ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista amb Josep Borràs


CARME MIRÓ

 

Josep Borràs, nascut a Terrasa, és l’actual director de l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Durant el seu mandat com a director artístic, la gestió pedagògica de l’Esmuc ha fet un avanç considerable.
En aquesta entrevista, Borràs ens deixa unes reflexions personals molt directes sobre el nou model  d’ensenyament musical.
Fotografia ©Sara del Valle

Fotografia ©Sara del Valle

Carme Miró: Com va ser el moment en què es va posar al capdavant de l’Esmuc?
Josep Borràs: Com a tercer director d’aquesta institució, que ja té quinze anys d’història, puc afirmar que vàrem concebre aquesta Escola Superior des de l’àmbit de la música antiga. Jo hi vaig entrar com a cap del Departament de Música Antiga i com a professor de fagot, però tota una sèrie de circumstàncies van fer que finalment me’n posés al capdavant. La meva entrada a la direcció va coincidir amb un fet molt important: el canvi del pla de la LOGSE pel Pla Bolonya. Aleshores al nostre equip ens va tocar adaptar-nos. Vàrem fer un balanç de la situació de l’Escola i vàrem aprofitar aquella oportunitat per fer un ajustament intern, tant pel que fa a la pròpia logística com a punts més conceptuals del pla d’estudis. Per exemple, la recerca artística, que nosaltres considerem fonamental, no es tenia en compte en els plans d’ensenyaments artístics, que s’allunyaven molt de l’espai universitari. Amb tot, encara queda molt per fer, perquè, per exemple, des de l’Esmuc no podem oferir doctorats, però sí que oferim deu màsters, i això fa que t’hagis de repensar la nova perspectiva del grau i el màster. L’altre problema amb què vaig topar no va ser de tipus acadèmic, sinó que van ser els ajustaments econòmics. És un contrasentit tenir un nivell de desenvolupament tan alt i haver d’aplicar una reducció econòmica de més d’un 20 per cent, i, a més a més, de cop. Per sort, vàrem estar relativament cohesionats, cosa que ens va permetre redimensionar l’Escola segons el pressupost. Per tal de no danyar tot el projecte educatiu, tot això ho vam haver de fer en tres anys. Hem aconseguit no fer cap acomiadament.
Mentre moltes escoles de música de prestigi tenen professors que hi van excepcionalment a fer classes, aquí vàrem decidir que no volíem aquesta mena de contractació. És obvi que vénen professors de fora a fer classes magistrals, però la nostra filosofia passa per mantenir els professors titulars, molts dels quals treballen a temps parcial perquè són músics amb una vida concertística molt activa. Si haguéssim tingut professors associats, en època de contratemps econòmics hauríem patit molt.

Fotografia ©Sara del Valle

Fotografia ©Sara del Valle

CM: Quina opinió tens sobre la necessitat que els estudis musicals siguin universitaris?
JB: El primer problema és que el garbuix oficial en què ens trobem actualment és molt lamentable. Espanya és l’únic país de la UE on la titulació final d’aquests estudis no equival a una llicenciatura d’universitat. A tot arreu, d’aquests estudis en diuen grau. En canvi, aquí, per una qüestió absurda ‒per culpa d’un lobby que va aconseguir que el Ministeri, primer del govern socialista i després del PP, considerés la paraula grau exclusiva de l’àmbit universitari‒ tots els alumnes que cursen estudis artístics superiors (per exemple, a La llotja, a l’Institut del Teatre, etc.) reben només un títol superior. En canvi, quan des de la Universitat es va impugnar la paraula grau per designar els estudis superiors, la sentència els va donar la raó i, alhora, va reforçar que nosaltres poguéssim impartir els màsters i assumir la recerca. És tot un contrasentit. Això fa patir molt, perquè hi ha llocs de feina que estrictament requereixen que el candidat tingui el títol de grau. També ens trobem que quan els nostres estudiants se’n van a fer màsters a segons quines universitats, com que no tenen el grau, no se’ls creuen. Fins i tot la Universitat, que en aquests moments té pocs recursos per oferir ensenyament musical, imparteix graus en música, però es tracta de graus que no ofereixen la vessant pràctica. Aquesta situació és nefasta, però jo confio que es corregeixi aviat, sobretot tenint en compte que ja s’han rebut diversos avisos de la CE.L’altre problema afecta dues qüestions: la primera és saber si de cop els conservatoris, és a dir, les institucions artístiques, s’han de situar al mateix nivell que les universitats. Jo crec que aquí es barregen molts factors. D’una banda, hi ha un col·lectiu de professors de l’Esmuc als quals els agradaria ser universitaris, però de l’altra n’hi ha que no hi estan d’acord. Això pot tenir efectes negatius perquè, tenint en compte la situació de la Universitat espanyola i la del món dels conservatoris, el perfil dels professors de conservatori és molt diferent del dels professors d’universitat, perquè provenen de diferents tradicions: als músics ens han ensenyat a tocar, a ser artesans, però no a fer recerca, per exemple. El meu punt de vista és que els músics hem d’aconseguir ser universitaris; hem d’aconseguir arribar a doctors sense rebaixar el nivell del doctorat, gradualment. Aquest procés hauria de ser recíproc, perquè tampoc no és gaire prudent que la Universitat imparteixi ensenyament musical sense que hi hagi una interrelació amb nosaltres, tenint en compte que no som cap conservatori, sinó una Escola Superior que ja es va adaptar i va establir departaments universitaris. A l’Estat espanyol vivim en una mena de microcosmos estrany perquè, cal remarcar-ho, hi ha una reivindicació molt forta del col·lectiu de professors de voler ser estrictament universitaris; per exemple, tenim una inspecció de secundària, un estatus diferent, etc. El nostre centre, per exemple, és auditat per l’ANECA; per tant, estem fent passos per anar en la direcció adequada. A mi em sembla que ara hauria de ser un bon moment perquè les persones que fan verificacions de títols i el món universitari s’acostessin i construïssin un disseny idoni, reflexiu i consensuat. Val a dir que amb això sóc molt pessimista, per totes dues bandes. A mi em sembla que estaríem bé si depenguéssim d’una direcció universitària, com ha passat a Àustria o a Anglaterra.

