ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Espectacles de música popular a Barcelona (1881-1936)


M. MONTSERRAT ESPORRÍN PONS

En agraïment a la Dra. Melissa Mercadal i al Dr. Antonio Salcedo per l’interès que han dipositat en aquesta investigació.

Introducció

Des de finals del s. XIX fins les primeres dècades del s. XX, Europa assisteix a una sèrie de canvis i transformacions, fruit d’una gran inestabilitat política i d’un desig constant de renovació i d’evasió, que es traduirà en la creació de nous models socials i artístics. Bàsicament, l’objectiu principal d’aquest article se centra a analitzar la música d’estil popular, que es composa, s’escolta i s’interpreta a Barcelona en un període històricament força convuls, en què es qüestiona el que s’havia fet fins ara i, en conseqüència, aquesta inseguretat provoca un moviment d’agitació i d’inquietud social i cultural a la Ciutat Comtal. Durant aquesta etapa, també l’art viurà uns anys d’esclat i d’eufòria, fet que implicarà riquesa cultural, innovació i creativitat i, consegüentment, la música també s’obrirà a noves vies d’expressió, algunes d’elles controvertides i això implicarà que inicialment no siguin prou acceptades o, des d’alguns àmbits, rebutjades.

París serà el centre europeu on inicialment prendran forma les noves avantguardes artístiques, sense oblidar que també des del Nou Continent arribaran a la capital francesa alenades de nous ritmes i harmonies innovadores que la Ciutat de la Llum s’encarregarà d’expandir per Europa. Independentment de la nova ideologia que respira el Vell Continent, la música toca de ple els sentiments i, per tant, contribueix a una més ràpida expansió de les idees, tot i que en alguns casos, la reivindicació només s’insinuï o tingui un llenguatge subliminal. Si des de sempre el binomi societat-música ha estat estretament relacionat, en uns moments en què l’exigència es fa més forta, la música té poder i capacitat per transformar, mitjançant els sons, el que d’altres expressen amb paraules. Barcelona s’impregnarà d’aquests nous corrents artístics que irradia París, fet que provocarà que la fisonomia social i cultural barcelonina doni un gir, abraçant i fent seu allò que suposa estar à la page dins d’Europa.

El període estudiat (1881-1936) no és casualitat ni aleatori, doncs l’any 1881 és la data en què a París s’inaugura el cabaret literari Le Chat Noir que influenciarà de forma molt directa l’ambient de la bohèmia barcelonina de Els Quatre Gats. També en aquest any es comença a editar La Vanguardia a Barcelona, amb col·laboradors literaris de la talla de Santiago Rusiñol, Agustí Calvet, sota el pseudònim de Gaziel, crítics literaris com J. Yxart o pintors com Miquel Utrillo, la majoria dels quals van viure una estreta relació amb la bohèmia parisenca. Un exemple prou significatiu està en les cartes que des de París va escriure S. Rusiñol en aquest diari i que es titularen Desde el Molino, on explica, amb col·laboració del pintor R. Casas, les impressions que tenia de la capital francesa, fent referència al Moulin de la Galette. S’ha posat com a data límit 1936 ja que és una data important des del vessant musical, perquè abans que esclati la Guerra Civil Espanyola, es desenvolupa a Barcelona un fort moviment jazzístic amb la creació del Hot Club de la Ciutat Comtal. Tanmateix, després de la conflagració civil i anys de la postguerra s’entrarà en uns anys erms en la difusió i expansió d’aquest tipus de música, conseqüència de la seva prohibició i també perquè aquesta etapa coincideix amb uns anys de penúria i restricció econòmica i per tant, la música no és una necessitat vital per un gran sector de la societat.

Ens centrem en aquest estudi en els espectacles de música popular a Barcelona tenint en compte la societat del moment, perquè responen a un tipus de música que d’una banda ha estat objecte de l’oblit o del menyspreu per ser considerada dins de l’estil anomenat ínfim o de poc valor musical, tanmateix, aquesta música ha estat font d’inspiració de molts artistes plàstics i literaris, els quals han treballat al costat d’aquests espectacles directament i indirectament. Pintors, escultors i escriptors no han estat indiferents a tot aquest nou moviment social i alhora musical, ans al contrari, es van sentir atrets pel corrent musical popular i van col·laborar conjuntament per a donar a conèixer aquestes noves tendències musicals, influint també en compositors catalogats dins del gènere de música clàssica com és el cas de Debussy, Satie o el Grup dels Sis entre d’altres. Se senten absorbits pels nous ritmes musicals i els incorporaran a les seves obres. La música clàssica beu de les fonts de la música popular i viceversa i es creen, per tant, unes sinèrgies entre ambdós estils, que faran que cada cop sigui més difícil establir els límits entre música clàssica i música popular. També els estils musicals seran diferents perquè harmonies trencadores provinents del Nou Continent confluiran a Europa i canviaran l’estètica musical fins llavors existent. Amb tot, aquesta marea pertorbadora dins de l’àmbit social i musical s’acabarà interrelacionant  i fusionant amb els models artístics ja existents, dels quals en sortirà una concepció musical nova, sense oblidar allò que anomenem “clàssic”.

