ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’amic Antoni Clapés


JOAQUIM CARBÓ

Fins ara, sempre que tenia ocasió de parlar d’Antoni Clapés ho feia per la seva condició de poeta o editor. Avui em correspon fer-ho des de la relació personal, del tu a tu, per més que no podré evitar de referir-me sovint al seu caràcter de creador, agitador i promotor cultural en uns terrenys tan indissolublement lligats a la seva personalitat. Vejam què en surt!

D’entrada, i ja que la memòria em traeix sovint perquè ja no és el que era, pensava recolzar el record en testimonis escrits: alguna carta, un text, un article, un comentari… I, tot seguit, m’adono que puc recórrer a l’extens Epistolari que vaig mantenir amb Jordi Arbonès[i], l’amic i traductor que -ves per on!-, des de l’Argentina va ser qui em va posar sobre la pista de l’Antoni.

Reviso les cartes i comprovo que al llarg dels més de trenta anys de relació epistolar hi ha noranta-set entrades amb el nom d’Antoni Clapés. Això vol dir que l’Antoni, en Jordi i jo vam formar una mena de trio que no va parar de discutir i comentar la jugada sempre en relació a l’entorn, la societat, les famílies, els llibres, el teatre, les pel·lícules, les editorials… L’Antoni i jo, a més, assistíem entre meravellats i sorpresos a la frenètica activitat traductora al català que el nostre amic portava a terme de l’Argentina estant, tant per l’entusiasme que posava en aquella feina que el feia sentir com si no s’hagués mogut de casa, com per la necessitat de sobreviure en circumstàncies econòmiques força difícils. Un i altre érem els receptors de les alegries i les angoixes d’aquell amic que vivia tan lluny tot i tenir el cor i l’ànima clavats en una llengua i un país.

Miro enrere i em situo cap a l’any 1984 que és quan descobreixo l’existència de l’Antoni. Me’n va parlar -m’ho va escriure, és clar!- en Jordi per informar-me d’una publicació, Les edicions dels dies, que un lletraferit publicava a Sabadell. Ell hi havia publicat la traducció d’unes pàgines de Henry Miller, En tombar la vuitantena, i em preguntava si coneixia aquestes edicions. Li vaig haver de dir que no. A partir d’aquí el nom d’en Clapés apareix a gairebé totes les cartes d’un i altre fins que, diria que va ser a mitjans de l’any 1985, en Jordi va poder fer una escapada i volar cap a Barcelona, cosa que va permetre que féssim alguna trobada memorable. A partir d’aquí la relació es va intensificar: amb en Jordi per carta i amb l’Antoni personalment gràcies a la creació de la col·lecció de plaquettes del Cafè Central.

© Pilar Abad

© Pilar Abad

No em correspon comentar el catàleg tan divers i acolorit d’autors i tendències, però sí que puc explicar a nivell personal que cada plaquette anava acompanyada d’una presentació en algun local -cafè, taverna, ateneu…- en què ens poguéssim aplegar l’editor, els autors de la peça, una pila d’amics fidels i fins i tot algun passavolant. A continuació, si el local ho permetia, uns quants sopàvem plegats. I si no era així, buscàvem algun altre lloc per treure el ventre de pena, reprendre la tertúlia i parlar de tot el que ens afectava.

Sempre més agrairé a l’Antoni l’oportunitat que em va oferir de ser un més en el catàleg d’aquelles plaquettes. Narrador desenfrenat com sóc, que necessito moltes pàgines per explicar un simple acudit sense gràcia, quan l’amic em va demanar un text per a la seva col·lecció em vaig sentir com un peix fora de l’aigua. I em vaig obligar a reflexionar, a buscar la manera de participar-hi i a contenir-me. Penso que me’n vaig sortir. De l’arxiu d’idees que sempre tinc a punt per escriure alguna narració de caire més aviat realista, vaig seleccionar-ne una quinzena i les vaig escriure a raig. El resultat depassava de llarg l’espai que m’havia reservat, però llavors, amb paciència i una canya vaig retallar-les en diversos sentits, fent anar les tisores i accentuant-ne la ironia fins aconseguir uns textos d’unes nou o deu ratlles cada un que, curiosament, eren l’essència d’allò que havia escrit inicialment. Fins i tot m’atreviria a dir que tenien cert alè poètic, allò que era imprescindible a qualsevol text que volgués instal·lar-se al taulell del Cafè Central. La plaquette es va titular Bonsais de paper perquè hi havia aplicat la tècnica de la retallada que frena el creixement dels arbres. La vam presentar a la Fundació Miró en companyia del autors de dues peces de la col·lecció que també s’acabaven de publicar: Vicenç Altayó i Matthew Tree, que tot just s’estrenava en català. M’hi vaig sentir tan a gust, que més endavant he publicat un parell o tres més de llibres amb la mateixa tècnica.

