ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Resplendir amb paraules d’altri


DOLORS UDINA

La tasca com a traductor d’Antoni Clapés s’incardina en el seu paper de poeta, editor, activista, facilitador, llibreter i col·laborador de causes lletraferides diverses…Tota una sèrie de papers vinculats els uns amb els altres que conformen la seva polièdrica personalitat literària.
Hi ha diferents tipus de traductor: els que s’hi dediquen professionalment o que podria dir-se que parteixen de les obres d’altres autors per construir la seva mirada del món, i els que s’hi dediquen ocasionalment, quan algun text o algun autor els crida especialment l’atenció, se’n senten còmplices i volen (o necessiten) traduir-lo per fondre-s’hi i incorporar-lo a la veu poètica pròpia i a la tradició literària de la seva llengua.Tal com ell mateix ha explicat en algunes ocasions, Clapés veu en la traducció un triple interès. Primer, com a activitat personal de millora del coneixement de la pròpia llengua. Segon, com a lectura —al més profunda possible— de l’obra del poeta traduït. I tercer, com a tasca d’incorporació al patrimoni de la llengua catalana de l’obra d’autors foranis. Amb relació als dos primers aspectes esmentats, Clapés va traduir Quasimodo i Jabès, uns treballs que mai no es van fer públics però que li van servir, sobretot, per aprofundir en el coneixement dels dos poetes.
Per il·lustrar la imbricació de totes les activitats relacionades amb la poesia de Clapés, va ser precisament a partir d’una traducció fallida que va sorgir la possibilitat de crear la llibreria Els Dies, a Sabadell. El projecte fallit era la selecció i traducció d’una antologia de poesia gallega al català que no va arribar a bon port i que va portar els implicats en el projecte —Antoni Clapés, Jordi Domènech, Albert Plans—, que no volien deixar de reunir-se, a muntar una llibreria a Sabadell. Durant deu anys (de 1976 a 1986), Clapés hi va organitzar un nombre incomptable de presentacions i activitats i allà va conèixer una sèrie de poetes i escriptors —Formosa, Vinyoli, Sunyol, Sala-Valldaura, Solà, Sala-Sanahuja, Vintró i molts altres— que l’han acompanyat des de llavors en el seu quefer poètic i vital.Des de la llibreria va promoure les Edicions dels dies (1981-1986),on va publicar llibres d’autors com Feliu Formosa, Miquel Bauçà, Albert Ràfols-Casamada, Joaquim Sala-Sanahuja, i algunes traduccions, com ara la de Jordi Arbonès, En tombar la vuitantena,de Henry Miller.

Va ser amb el segon projecte editorial creat, Cafè Central (de 1989 fins als nostres dies), que Clapés va començar realment l’activitat relacionada amb la traducció. A la primera sèrie de plaquettes, la Col·lecció Plaquettes (que consta de 99 números, amb 99 còpies cadascun), va sortir publicada la seva primera traducció: els poemes en francès d’Horizon Carré,de Vicente Huidobro (1993). En aquesta sèrie, Clapés hi va publicar traduccions d’Àngel Crespo (Maria Luisa Spaziani), Montserrat Abelló (Dylan Thomas) i Jordi Domènech (Ignazio Delogu). A la segona sèrie, Poètiques (que consta de 24 números), hi ha dues traduccions de Clapés: L’únic tros del pinzell, de la poeta portuguesa Rose Alice Branco i El fum dels anys, de Pietro Civitareale, un poeta italià de qui més endavant traduiria el llibre Metamorfosi del silenci que publicaria Jardins de Samarcanda.
Una de les funcions de les plaquettes era donar a conèixer autors nacionals i estrangers i la immediatesa de les edicions permetia publicar una mostra de traduccions (o poemes) a mig fer, per llegir-los en públic i veure’ls impresos. Goso aventurar que aquesta lectura de poemes en procés de traducció, moltes vegades en estadis primaris, va despertar la curiositat de Clapés sobre el que es podia arribar a trobar en un text quan hi aprofundies dedicant-hi hores i lectures. És a partir dels anys noranta, doncs, que reflexiona sobre el procés de traducció, s’hi interessa i en pren consciència. A partir d’aquí, comença a traduir poetes pel gust de fer pròpia l’obra de qui sent proper, el primer dels quals és el citat Pietro Civitarreale, un poeta italià del post-hermetisme amb qui Clapés manté una molt bona relació epistolar, i amb el qual sent que comparteix una poètica.
Una característica destacada de Clapés és el desig d’aprofitar totes les possibilitats que li obre qualsevol coneixença o activitat per aprofundir en la seva tasca poètica. Arran de l’assistència al Festival de Poésie de Trois-Rivières (Quebec) el 2003, va acordar amb Les éditions des Forges, l’editorial dels organitzadors del festival,un intercanvi de publicacions entre poetes catalans i quebequesos. El primer poeta català publicat al Quebec va ser Francesc Parcerisas, i la primera poeta quebequesa publicada a Jardins de Samarcandava ser Nicole Brossard, amb el llibre Instal·lacions, que va traduir el mateix Clapés. Aquest va ser el començament d’una labor de traducció de diversos poetes quebequesos com ara Claude Beausoleil, France Mongeau, Diane Regimbald i, especialment, Denise Desautels, de qui va traduir Tomba de Lou, publicat a Jardins de Samarcanda (que va guanyar el Premi Cavall Verd i el Mots Passants del 2012) i Sense tu mai no hauria mirat tan amunt, publicat a la col·lecció Balbec.