En aquest article pretenem interrelacionar els trets fonamentals de la societat del moment amb els espectacles de música popular lleugera que en certa forma, derivaran de la nova mentalitat que s’està forjant a Europa i en conseqüència a Barcelona. Espectacles que canviaran el món escènic musical, així com també la manera d’entendre l’oci i la diversió d’una societat que vol viure amb intensitat uns anys en els què prima per damunt de tot la disbauxa i la frivolitat.

A continuació, en aquest article fem una anàlisi de quin és l’estat de la qüestió des del vessant social i com una nova mentalitat portarà cap una necessitat d’espectacles diferents, que es traduirà en locals com cafès concert, cabarets i music-halls; actuacions de chanson i cuplets, així com l’auge i introducció de nous balls provinents del Nou Continent, sense oblidar l’enrenou que ocasionarà en l’art musical l’apogeu del Jazz des del vessant popular i també dins de la música clàssica. Finalment, a tall conclusiu es pot observar aquesta interrelació entre societat i música que des dels inicis de la Humanitat han anat de la mà, perquè en definitiva a través de l’art, podem entendre quines han estat les inquietuds dels diferents estaments socials.

Una nova mentalitat que desemboca en nous espectacles

Aquesta simbiosi passa perquè soto voce hi ha una societat que qüestiona el pensament i els costums fins aquell moment vigents, i això portarà vers una nova concepció de la moral. Una nova mentalitat que se centrarà bàsicament en el pensament de Nietzsche i, per tant, en un nihilisme progressiu. Es pot parlar d’una transmutació dels valors. Per tant, es passa a una laïcització, deixant l’home lliure de pecat, culpa i sacrifici, valorant-se els conceptes de llibertat i de felicitat que es traduiran en una societat més hedonista, sensual i frívola, que junt amb noves maneres d’entendre la vida, algunes d’elles procedents de l’Orient, propiciaran un canvi de mentalitat en la societat. Tot això comporta que la societat cerqui viure al màxim, carpe diem. I aquesta “felicitat” i plaer eterns el portarà vers una necessitat de noves sensacions que, en gran part, es pot traduir en la recerca de paradisos artificials com seran les drogues i també pràctiques ocultes com l’espiritisme i l’hipnotisme o en l’aferrissament d’un luxe ostentós, que dóna peu a l’ostentació i a la salacitat. D’altra banda, es pot parlar d’una crisi de valors que desorienta la societat de finals del s. XIX i el període d’entreguerres. Una falsa moralitat que no porta enlloc, perquè és un engany per a l’home i, per tant, per a la societat, que cercarà el plaer i tanmateix necessitarà estabilitat emocional.

Dins d’aquest apartat d’una nova mentalitat hi cap també el personatge peculiar, presumptuós, extravagant, excèntric, pedant i arrogant, tal i com el descriu l’autor Jordi Busquet[1], que és l’esnob. Àvid de tot el que és nou, ja que no és amant de la rutina i té necessitat d’experimentar noves sensacions, s’apuntarà a la moda de l’hipnotisme i de l’espiritisme com impressions sensorials d’actualitat[2]. Per damunt de tot s’ha de “sentir” i trobar la felicitat, que en moltes ocasions implicarà anar més enllà d’allò que és conegut. A Barcelona, la imatge de l’esnob serà descrita musicalment en el cuplet El vestir d’en Pasqual amb música de Joan Viladomat i lletra de Joan Misterio, amb data de 1920 (ca.).

Aquest període que estudiem vindrà marcat per un trencament en l’àmbit de les idees, un augment del progrés científic i tecnològic, per una nova concepció de l’art, fets que trastocaran la vida quotidiana i provocaran en aquesta societat més rendiment en el treball amb menys esforç i temps. Caldrà viure la vida amb màxima intensitat i això comportarà guanyar la batalla a la idea del temps. Vitesse serà la paraula de moda. Tot i que com demostren les imatges hi ha una mena de confusió de cap on es vol anar.

