, i de com ha canviat el panorama professional, social i humanístic de tota una generació de professionals que ha estat poc considerada i poc valorada en el si de la societat.



Marco Mezquida
Graduat de piano de l’Esmuc. Especialitat de Jazz

sonograma-esmuc-marco-mezquida– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
No sóc la persona més indicada per respondre a aquesta pregunta ja que vaig estudiar a l’Escola entre el 2005 i el 2009. Des de llavors, no he tingut un contacte tan continuat com per poder valorar amb precisió quina i com ha estat aquesta evolució durant els seus primers 15 anys. Sí que puc dir, però, que l’Esmuc ha esdevingut una de les escoles superiors de música més importants del país i d’Europa, tant per la potent proposta educativa com per l’excel·lència del professorat.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
Continuar potenciant el que per mi és el més significatiu i el que la va fer diferent: és una escola pionera en oferir estudis superiors d’una gran quantitat de sectors i diversitat de músiques, i potenciar que l’alumnat sigui cada cop més competitiu i surti amb més oportunitats per treballar. Cal estar més connectats a la resta del país i a Europa, que atregui l’interès d’estrangers i que el títol no es vagi devaluant. L’Esmuc, com institució, podria estar més connectada a altres institucions de cultura, com ara museus, altres escoles d’altres disciplines artístiques i auditoris.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
L’Esmuc és l’escola superior de música més sòlida del país; d’ella han sortit grans alumnes i en ella hi treballen grans professionals que són molt respectats en el món de la música. És innegable el que han representat certs alumnes titulats i professors de l’Esmuc en el sector musical.

– L’anècdota personal:
Més que una anècdota, la sensació positiva que vaig tenir al presentar-me a l’Esmuc sabent que era el lloc on volia estudiar. Va ser durant l’entrevista/conversa que em va fer l’exigent tribunal de piano clàssic després de tocar en les proves d’accés quan tenia 18 anys: en ella els membres (reputats pianistes de clàssic) respectaven i admiraven que jo estigués interessat en tants estils de música, que em presentés per jazz i clàssic, que fos creador de cançons… No em podia imaginar que una escola volgués potenciar tota aquella diversitat musical ja fos des de J.S. Bach a Michael Jackson i poder-ho compartir davant d’un tribunal de clàssic amb el qual compartia gustos musicals i no mantenien una actitud de conservadorisme ni de supremacia musical… Allò va ser revelador. Hi vaig passar quatre anys i em sento molt proper a molts professors de diferents especialitats. Porto una mica de tots en el meu discurs i en la meva manera de fer.



Quartet Gerhard
Graduats de l’Esmuc

©Josep Molina

©Josep Molina

– Des del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
Nosaltres som de les primeres generacions de l’Esmuc i, com a tal, vam viure tots els inconvenients i incerteses del principi però al mateix temps tota l’empenta i la il·lusió d’un projecte que comença. Actualment l’Esmuc ja és un centre consolidat i els alumnes que hi tenen accés ho veuen com una institució perfectament establerta.

– Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
Sense cap mena de dubte, la internacionalització i la connexió amb el món professional. Hi ha un desfasament entre la cada vegada millor formació dels músics i l’oferta del món de la cultura.

– Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
Ha representat clarament un augment de l’oferta d’estudi musical superior a Catalunya, en quantitat i qualitat. I, al mateix temps, s’ha fet un reconeixement d’especialitats que 15 anys enrere no existien.

– Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola? Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
Una de les primeres sèries d’èxit de TV3, “El cor de la ciutat”, es rodava a les instal·lacions de l’Esmuc, al barri de Sant Andreu. En aquest moment TV3 va donar a conèixer l’Esmuc. Una anècdota divertida – una classe de teoria de la interpretació amb el professor Luca Chiantore, ens va fer a tots un salt el cor quan vam sentir de cop uns crits, soroll de vidres trencats i un parell de tirs de pistola!, que semblava que passava just al costat de l’aula en que estàvem (a Sant Andreu, les aules eren pràcticament totes a planta baixa, donaven al jardí o a petits descampats) vam sortir corrents a fora, espantats. L’ensurt ens va passar quan vam veure les càmeres de TV3 rodant una escena d’un atracament per a la sèrie…



Xavier Cervantes
Periodista

sonograma-esmuc-xavier-cervantesDes del seu punt de vista, com ha evolucionat o canviat l’Escola des de la seva posada en marxa?
Pel que fa a l’evolució de l’Escola, des de fora només puc parlar a partir de percepcions com a periodista. Amb el pas dels anys cada vegada he anat trobant més i més músics que han passat per l’Esmuc. Al principi eren sobretot de l’àmbit clàssic, però ara n’hi ha de tots els àmbits. Potser el més rellevant per a mi és que l’Escola s’ha consolidat com a centre d’ensenyament superior i ha aconseguit fer bandera de la transversalitat, tant entre el professorat com entre els alumnes.

Quina ha de ser la projecció de l’Esmuc de cara al futur?
No hi crec massa en la competitivitat, perquè sóc més partidari de la pluja fina, de la feina diària. Vull dir que no importa tant proposar-se un objectiu com treballar de manera constant. El futur, doncs, passa per seguir construint una cultura musical sòlida i oberta. Això sí, un dels reptes és tenir més incidència en la societat, contribuir a alliberar la música dels estigmes que arrossega. Per exemple, trobo que l’Escola hauria de tenir veu en els processos culturals de Barcelona, com ara en el nou model musical que està intentant desenvolupar l’Icub. També seria bo que l’ecosistema cultural català tingués més força per poder donar més oportunitats de feina als músics, però això no depèn de l’Escola, o no només.

Què ha representat l’Esmuc en el sector musical, en aquests 15 anys d’existència?
El més important, sens dubte, ha sigut contribuir a legitimar l’ensenyament musical, a desvincular-lo de les elits econòmiques. Evidentment, també és destacable la feina de formació, la qual cosa es nota en la solidesa interpretativa i l’obertura de mires dels músics que han passat per l’Escola.

Quina anècdota recorda de la seva relació amb l’Escola? si és que l’ha tingut. Algun fet destacable, curiós, o que l’hagi interessat molt.
La meva relació amb l’Esmuc és a través dels músics, alumnes i professors. Recordo, per exemple, anar a veure els assajos de l’Agustí Fernández i de l’Acadèmia de Jordi Savall, dues coses aparentment oposades i en canvi connectades per l’Escola. O participar en un seminari sobre periodisme musical en què la visió dels alumnes era molt enriquidora.

*  *  *