Amb motiu de la publicació d’un llibre[ii] que va aplegar diversos autors amics per celebrar els vint anys de la col·lecció, em vaig referir a l’Antoni com a propietari i barman atent, perspicaç, agut, refinat, tenaç i l’ànima del Cafè Central en un to més aviat deixat anar, per fer barrila. Em permeto reproduir-ne un fragment:.

“Quan l’Antoni, l’amo que feia rutllar la màquina amb precisió i total discreció, em va indicar que podia seure entre aquells cafetaires tan singulars, vaig pensar, tal com havia après de petit, que jo no n’era digne, però que si aquell senyor deia una paraula més, no em veuria amb cor de refusar l’honor tot mirant de fer-me’n mereixedor. De manera que em vaig encongir fins a esdevenir aquell modest bonsai que encara consta a la llista de les veus diferents, sempre originals i tocades amb la vareta màgica de la il·lusió, el joc i les ganes d’experimentar que avui pot exhibir amb orgull el Cafè Central”.

Al cap d’uns mesos va ser l’Arbonès qui va publicar, a instàncies de l’amic editor, una plaquette sobre Henry Miller, l’autor que havia traduït amb entusiasme. I recordo, encara, un sopar amb els Clapés en què els vaig posar en contacte amb Albert Jané, a qui també van demanar el text que no va tardar a aparèixer.

Mentrestant, el ritme d’edició era constant i gràcies als sopars que acostumaven a tancar els actes de presentació de cada plaquette vaig tenir l’oportunitat d’acréixer l’amistat amb l’Antoni i de conèixer i relacionar-me amb alguns dels nostres poetes amb qui, altrament, mai no havia coincidit, com són els insubstituïbles Víctor Sunyol i Benet Rossell, a més d’altres amb qui he establert una relació ben cordial, com és el cas de Josep M. Sala-Valldaura, Josep Ramon Bach, Josep M. Calleja, Joaquim Pibernat, Annie Bats, Perejaume, Ramon Lladó, Joaquim Sala-Sanahuja, el duet Carles Hac Mor i Ester Xargay, Neus Aguado, José Corredor Matheos, Enrique Badosa, Rodolfo Häsller i un llarg equip de poetes, narradors i pensadors. En el record més trist, els desapareguts Montserrat Abelló, David Rosenthal, Ángel Crespo. I Jordi Domènech, sabadellenc, antic i íntim amic de l’Antoni. Poc temps després, Cafè Central va instituir el premi de traducció poètica que porta el nom d’aquest bon amic.

Han passat els anys i el temps ja pesa més del compte. I, tot i que encara hi són les ganes de continuar al peu del canó, cosa que suposa teclejar sense parar l’ordinador per omplir una pila de fulls, passats els vuitanta no tens cap més remei que moderar el ritme de vida. Cafè Central ha diversificat la seva actuació i es manté ben viu en una desena de col·leccions. L’Antoni em manté perfectament informat de la publicació de cada llibre. Per la meva part, procuro assistir a tantes presentacions com m’és possible, tot i que he de reconèixer que me’n salto alguna i no per falta de ganes. Al que sí que he renunciat és als sopars posteriors que, imagino, continuen celebrant els més directes protagonistes de cada presentació. El cas és que hom s’ha de cuidar si té la intenció d’arribar a la propera primavera i, un cop hi sigui, demanar una pròrroga fins a la tardor, i així successivament. I la recepta més adequada per aconseguir-ho no és passar-ho bé al voltant d’una taula, xerrar pels colzes, discutir apassionadament, riure sense parar, tot plegat estimulat per la ingesta, per moderada que sigui, d’algun gustós suc de raïms, i anar a dormir a deshora.

De manera que em sento tan proper amb l’Antoni com sempre, celebro com cal l’empenta que el porta a publicar tants títols nous, procuro veure’l i parlar-hi tan sovint com puc, però no ens trobem tan sovint com abans. El més important, però, és que un i altre sabem on som i tenim a mà aquest giny diabòlic que és l’ordinador que en qüestió de segons ens pot posar en contacte per comunicar-nos qualsevol esdeveniment, pensament, celebració o notícia que sabem que ens interessarà i alegrarà.

Que així sigui per molts anys!

 *  *  *

[i] Epistolari Jordi Arbonès – Joaquim Carbó (Punctum, Lleida  2014)
[ii] Cafè Central – Vint anys de poesia (Cafè Central, Barcelona, novembre de 2009)