Font: GLANDARIO. La Esquella de la Torratxa. [Barcelona] (25-12-1896), núm. 937, p. 824-825.

Font: GLANDARIO. La Esquella de la Torratxa. [Barcelona] (25-12-1896), núm. 937, p. 824-825.

En certa manera es pot parlar de desorientació i insatisfacció per no haver arribat allà on s’havia desitjat. Fet que implica angoixa i estrès. Aquesta idea de velocitat, més endavant quedarà corroborada per l’auge que tindran a Barcelona, via París, els nous ritmes sincopats provinents dels Estats Units. Tanmateix, el ritme trepidant d’aquesta nova forma de viure també provocarà sentiment de buidor i tristesa, sent definit fins i tot com “febre de la velocitat” [3]. El mateix escriptor F. S. Fitzgerald se’n lamenta quan fa un repàs de com havien viscut entre 1919 i 1924 ell i la seva esposa Zelda.

(…) durante todo ese tiempo, estuvimos moviéndonos a toda velocidad en el mundo más agitado que pudimos encontrar… Esto es lo que, en el fondo, me aflige[4].

També els artistes de les noves avantguardes artístiques parlen a través de les seves obres, de dinamisme, velocitat i moviment i per què no? de ritmes sincopats i discontinus. Un maquinisme elogiat per Léger i alhora criticat pels dadaistes que consideren que portarà vers una manca d’humanisme.

L’escriptor J. Passarell l’any 1932 ho resumeix amb aquestes paraules:

Tot ho ha engolit, ho ha esborrat la ciutat amb el seu tragí, amb la seva pressa, amb el seu moviment i la seva vida trepidants[5].

Nous espectacles musicals a Barcelona

Cafès concert, Cabarets i Music-halls

Aquesta necessitat de viure, i en certa forma de transgredir, revertirà en la necessitat de crear uns espectacles nous i una música que s’adeqüi a una nova societat. Els Cafès concert, els Cabarets i els Music-halls seran locals que amb clara influència parisenca, també s’assentaran a Barcelona. Alguns d’ells comencen la seva trajectòria artística i d’espectacle com a cafès concert i amb el pas del temps s’adapten a la idiosincràsia del cabaret i fins i tot del music-hall.

La música i els espectacles d’aquests locals aniran de la mà de les noves tendències avantguardistes, doncs també aquestes proclamen contínuament un canvi en la nova manera d’entendre la vida i, alhora, exerceixen una provocació contínua en el públic que escolta i observa aquestes noves manifestacions artístiques. Serà l’art, i dins seu, la música, el que sotmetrà a una revisió constant els cànons de la vida quotidiana i menarà la societat cap a una nova concepció de viure el dia a dia.

El cafè concert era un espai d’autonomia per al públic que hi acudia, ja que s’hi podia parlar i establir relacions socials, mentre la música sonava de fons i, de tant en tant, l’espectador posava atenció a l’actuació. Per tant, hi havia llibertat de moviment. Totes les reivindicacions de les diferents classes socials es concentraven en aquells locals, tot i la presència d’una policia encoberta que vigilava els artistes i intel·lectuals del moment[6].

Quan la moda dels cafès concert entra a Barcelona, s’observa una clara influència francesa, des del punt de vista dels espectacles i també perquè els locals d’aquí copiaran noms dels cafès concert de París, com és el cas de l’Alcázar Français, el Petit Moulin Rouge i també l’Edén-Concert, homònim del parisenc. Serà força habitual que alguns d’aquells locals ofereixin exhibicions que provenen de la veïna França. Tot i que a la Ciutat Comtal en aquests locals el flamenquisme també tindrà un paper important.

Los aficionados al espectáculo que tan en boga se halla en la vecina República (…) están de enhorabuena (…), anunciándose para el 1º de noviembre próximo el debut de varias celebridades de los cafés-conciertos de París, de Marsella y de Lyon[7].

El cafè concert a Barcelona entrarà en decadència a finals dels anys vint i es refugiarà en aquells bars sòrdids i sense personalitat que cada cop proliferaran més, així a com aquelles actuacions que no troben altra lloc on treballar. El cafè concert serà aquell lloc on el cantant farà la seva teràpia, on es “despullarà” del tot el que porta dins i tindrà necessitat d’explicar-ho a un públic, que no sempre el comprèn o que fins i tot, lluny de valorar-lo, se n’aprofita, el ridiculitza o el menysprea.

