ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Josep-Sebastià Pons


Secció a càrrec de JORDI BADIELLA

Josep-Sebastià Pons

Josep-Sebastià Pons

Ni el tènue sol d’abril, ni la llum encesa d’un migdia d’estiu, ni l’atmosfera oxidada de l’octubre incipient, ni el misteri pueril dels prats de cotó fluix. L’únic succés perceptible és una finestra oberta on l’aigua projecta, no el paisatge, sinó el seu sentit.

Text: Jordi Badiella


Aire del serrat

Els joglars d’un altre temps,
fent camí per ‘nar a la fira,
si picava massa sol
encertaven una alzina.

A la penya, tots sentats,
descansaven i bevien.
Raig de sol i raig de vi
i raig d’una melodia;
la borratxa entre les mans,
i el sac de gemecs premien.

Allà amunt hi havia un prat;
allà avall, una masia,
i passava el corriol
amb la mula la pubilla,
mocador blanc sobre el front
ben plegat que el sol brunzina,
i una llata dins la mà:
­-au, joglars, bona espertina!-

Els joglars d’un altre temps,
com xerriquen i refilen,
asseguts en el llosam
i dins l’ombra d’una alzina!


Ombra perduda

Jo no sé més on és mon sentiment,
ni en quina molsa n’he perdut la història.
Rosa esfullada al fil del vent,
qui en faria memòria?

Rosa esfullada fins per mi,
si tot és soledat tranquil·la i muda,
qui seguiria el meu camí?
Camí perdut, ombra perduda.

D’aquell ocell, qui en traçaria el vol?
Qui servaria la creixença
de cada planta al raig de sol,
alba gemada, i ta naixença?

I aquella tela tendra del matí,
aquell delit de la fulla suspesa
i gloriosa de sentir
el teu alè, oh jovenesa?

Ja treu la melodia un altre so.
Al cim del dia, el ram saluda
la pietat de la tardor.
Camí perdut. Ombra perduda.


Un passat de miracle

Un passat de miracle és esvanit
i tot s’ho emporta el vent de fora.
Ja no entenen el so de la tenora
que abraça l’aire de la nit.

¿Demaneu ara on és el trabucaire
i quin abisme l’ha engolit?
Els ulls cansats i molls de mendicaire,
¿quina terra els sepulta dins l’oblit?

El vol rossenc d’aquelles grives
¿qui l’ha pogut escalivar?
¿I aquell temps platejat de les olives,
quan cobria la terra un olivar?


La gitana

Nua com una oliva en la blancor del plat,
morena dins els plecs de la seda nevada
amb la perfecció del seu cos arquejat,
que ens omple la visió, sembla recent pastada.

Un braç arrodonit, plegant la mà, sosté
la galta, els blaus cabells, i l’humida mirada;
amb una argila pura és tornejat el sé,
i s’allarga la cama a la cama juntada.

Respira un goig callat, oferint son cos llis,
dels llavis fins als peus tot és net i feliç,
amb el bàlsam secret de la raça gitana.

I dins l’ombra, el seu mestre, en la tarda d’estiu
puntejant la guitarra amb el seu joc esquiu,
mossega el calze amarg d’una flor de manglana.

 *  *  *

Aire del Serrat. Canta Perdiu. Dins Poesia completa. Barcelona, 1988.
Ombra perduda. L’aire i la fulla. Dins Poesia completa. Barcelona, 1988.
Un passat de miracle. Cantilena. Dins Poesia completa. Barcelona, 1988.
La gitana. Divertiment. Dins Poesia completa. Barcelona, 1988.