ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’eclecticisme de l’Esmuc


DIEGO MARTÍN ETXEBARRÍA

Crec que si hi ha alguna cosa que defineix l’Esmuc és l’eclecticisme. Una de les millors idees des del naixement de l’escola va ser la convivència i sinergies entre els diferents departaments. El sistema educatiu musical precedent havia reduït el seu àmbit quasi exclusivament a la “música clàssica” com si la resta d’estils tinguessin una categoria inferior i, per tant, generant en els estudiants dels conservatoris una visió molt limitada de la música.

La possibilitat de cursar assignatures d’altres àmbits dóna una perspectiva molt més àmplia de la música i, òbviament, canvia la manera d’entendre-la. No crec que l’Esmuc tingui una “línia editorial” que inculqui a l’alumne una manera de pensar sobre els compositors o els intèrprets. Més aviat el seu objectiu és dotar d’eines per aprofitar al màxim la llibertat de pensament. Estic recordant ara mateix assignatures com “Teoria de la interpretació” on l’objectiu no va ser mai determinar si una interpretació és correcta o incorrecta sinó si està raonablement justificada. No es tracta de dir com s’han de fer les coses sinó de fer conscient a l’alumne dels paràmetres que ha de tenir presents a l’hora de decidir com interpretarà una obra.

Com a estudiant de direcció moltes assignatures són compartides amb composició. Ja abans d’arribar a l’Esmuc havia fet harmonia i contrapunt clàssic però dues assignatures em van canviar molt la perspectiva en aquest sentit: Improvisació i Anàlisi de jazz i la música moderna. La primera, del meu àmbit, va suposar un canvi radical en la manera d’aplicar l’harmonia. Sempre havia treballat sobre el paper amb temps per pensar el següent pas i el fet d’haver d’agilitzar el procés mental perquè la música sonés al mateix temps que estava sent “composta” em va donar molta agilitat per entendre una partitura. Quant a l’Anàlisi de jazz i música moderna em va servir per aclarir molts conceptes harmònics del segle XX que, explicats de manera “clàssica”, no s’acaben d’interioritzar.

Podria posar molts més exemples concrets de “revelacions” que vaig tenir a partir de certes classes o assignatures però la conclusió és que l’Esmuc, més que oferir una manera d’entendre la música, els compositors o els intèrprets, el que m’ha donat són eines perquè jo pugui decidir i justificar el meu pensament musical.

 *  *  *