D’altres establiments que propicien aquest oci i diversió que tant reclama la societat, així com l’evasió i les relacions socials seran els cabarets. Espais on es podrà dir i fer amb més llibertat el que fins ara havia estat prohibit. D’altra banda, trenquen esquemes clàssics incorporant música, que amb ritmes en la majoria dels casos, trepidants, sensuals i hedonistes no responen al concepte tradicional. Transmeten moviment i produeixen espectacles que impliquen somiar, és a dir, sentiments onírics així com sorpresa, ficció i alliberament.
Le Lapin Agile junt amb Le Chat Noir seran els referents a seguir de la bohèmia parisenca tant a la pròpia capital francesa com a Barcelona. Primer com a locals amb espectacles més de caire literari amb les representacions d’ombres xineses i recitals de música i poesia on hi col·laboraran compositors com Satie i pintors com Picasso, Utrillo entre d’altres. A la Ciutat Comtal aquest model de cabaret estarà representat per Els Quatre Gats, on també hi treballaren músics catalans com Albéniz, Granados o Morera i fou freqüentat per pintors com Picasso, Casagemas i Opisso. A Barcelona, seguint el model del Moulin Rouge o Le Moulin de la Galette amb espectacles nocturns de ball i representacions de varietats, tindran molt protagonisme cabarets com La Buena Sombra o l’Excelsior.

Més tard, molts d’aquests establiments d’estil cabareter derivaran en els teatres de varietats amb espectacles nocturns on el concepte de varieté farà que hi càpiga el ball, el cant, malabarismes, acrobàcies o circ. El període d’esplendor del music-hall serà des de meitats del s. XIX fins poc després de la Segona Guerra Mundial. Però és la Primera Guerra Mundial la que marca la fi del cafè concert i la importància d’aquest nou espectacle. El music-hall serà considerat un espectacle de somni, oníric. Un deixar anar la imaginació, un món de plaer, on tot és mentida, però un s’ho haurà de creure. Un món ple de plomes, fantasia i color que satisfarà les expectatives d’aquells que cerquen evasió i fugir de la quotidianitat. Un espectacle que serà l’antítesi del cafè concert, doncs si en el primer el que es busca és l’exuberància, en el segon prima la intimitat. Es pot parlar, dins del music-hall, d’un vincle entre música i arts plàstiques. Aquest espectacle suposa una ruptura, doncs el moviment entra a l’escena, tot envoltat de decorats i pintures que faran del music-hall un espectacle únic, nou i ple de frenesí. Prenent com model els music-halls parisencs a l’estil del Bataclan o el Folies-Bergère entre d’altres, a Barcelona per posar diferents exemples, el Principal Palace, l’Arnau, el Molino o el Pompeya seran els locals que faran que la importància que adquireix el music-hall en la vida diària serà tan popular que, fins i tot, en la premsa, la publicitat de productes no relacionats directament amb aquests espectacles, s’associarà amb coreografies de revistes de music-hall.

 Font: La Vanguardia. [Barcelona] (28-06-1927), núm. 19764, p. 30.

Font: La Vanguardia. [Barcelona] (28-06-1927), núm. 19764, p. 30.

Chanson française i cuplets

Amb tot, una de les actuacions cabdals serà la dels cantants, que interpretant chanson française i cuplets no solament propiciaven oci i diversió, alhora que entreteniment, relacions socials i evasió, també a través d’un llenguatge subliminal, seran exponents de llibertat d’expressió en contra de la societat establerta, així com una forma de cançó protesta en contra de la política del moment. Recullen els sentiments de sensualitat i hedonisme, sense oblidar la insinuació. Cançons interpretades generalment, per cantants que de forma entregada al públic, però sense una gran veu ni tampoc massa treballada, potser esperaven quelcom més de la seva actuació, ja que per moltes d’elles actuar significava buscar una estabilitat de vida que no tenien. Si bé a París artistes com Paulus, Bruant, Yvette Guilbert, Thérésa o Paulette Darty foren font d’inspiració de pintors com Toulouse-Lautrec o Degas i de músics com Satie, a Barcelona aquesta representació vindrà donada sobretot per la Raquel Meller o la Pilar Alonso entre d’altres. En el cas de la Meller, aquesta cantant que s’havia iniciat artísticament a l’Arnau, passà a la sala Imperi, més tard al Tívoli i, finalment, al Gran Teatre del Liceu[8]. Tots ells amb les seves cançons van expressar sentiments, emocions alhora que van ser reivindicatius i van canviar l’estètica de la cançó popular lleugera.

