ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

De Charlotte a Lviv. Una introducció a la Pocket Symphony nº2


MARC MIGÓ CORTÉS

Va ser durant la meva estança al festival de música contemporània Charlotte New Music 2015 que vaig entrar en contacte amb la música postminimalista del compositor americà Marc Mellits: obres relativament breus dividides en un grapat de moviments, els aspectes més rellevants i memorables de les quals són l’harmonia i el ritme, posats al servei d’una estructura clara, senzilla i compacta. Mentre escoltava en directe la seva obra Machine V,  programada en un dels diversos concerts anunciats durant el festival, no deixava d’admirar-me la simplicitat del discurs i l’economia de recursos emprats, conjugades d’una manera totalment antiacadèmica — un tret molt americà, d’altra banda — que desdibuixava la línia de partició entre la música pop i la música popularment denominada clàssica. Escoltant-lo parlar amb altres companys compositors en un intercanvi d’impressions posterior al concert vaig esbrinar que no li interessava gaire discutir observacions d’aquesta mena, i el seu tracte familiar i antiintel·lectual em va despertar simpatia immediatament. Tot i la seva reticència al debat musical no vaig poder estar-me’n de plantejar-li una idea un pèl eixelebrada que se m’havia acudit durant l’audició, però malauradament l’home ja pensava en afers més alegres i no volia entrar en disquisicions:

 — Don’t you think that if Vivaldi was alive today, he would most naturally have turned to minimalism?
— Hum, thats an interesting idea… now lets go get something to drink!

No estic segur que escoltés amb claredat la pregunta fantasiosa que li llançava, però si així hagués estat probablement la reacció seria la mateixa. En canvi, la idea simpàtica d’escoltar un Vivaldi alla Reich, Glass o inclús Mellits a mi m’entusiasmava, i no se’m va oblidar. Coneixia l’obra del compositor Max Richter The Four Seasons Recomposed, on l’arxiconeguda col·lecció de concerts per a violí del monjo roig és recomposta utilitzant a voltes efectes d’electrònica i d’altres addicions mètriques, fusions ressonants, ampliacions harmòniques, reestructuració de passatges, sovint més d’un d’aquests recursos alhora, i més. També era conscient dels diàlegs neoclàssics de Prokofiev i Stravinski amb l’estètica barroca i clàssica, i la freqüent — possiblement excessiva — citació de passatges pretèrits en la producció contemporània no m’era aliena. Però mai no havia escoltat una obra que combinés amb harmonicitat un esperit estrictament clàssic amb els convencionalismes del minimal.

Que quedi clar: no vull atribuir-me el mèrit de la primícia, es tracta d’una idea modesta que en un món tan hiperactiu com el d’avui possiblement ja se li haurà acudit abans a algú altre i potser inclús s’ha fet obra amb anys d’antelació i estrenat en un concert recòndit, o no tant. Les infinites combinacions floten en l’aire; el que importa és com s’aprofiten, què se’n fa d’elles, i en aquest sentit conciliar les dues estètiques esmentades m’omplia d’una urgència que solament la composició podria mitigar. Aquell mateix vespre, al pub on en Mellits ens havia arrossegat a tots els compositors del festival després del concert, entre riures alcoholitzats i llumetes de neó vaig començar a donar voltes al plantejament del que esdevindria la meva Pocket Symphony número dos.  Havia compost la número u pocs mesos abans, i el nom genèric de pocket symphony — simfonia de butxaca — encaixava a la perfecció amb la idea d’obra que se’m formava al cap, la qual, però, no guardaria cap semblança amb l’anterior més enllà del nom i la brevetat relativa. A propòsit de la meva noció de simfonia de butxaca, penso que la concisa nota de programa que vaig escriure per a l’estrena de la meva Pocket Symphony número 3 l’octubre passat a la universitat de Denver, Colorado, ofereix una definició plausible i entenedora:

“The idea of writing a pocket symphony comes from my wish to compose relatively short pieces in condensed movements. Obviously, the notion of symphony here is pretty loose, but I consciously use this term as my work certainly has a symphonic spirit, not in a Mahlerian sense, but more in an early classic way. Instead of long developments and transcendental atmospheres, this music flows playfully, nurturing itself from an eclecticism that mixes styles that are so far apart (in time, not in essence) as XVIII century classicism and modern minimalism.”