CM: Creu que l’Administració mostra l’interès necessari per solucionar aquest problema?
JB:
Ens trobem en un moment molt trist i molt decebedor. El problema no són els recursos econòmics. Es tracta del model educatiu, de voler optimitzar tots els recursos, d’engegar projectes que siguin interessants i en què hi pugui haver el mateix nivell no de competició sinó de competitivitat. El repte serà l’any 2017, any en què s’havia previst crear l’Institut Superior de les Arts, projecte que es va ajornar pels problemes de la crisi. Si es crea aquest institut i passem a dependre’n, no ens afectarà si hi ha un debat real sobre el model respecte de la Universitat.
Resumint-ho, el fet que ens afecta negativament és no poder impartir graus com una universitat. Ens afavoriria molt no estar discriminats a un estat superior, encara que fos com a Universitat de les Arts. Ara vivim una mena d’anomalia que jo entenc que és provisional. A nosaltres ens interessaria que aquesta entitat superior sigués real.

Fotografia ©Sara del Valle

Fotografia ©Sara del Valle

CM: Veus a prop iniciar converses?
JB:
Les converses estan una mica deteriorades per problemes, diguem-ne, gremials. A mi el que em preocupa més és que la música està deixada una mica de la mà de Déu. Observant la nova llei t’adones que la música s’ha abandonat molt.

CM: Com han estat aquests cinc anys com a director e l’Esmuc?
JB:
Jo vaig entrar a l’Escola com a responsable del Departament de Música Antiga, com ja he dit abans, i vaig anar a parar a la direcció per casualitat perquè, arran del fet que els dos directors anteriors tenien visions antagòniques (no només ells sinó també els seus equips respectius), el Patronat va considerar que podia assumir aquesta responsabilitat. Sóc una persona que coneix els seus defectes i qualitats. Vaig acceptar aquest repte perquè sabia que només serien uns quants anys de la teva vida, i, d’altra banda, pel fet d’haver sortit molt a l’estranger a estudiar i tenir contactes amb la realitat musical europea, em va semblar que la meva formació ajudaria humilment a engegar nous projectes. De seguida t’adones que tot això és un pou sense fons; a vegades tapes forats, d’altres engegues un projecte. Per sort, continuo impartint classes i fent concerts. He de remarcar, però, que dirigir l’Esmuc és una feina que m’agrada molt i que m’omple molt.

CM: Per què omple molt?
JB:
Doncs perquè tot i les dificultats, pots canviar la perspectiva de la música, explorar noves possibilitats, establir xarxes amb les escoles, etc. Per exemple, jo, com a intèrpret de música antiga, no m’hagués imaginat mai que des de l’Escola poguéssim incidir en el patrimoni musical, que està relacionat amb el Departament de Musicologia de la Universitat: que els musicòlegs no renunciïn a la condició de músics, o que hi hagi un departament de música moderna, improvisació, i moltes coses més.

CM: Per acabar, ens agradaria que ens fes una síntesi de com veu aquests quinze anys de l’Esmuc.
JB:
Jo he anat veient el working progress. Des del principi vaig entendre que l’Esmuc era una escola molt necessària, tot i que va néixer amb una certa incomoditat, perquè va generar tensió amb el Conservatori Municipal pel fet que no continuava el model educatiu sinó que suposava una transformació a una institució de país, la qual cosa va fer que diferents col·lectius musicals la qüestionessin. Era una mica experimental, i la gent en recelava molt.
Llavors, quan vàrem aconseguir una certa estabilitat, varen venir els ajustaments econòmics. Vam perdre molt de pressupost en el moment que la normativa d’Ensenyaments Superiors va canviar, i aleshores ens vàrem veure obligats a aplicar un altre pla d’estudis.
Hem aconseguit que l’Esmuc sigui una institució coneguda. És una estructura àgil, i hem establert molts convenis (entre els quals hi ha Sonograma Magazine). Entenc que l’Esmuc s’anirà transformant a partir de les necessitats de la gent ‒crec que ha de ser així‒; per això, possiblement s’hi inclourà l’ensenyament en línia. També cal dir que ens falta consolidar la relació amb l’Auditori, però reconeixem que en aquest aspecte les restriccions econòmiques hi han tingut molt a veure, i també val la pena recordar que a L’Auditori hi han hagut molts canvis. Encara ens queda molta feina per fer, com ara compartir espai, que ja ho fem, i ajudar-nos més, perquè personalment entenc el futur d’aquesta manera: compartir i col·laborar. Finalment, és molt important que l’estudiant entengui que pot intervenir en el desenvolupament de les entitats educatives, cosa que reverteix positivament en la democratització de l’educació i de l’evolució de la societat.

CM: Mirant el futur…
JB:
Per mi, el més important és interrelacionar els actius musicals del país i fer formació continuada. Cal treballar més per connectar les escoles de música i els conservatoris de grau mitjà ‒és a dir, cal teixir un bon engranatge‒, desplegar màsters que responguin a l’interès de la comunitat educativa, desenvolupar la recerca i encara moltes més coses, sempre amb una capacitat crítica que ens permeti millorar tot el que calgui. El futur l’hem de construir tots plegats.

 *  *  *