Tanmateix, els cuplets seran tema de crítica des de diferents publicacions com La Dona Catalana o La Vanguardia doncs es consideren obscens i poc convenients en boca d’una cantant. Es trenca el gust de la bellesa[9]. Ja a l’any 1915 la mateixa publicació de La Vanguardia havia titllat el cuplet de frívol, alegre i subtil, i alhora, sense consistència i poc intel·ligent[10].

Tot i la controvèrsia que va suscitar el cuplet, a Barcelona durant la primera dècada del s. XX es posaren de moda les acadèmies i escoles de varietats, majoritàriament situades al Paral·lel, en què els mateixos compositors de cuplets donaven classes de cant a les aspirants a cupletistes. Un exemple el tenim amb el mestre Joan Viladomat i la seva acadèmia La Colosal.

El cuplet va arribar just quan la societat demanava evadir-se de canvis polítics i socials en què estava immersa, i ho fa, d’una banda, amb l’ús i consum de drogues i, d’altra, aplaudint un tipus de cançó que no li suposa haver de pensar i, a més a més, pel públic que acut a escoltar-lo resulta ser un entreteniment fàcil i agradós de veure. Espera oir allò que potser en molts casos no s’atreveix a dir, perquè no està ben vist, però per altra banda, pensa.

Danses trepidants i sensuals

Aquesta és una època en què també Europa en el marc de la dansa canviarà de ritmes, doncs procedents dels Estats Units i de l’Argentina arribaran un allau de noves danses i ritmes, que via Paris, entraran a Barcelona. Balls que propiciaran la diversió, l’oci, l’entreteniment i les relacions socials sense oblidar que transmeten tensió, hedonisme, sensualitat, nerviosisme i insinuació.

 “L’últim figurí de la dansa”. “El Cake Walk” Font: ALEGRET. La Esquella de la Torratxa. [Barcelona] (5-02-1904), núm. 1309, p. 81

“L’últim figurí de la dansa”. “El Cake Walk” Font: ALEGRET. La Esquella de la Torratxa. [Barcelona] (5-02-1904), núm. 1309, p. 81

Danses sincopades com el cake-walk, el shimmy, el fox o el xarleston, que junt amb el sensual tango argentí van donar un gir en el món de la dansa, i que a Barcelona es traduirà en una proliferació d’una gran quantitat d’escoles de ball que conviden la joventut a apuntar-se a les classes dels balls exòtics d’aquell moment. Ritmes que es poden qualificar de trepidants i que, per tant, estaran en consonància amb la idea de la velocitat pròpia de l’època, els quals suposaran un trencament amb les antigues danses de saló. Titllades per uns de salvatges, immorals i antiestètiques, per altres seran molt ben rebudes. Fins i tot, compositors com Debussy, Satie o Milhaud les incorporaran en algunes de les seves composicions[11]. Tanmateix, a inicis del s. XX, també hi ha qui es lamenta i sent nostàlgia per la progressiva desaparició de balls aristocràtics del s. XIX, com per exemple el vals.

(…) la otra noche me atrajo la “inesperada sorpresa” de un vals de Strauss. (…) la última cadencia del vals me sumió en un mundo de alegres recuerdos del pasado y tristes reflexiones sobre el presente. (…) El vals se muere (…) por olvido del arte (…)[12].

També el musicòleg Felip Pedrell, el 1908 farà la seva aportació a La Vanguardia, lamentant-se de la desaparició del ball com a concepte artístic, doncs considera que el que es balla actualment ja no té res a veure amb l’estètica d’abans[13].

Febre entorn al ball que va arribar al seu punt àlgid quan a partir de 1924 i, més tard, coincidint amb la crisi econòmica del 29, s’organitzen maratons de ball que poden durar molts dies, en què la resistència física es barreja amb la necessitat de guanyar un premi en metàl·lic. A la Ciutat Comtal tenim notícia d’un exemple d’aquests campionats que se celebrà el 1934 al Teatre Circ Olympia i que dóna idea de la gran participació en el concurs així com de la durada d’aquest i la recompensa econòmica.

Hoy, décimotercero día. Llevan bailando 269 horas. De las 39 parejas inscritas sólo quedan en pista 14 parejas. ¡Se aproxima el fin! 20.000 pesetas en premios[14].