©Pilar Abad

©Pilar Abad

La relació de Clapés amb el Quebec no acaba amb aquestes traduccions i edicions. El 2006, amb la col·laboració de Robert Ferrer i l’Aliança Francesa de Sabadell, va posar en marxa un cicle de seminaris de traducció —Anada i Tornada— que se celebren anualment (un any al Quebec i un any a Catalunya) i que consisteixen en la traducció de poemes de dos poetes quebequesos i dos poetes catalans per traductors catalans i quebequesos. En aquests seminaris —que se celebren alternativament a Mont-real i a Barcelona—, cada verb i cada substantiu són discutits, sospesats i acordats pel grup de traductors i poetes, i propicien un intercanvi que s’ha revelat molt fructífer. El resultat d’aquestes sessions de traducció es publica cada any en un llibre que edita Cafè Central (fins al moment, se n’han publicat cinc a Catalunya, i tres al Quebec). Hi ha un altre resultat menys físic, que és l’estreta relació que es crea entre poetes i traductors en aquestes sessions on es poua fins a trobar l’arrel d’una obra i s’estableix un coneixement d’uns i altres que obre la menta tots. Fruit d’aquest intercanvi Quebec-Catalunya va ser la traducció al francès que Denise Desautels va fer de L’arquitectura de la llum (L’architecture de la lumière, publicat a Editions du Noroît el 2013) un procés especialment enriquidor per al poeta Clapés que, explica, el va fer prendre consciència, veient la transformació a què havia de ser sotmès el seu text per passar a formar part d’una altra tradició literària i poètica.
Abans d’acabar parlant de les traduccions més notables que ha fet Clapés, cal destacar una de les iniciatives més extraordinàries que ha promogut, que segurament hauria de ser tasca d’una institució nacional però que tal com són les coses és una persona qui ho ha posat en marxa. Es tracta del Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, que enguany arriba a la dotzena edició. Quan el 2003 va morir Jordi Domènech —poeta i traductor sabadellenc, que havia traduït obres d’Ungaretti, Svevo, i molta poesia dialectal italiana—, Clapés va tenir la idea de muntar, en honor de l’amic, aquest premi a una traducció que, a banda d’una bona retribució econòmica, comporta la publicació del llibre guardonat a la col·lecció Jardins de Samarcanda. Any rere any augmenta el nombre de treballs presentats al premi que, al llarg de les dotze edicions, suma més de dues-centes traduccions de poetes i traductors. En motiu del lliurament del premi, cada any un traductor destacat fa una conferència sobre la seva experiència i hi han pres part professionals tan brillants com Adan Kovacsics, Joan Sellent, Selma Ancira, Francesc Parcerisas i Anibal Campos, entre altres.
Clapés ha fet una incursió a la traducció de prosa amb l’exquisit Pèl de Panotxa, una proposta de Sidillà Edicions que ha tingut continuïtat amb la publicació al març de 2016 d’una selecció dels diaris de Jules Renard: Els burgesos són sempre els altres. Tractant-se d’un francès de finals del xix, d’un autor complex que té molta cura del que ell en deia l’style, Clapés afirma que aquest ha estat un dels reptes més complexos als quals ha hagut d’enfrontar-se com a traductor.
Tornant a la poesia, i deixant de banda les traduccions de les quebequeses Brossard i Desautels (amb qui Clapés ha tingut una relació personal duradora), diria que una de les traduccions més importants que ha fet són les dels llibres de Philippe Jaccottet, un poeta (i traductor) de qui se sent molt proper i de qui ha mirat de seguir-ne l’itinerari: “Quan tradueixo tinc la il·lusió que escolto la veu de l’escriptor i assajo, intuïtivament, de junyir-la a la meva”. A la llum de l’hivern (Lleonard Muntaner, 2013), Rèquiem (Jardins de Samarcanda, 2014), El passeig sota els arbres (Días Contados, 2015) i L’ignorant (Lleonard Muntaner, 2016) són les traduccions de Jaccottet que s’han publicat fins ara i on la labor de traducció brilla d’una manera especial. Valguin les paraules de Jordi Fernando, editor de Meteora per qualificar la traducció: «Succeeix poques vegades, però, molt de tant en tant, quan passes els ulls damunt d’un text traduït t’adones que el traductor no només ha estat fidel a l’original sinó que l’ha sublimat en la llengua traduïda. Ho van fer Carner amb Dickens, Riba amb Homer, Rilke i Poe i, també, Mallafrè amb Joyce. I avui m’ha semblat que tornava a succeir: advertir la meravella d’una traducció al català que no diré que millora l’original, perquè seria absurd, però sí que l’iguala i l’ennobleix. Avui he passejat pels Jardins de Samarcanda —aquest paisatge preciós de Cafè Central— i he llegit Rèquiem de Philippe Jaccottet amb les paraules d’en Toni Clapes. El mestre suís pot estar tranquil. No ha pogut anar a raure a millors mans.Els nois, amb els seus riures clars, / es remouen amb les carícies de l’aigua coronada d’or!  […] /  Boscos frescals ens divideixen, ens bressolen… /  l’ocell més tardà calla… /  Jo, sordament, / subsisteixo, trist…».

Amb les seves traduccions, i segurament també amb la quantitat d’activitats relacionades amb la traducció i amb la poesia, mantenint-se tot sovint a l’ombra, Antoni Clapés ha fet honor a les paraules que escriu Jaccottet i que tan bé expressen quin hauria de ser el paper del traductor: «Que l’effacement soit ma faison de resplendir», és a dir, traduït per ell, «Que la meva manera de resplendir sigui esborrar-me».

 *  *  *