En efecte, el resultat assolit a la P.S.[i] nº2 va servir de punt de partida per abordar la P.S. nº3, i actualment ja estic treballant en la nº5, la qual manté el caràcter de divertiment  eclèctic però deixa de banda el caire classicista de les seves germanes. Cada obra és una història, i la que ens pertoca és prou extensa com per dedicar-hi tota l’atenció. Així doncs, tornem al tema. L’interès principal de la P.S. nº2 resideix en el joc establert tant per la juxtaposició com la fusió de sistemes identificables amb estètiques absolutament, escolàsticament classicistes i minimalistes. A diferència de la majoria de la producció contemporània que decideix utilitzar material propi d’estils ben definits en la història de la música, la meva intenció no passava ni per les bromes musicals alla Prokofiev ni per la distorsió cabalística que tant atrau a una porció de l’ala més avanguardista del panorama actual. No, la meva idea consistia a projectar un discurs orgànic que jugués amb el diàleg equilibrat entre dos sistemes ben allunyats (in time, not in essence), tal com explicava en la nota de programa de Denver.

Amb això vull dir que els dos sistemes esmentats presenten prou similituds i compatibilitats com per ajuntar-los i crear-ne un de nou, autosuficient. Considereu la importància de la repetició i la claredat, en les textures despullades i en l’instint rítmic dels passatges brillants que caracteritzen bona part de la música del segle XVIII. Doncs bé, totes aquestes són propietats que també es poden trobar, sense gaires matisos, en l’obra de compositors com Andriessen o Torke. L’afinitat és notòria, només cal que cada part cedeixi en determinats encasellaments i llavors ja ho tenim: la P.S. nº2 va veure la llum en poc temps, fruit d’un impuls entusiàstic, fecund. Pensant en un important concurs de composició que s’anunciava pel novembre (tindria la sort de classificar-me per la final), vaig escollir, d’entre tots els instruments que els organitzadors posaven a disposició dels participants, una plantilla cambrística i versàtil, com d’orquestra en miniatura. D’una banda els vents: flauta, clarinet i fagot, i de l’altra les cordes: violí, viola i violoncel. Entremig hi ha un piano que generalment té un rol secundari, percutiu i rítmic. En definitiva, una mini orquestra per una mini — pocket — simfonia.

El primer temps comença com si d’un divertiment vuitcentista es tractés, en un do major rotund[ii]:

sonograma-composicio-marcmigo1

Un breu pont condueix al segon tema, obeint una normalitat historicista. Però de sobte introdueixo un tercer tema fortament contrastant, d’una redundància minimalista, i res més no és necessari per iniciar el diàleg, en aquest cas per oposició, entre totes les parts definitòries del primer moviment. A partir d’ara la variació passarà a ser el recurs fonamental per tal d’assolir el ritme i la tensió desitjats. Els temes s’alteren, es complementen i s’interpolen. La mètrica es dilata o s’escurça en processos força stravinskians. Encara recordo la mirada mig bromista, mig assassina d’en Ferdinando Nazzaro, excel·lent director i organitzador del concurs esmentat, al·ludint al tedi de veure un canvi mètric a cada compàs, mentre exclamava amb ironia, “grazie per questo manuale di direzione!” L’humor haydnià dels sùbito piano culmina el desenvolupament exageradament maquinal de la cèl·lula ascendent del pont. Després d’una breu recapitulació, el primer moviment conclou calladament, explotant al màxim les diferents cèl·lules motíviques mitjançant un discurs híbrid.

sonograma-composicio-marcmigo2

El segon moviment té el caràcter hipnòtic d’un intermezzo obstinat que no va enlloc. D’acord amb el principi del màxim aprofitament  motívic, tot sorgeix i es desenvolupa a partir d’un lament isolat i suspensiu a càrrec del clarinet. És un inici però també un final; el breu intermezzo s’organitza en forma de mirall i s’expandeix acordeònicament, eixamplant la dinàmica i l’espectre harmònic que acompanya la declaració del clarinet a mesura que, un per un, cada instrument va fent acte de presència. El clímax arriba després d’uns quants compassos on el joc imitatiu té un paper preponderant, i ara ja és tot baixada, tot es desinfla, gradualment els instruments callen fins a deixar sol el clarinet que, ensopit, repeteix el mateix sospir obstinat de sempre, una pregunta sense resposta.