A Barcelona un exemple prou significatiu de la influència d’aquestes noves danses i que alhora reflecteix aquesta nova mentalitat a la que hem al·ludit al començament, serà l’any 1926 El Tango de la Cocaína, obra del compositor català Joan Viladomat. Un guinyol líric amb un caire de tremendisme, del qual com assenyala Justo Barranco a La Vanguardia[15], se’n van fer més de cinc-centes funcions. Obra que arriba a un sector tan ampli de la societat que, fins i tot, malauradament, serà taral·lejat pels nens.

Artistes com Linda Thelma, Bernabé Simarra, o el trio Irusta-Fugazot-Demare sense oblidar la Joséphine Baker seran artistes que des de vessants diferents introduiran aquestes noves danses a la Ciutat Comtal.

Una nova música irromp a Europa: El Jazz

Junt amb totes aquestes noves manifestacions musicals a Europa irromp una nova música, que procedent dels Estats Units, carregada de sentiment, energia i emoció, protagonitzada per un sector de la població nord-americana, primer esclavitzada i després segregada, es fa pas dins del món musical, i via París arriba a Barcelona. Transmet tensió i sensualitat, però per damunt de tot és un ritme sincopat que equival a un cant a la vida. El Jazz desdibuixa la línia melòdica perquè surti fora el que es porta dins, mentrestant, una estructura harmònica sosté l’entramat melòdic protagonitzat pels diferents instruments. Una nova música que respon als desitjos d’una societat que cerca moviment, ritme i velocitat. Criticada i rebutjada per diferents sectors socials per ser considerada obscena amb fort component sexual. Curiosament, una societat que demana llibertat, però per altra banda, li costa acceptar un estil musical on la improvisació és molt important, ja que no sap desprendre’s dels prejudicis racials.

Entrarà a Barcelona, via París, sent en ocasions ridiculitzada o mal entesa i també enaltida com a música universal.

Jazz. Música internacional. ¿Unidad de Europa?…Algo más. Unidad musical del mundo[16].

 Barcelona, durant les dècades dels anys vint i trenta, va ser escenari d’algunes actuacions jazzístiques importants per la categoria dels artistes que les protagonitzaren. Una de les primeres actuacions a destacar fou l’espectacle que l’any 1926 al teatre barceloní Olympia va portar la companyia Chocolat Kiddies i l’orquestra de Sam Wooding.

Font: La Vanguardia. [Barcelona] (17-01-1926), núm. 19318, p. 18.

Font: La Vanguardia. [Barcelona] (17-01-1926), núm. 19318, p. 18.

L’any 1929, any de l’Exposició Internacional de Barcelona, fou quan debutà una altra companyia, Els Cofie’s Colored Clacks, en aquest cas, a l’Edén Concert. Amb tot, la gran actuació per tot el que significava, la protagonitzarà el 1930 la Joséphine Baker al Principal Palace[17].Paral·lelament a aquestes actuacions a Barcelona es formaren moltes orquestres que actuaven a l’Hotel Ritz, a la Nova Maison Dorée, al Salón Doré de la Granja Royal, així com en diferents teatres de la ciutat que s’apuntaren als ritmes sincopats. Algunes d’aquestes orquestres foren: Crazy Boys, Demon’s Jazz, Jaume Planas i els seus Discos Vivents, Jolly Boys Orchestra, Napoleon’s Band, Los Vagabundos entre d’altres.

Un altre aspecte a tenir en compte per la importància que va adquirir a la Ciutat Comtal, va ser la fundació del Hot Club abans de la Guerra Civil, promoguda per l’empresari Pere Casadevall. L’activitat d’aquesta entitat es publicava a través de la revista Jazz Magazine de la qual el primer número sortí a l’agost de 1935. L’esmentada entitat va organitzar una sèrie d’activitats molt variades entorn al Jazz com conferències i concerts així com també s’encarregà de la divulgació d’aquest estil musical a través de la música gravada.

Font: Jazz Magazine. [Biblioteca de Catalunya. Barcelona] (Agosto 1935), núm. 1, portada.

Font: Jazz Magazine. [Biblioteca de Catalunya. Barcelona] (Agosto 1935), núm. 1, portada.

Festivals jazzístics al cinema Astòria, on es feia difusió del Jazz a través de pel·lícules, actuacions a càrrec del Hot Club Trio, sessions de Jazz protagonitzades per les diferents orquestres abans esmentades, sense oblidar el paper de la Federació Internacional de “Hot Clubs”, amb la finalitat de poder realitzar projectes junts com, per exemple, l’edició de discos hot amb els millors intèrprets triats a càrrec d’un comitè internacional, i sobretot difondre la música swing arreu del món. Cal remarcar que a finals de gener de 1936 el Hot Club barceloní es fa ressò del festival que l’esmentada entitat va organitzar amb concerts al teatre Coliseum i al Palau de la Música Catalana, els quals comptaren amb la participació del saxofonista Benny Carter, l’Orquestra del Hot Club de Barcelona i el Quintet del Hot Club de França. D’altra banda, pels compositors clàssics, el Jazz, alhora que va suposar un trencament dins de la música, des dels vessants harmònic, rítmic i tímbric, també representà una alenada d’aire fresc, fent-se present aquest nou estil en obres de compositors com Debussy, Satie i el Grup dels Sis, Stravinski, o Gershwin.

(…) la verdadera ruptura llegó con la Primera Guerra Mundial. Incluso antes de que esta concluyera. Satie y varios jóvenes parisienses renunciaron a la solemnidad finisecular y se apropiaron de melodías de music-hall, del ragtime y del jazz; (…)[18].

Conclusions

Finalment, podem afirmar que el pensament nihilista porta cap un relaxament i canvi moral, però no per això des d’una perspectiva de les classes socials altes la persona se sentirà més lliure i “feliç” perquè, d’una banda, aquesta persona estarà lligada als conceptes d’ostentació, luxe, artificiositat i frivolitat, doncs busca ser diferent i única. Per altra banda, aquesta hipotètica felicitat conduirà vers un pessimisme i tristesa perquè sempre necessitarà més, fet que implicarà insatisfacció i buit existencial, vacuïtat que en molts casos la persona creurà omplir amb els paradisos artificials i, per tant, el canalitzaran vers un ensorrament en la misèria humana. No en va, constantment, cerca trobar un nou sentit a la vida. Recerca vital i nova forma de pensar que es tradueix en unes ànsies de llibertat i de novetat, que faran que hi hagi canvis socials, que de ben lluny arriben a la fita que s’ha marcat la societat i giri la mirada vers cultures diferents a l’occidental. Amb tot, la consigna Només es viu un cop! farà que aquesta persona visqui més intensament, que alhora que dedica més temps a l’oci i al lleure la idea de la velocitat també li produeix estrès i angoixa, així com una pèrdua del verdader sentit de les emocions i dels sentiments. Necessita vida social plena i això porta vers un canvi en l’orientació de les diversions i dels espectacles, fet que locals com cafès concert, cabarets i music-halls, així com una nova orientació de la cançó popular lleugera junt amb els nous ritmes i danses i una nova música provinent dels Estats Units faran realitat elements com llibertat d’expressió, moviment i seqüenciació, alhora que pressuposen tristesa, vibració i harmonització dins de l’àmbit de les emocions, sense oblidar una connexió amb la vida i un intent de superació. Factors que conflueixen com va expressar Satie,

Para mí, (…) el Espíritu Nuevo es sobre todo una vuelta a la forma clásica- con una sensibilidad moderna[19].

No es podia perdre temps perquè el ritme de vida trepidant que s’imposava així ho requeria, sense oblidar també que quatre anys de guerra van deixar llast en una Europa desfeta i ara tocava oblidar, superar sentiments i emocions negatives viscudes, però potser la societat en general no va ser prou realista en considerar que aquells Feliços Anys Vint, que només ho van ser per alguns i que en certa forma eren una rèplica de la Belle Époque, també va ser una època en què va mancar reflexió i, malauradament, no es va prendre consciència que el Vell Continent caminava cap a una nova conflagració mundial, sense oblidar la Guerra Civil Espanyola.

Un període que es podria resumir amb aquella frase que va escriure Gaziel a La Vanguardia l’any 1918 en què va dir,

“No es que el ímpetu vital de Barcelona asuste. Lo que asusta es la orientación de este ímpetu”[20].