El tercer moviment és també el darrer. Com en el primer, els compassos inicials tenen la rúbrica innocent i descarnada, sense matisos de contemporaneïtat, dels trios galants de saló nobiliari:[iii]

sonograma-composicio-marcmigo3

En canvi, al cap de no pas gaire temps la línia melòdica comença a patir un seguit d’alteracions que la distorsionen rítmicament, dotant els seus contorns d’un groove jazzístic sorpresiu. L’impuls motor de la P.S. nº2, i en certa mesura també de la P.S. nº3, és el reciclatge motívic: tractar sempre el mateix material, però canviant l’enfocament a cada volta, provant d’extreure el màxim contrast i ritme possibles abans que l’unitat discursiva pugui veure’s ressentida. A més, com que per a mi el material és indissociable d’un context tonal o harmònic i textural concret, aquests paràmetres queden igualment sotmesos a les fluctuacions provocades pels diversos prismes sota els quals l’il·lumino. Després d’un clímax d’arestes agudes i abruptes, una breu recapitulació condueix l’oient vers un final brillant, el qual aprofita el tercer tema (minimalsita) aparegut en el primer temps, ampliant-ne la potència per tal d’arrodonir uns darrers compassos contundents i lluminosos, que conclouen amb les mateixes sonoritats resolutives que encetaven l’obra.

La final del concurs internacional de composició Orient/Occident 2015 va discórrer al teatre principal de la immillorable localitat — immillorable atenent a la riquesa històrica i cultural patent, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO, que no per proximitat — de Lviv, una de les principals ciutats d’Ucraïna. Les dotze obres finalistes varen ser interpretades fidelment pels solistes virtuosos de l’orquestra filharmònica de Lviv sota la direcció del mestre Nazzaro, i després de la deliberació del jurat, on figurava la famosísima compositora Victoria Poleva, amiga íntima d’en Gidon Kremer i l’Arvo Pärt, es van repartir tres premis. Un d’ells era una menció especial destinada a la P.S. nº2. El que em va proporcionar una major satisfacció, més enllà del guardó, va ser que el jurat espontàniament entengués l’obra d’acord als meus principis. Certament es podria haver donat el cas que l’eclecticisme desbordant i els passatges volgudament despersonalitzats s’haguessin interpretat com quelcom absurd, en forma d’estudi confós. Recordo interessantíssimes discussions amb el mestre Albert Guinovart al respecte, concretament sobre l’efectivitat i el sentit d’escriure a la manière de, sense descuidar la marca identitària. Tanmateix, en contra dels meus temors, la decisió final va resultar ser completament favorable.

El viatge de tornada a Barcelona se’m va fer plaent i tranquil, fins que em vaig adonar que el manuscrit original de la P.S. nº2 no era amb mi. Petit sobresalt; tot i que la pena de perdre’l persisteix, per sort existeixen les còpies digitals. Mentre enllesteixo aquest article em pregunto on haurà anat a parar aquell grapat de fulls, guixats per primer cop en terres estatunidenques i abandonats involuntàriament mesos després a milers de quilòmetres de distància, per culpa de qualsevol pressa intranscendent.[iv]

sonograma-composicio-marcmigo4

* * *

  • Podeu escoltar l’enregistrament o veure el vídeo de la Pocket Symphony nº2 en alta definició si cliqueu els següents enllaços, respectivament:
  • <https://soundcloud.com/marc-mig-1/pocket-symphony-n2-music-for-a-fancy-opening-op-15>
  • <https://www.youtube.com/watch?v=sOAhXontKcA>

[i] A partir d’ara, per raons de brevetat, ens referirem al terme Pocket Symphony com a P.S.
[ii] S’han omès les altres parts.
[iii]L’inici del tercer temps correspon exclusivament a la secció de cordes. S’han omès les altres parts.
[iv] La darrera imatge correspon a la part central del tercer moviment.