 *  *  *

[1] BUSQUET, J. (2010). L’esnobisme. Barcelona:  Ed. UOC, p. 81.
[2] Les pràctiques ocultes, en certa forma, són fruit de les teories freudianes basades en la Psicoanàlisi, les quals tindran els seus defensors i detractors, doncs també hi haurà aduladors que se n’aprofitaran de la frivolitat de les classes socials altes per a fer-ne un negoci.
[3] BETANCORT, J. (30 abril 1927). La fiebre de la velocidad. La Vanguardia, p. 7.
[4] STROMBERG, K. (1997). Zelda y Francis Scott Fitzgerald. Berlín:  Muchnik Editores, p. 93.
[5] PASSARELL, J. (2011). Diumenge a l’escullera. Dins: L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935. Barcelona:  Quaderns Crema, p. 167.
[6] HERBERT, R. L. (1989). El Impresionismo. Arte, ocio y sociedad. Madrid: Alianza, p. 87-88.
[7] Crónica. (26 octubre 1886). La Vanguardia, p. 6855.
[8] PASSARELL, J.(2 abril 1931).  La Meller a l’Arnau. Mirador, p. 5.
[9] MORA SEMPERE, R. (24 abril 1920). Los cuplés. La Vanguardia, p. 8.
[10] E.O. (18 desembre 1915). Cotidianas. La Vanguardia, p. 8.
[11] C. Debussy composa la suite per a piano Children’s corner que va dedicar a la seva filla i de la qual, la partitura Golliwogg’s Cake Walk forma part.
[12] JOACHIM. (26 agost 1907). El vals muere. La Vanguardia, p. 1.
[13] PEDRELL, F. (1 juliol 1908). Quincenas musicales. De descuidos cuidadosos. La Vanguardia, p. 6.
[14] Espectáculos. Teatro Olympia. Campeonato Mundial de baile. (25 febrer 1934). La Vanguardia, p. 17.
[15] BARRANCO, J. (9 juny 2013). Tango, puros y cocaína. La Vanguardia, p. 59.
[16] VINARDELL, S. (6 setembre 1929). Al son del “jazz”. La Vanguardia, p. 3.
[17] PLANES, J. M. (6 març 1930). Josefina Baker al Principal Palace. Mirador, p. 5.
[18] ROSS, A. (2009). El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música. Barcelona:  Ed. Seix Barral, p. 107.
[19] SATIE, E. (2007). Memorias de un amnésico y otros escritos. Madrid:  Árdora Ediciones, p. 96.
[20] GAZIEL. (2 juliol 1918). El ocio español. La Vanguardia, p. 8.

BIBLIOGRAFIA

  • ALBERTI, Xavier, MOLNER, Eduard. El Paral·lel 1894-1939. Ed. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona 2012.
  • BADENAS I RICO, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Ed. Pagès, Lleida 1998.
  • BARZUN, Jacques. Del amanecer a la decadencia. Grupo Santillana Editores, Madrid 2001.
  • BERENDT, Joachim E. El Jazz. Su origen y desarrollo. F.C.E., Madrid 1986.
  • BUSQUET, Jordi. L’esnobisme.  Ed. UOC, Barcelona 2010.
  • COLLELL, Jaume. El músic de l’americana vermella. Joan Viladomat i la Barcelona descordada dels anys vint.  Ed. RBA, Barcelona 2013.
  • ERISMANN, Guy. Histoire de la Chanson. Ed. Hermès-Pierre Waleffe, París 1967.
  • HERBERT, Robert L. El Impresionismo. Arte, ocio y sociedad. Ed. Alianza, Madrid 1989.
  • HOBSBAWM, Erik J. Gente poco corriente. Resistencia, Rebelión y Jazz. Ed. Crítica, Barcelona 1999.
  • JARDÍ, Enric.  Història de els 4 Gats. Ed. Aedos, Barcelona 1972.
  • LIEDEKERKE, Arnould de. La Belle Époque de l’opium: anthologie littéraire de la drogue de Charles Baudelaire à Jean Cocteau. Éditions de la Différence, Paris, 1984.
  • NEBREDA, Jesús J. Muerte de Dios y posmodernidad. ¿Las largas sombras del Dios muerto? Ed. Universidad de Granada, Granada 1993.
  • PAPO, Alfredo. El Jazz a Catalunya. Ed. 62, Barcelona 1985.
  • PAU, Antonio. Música y poesía del tango. Ed. Trotta, Madrid 2001.
  • PUJOL BAULENAS, Jordi. Jazz en Barcelona 1920-1965. Almendra Music, Barcelona 2005.
  • ROSS, Alex. El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música. Ed. Seix Barral, Barcelona 2009.
  • SALAÜN, Serge. El cuplé (1900-1936). Ed. Espasa Calpe, Madrid 1990.
  • SATIE, Erik. Cuadernos de un mamífero y otros escritos. Ed. El Acantilado, Barcelona, 1999.
  • —. Memorias de un amnésico y otros escritos. Árdora Ediciones, Madrid 2007.
  • STROMBERG, Kyra. Zelda y Francis Scott Fitzgerald. Muchnik Editores, Berlín 1997.
  • VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel. Cien años de canción y music hall. Ed. Nortesur, Barcelona 2014.
  • ZÚÑIGA, Ángel. Barcelona y la noche. Ed. Parsifal, Barcelona 2001.