ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Lentitud, durada, buit, silenci i llum: habitar la poesia d’Antoni Clapés


JORDI MARRUGAT

Vivim immersos en la producció, la circulació i el consum constant de dades. Habitem un flux informe, inestable i sempre canviant de simulacres. Avancem furiosament des d’enlloc cap al no-res.

Però entre la voracitat d’una època en què tot es dissipa des del mateix moment que apareix, creix lenta, lacònica i constant la poesia d’Antoni Clapés. Sobre les pàgines dels seus succints llibres, les paraules que configuren els poemes deixen més espai al blanc, al silenci i a la llum, que a l’ocupació desmesurada, cridanera i ofuscant de signes en què vivim immersos dia a dia. Construeixen un indret on poder viure al marge del frenesí. Contra l’excés, drecen la contenció. Contra la superabundància, la concisió. Contra la inconsciència del fluir, la reflexió detinguda. Contra la pressa, la lentitud. Contra la fugacitat, la durada. En un món ple, en un temps saturat, entre unes vides excessives, Clapés recupera el buit, única plenitud possible, com a font generatriu: «Del buit del silenci —de la plenitud, doncs— neix la creació».

La lentitud, la durada: heus ací el títol inscrit com un manifest en la coberta d’un llibre que antologa la trajectòria de Clapés entre 1982 i 2007. Quatre paraules que us criden a un refugi, a una experiència actualment impossible fora d’aquesta poesia. Perquè, com afirma la poètica que obre el recull, la poesia és «una activitat però no pas el material que resulta d’aquesta activitat». Poesia és viure. Vivim les paraules del poema. En canvi, en els audiovisuals realistes, en les xarxes virtuals, en el trànsit de dades, quants cops la vida no esdevé una simulació?I és que els poemes de Clapés no només confegeixen un lloc més enllà de les nostres condicions de vida, sinó que ens inciten a viure-hi de manera radicalment diferent a com aquestes ens imposen de fer-ho dia a dia.Són poemes que creixen contra el nostre món. Busquen en els límits, «en el límit del buit», «en el límit del coneixement». I des d’allà ens donen «un nou llenguatge on poder habitar».

En efecte, la poesia de Clapés és plena de topònims, de llocs convertits en noms on habitar: Greifswald, Tagrera, Alta Provença, Looren, Cobh, Zattere, L’Alguer… Perquè «no hi ha res més enllà / del límit d’aquests mots»:no es veu res més enllà de la paraula. I, tanmateix, l’esforç del poeta és el de construir un llenguatge que permeti abastar allò que hi ha al defora d’ella.Es tracta d’una lluita constant, eterna, irreductible. Com un déu, el poeta fa llum, crea allò que no es veu però permet de veure-hi—i Miro de veure-hi és un altre poemari clapesià que busca captar «tota la llum del silenci», perquè només en el silenci podem veure la paraula, sentir el món. L’estructura visual d’un poema de Clapés és una arquitectura de mots aparentment fràgil com un moment fugaç.Tanmateix,creix essencial i sòlida com el diamant, esdevé instant etern que revela allò que ens oculta la realitat. No en va, el títol d’un altre dels seus llibres és L’arquitectura de la llum:

habitar just a la llinda de la paraula
allí on la llum
és invisible                     
i tot esdevé visible

I, així, tots els indrets i les arquitectures que construeixen els poemes clapesians s’omplen de transgressions lingüístiques que busquen l’«enllà de tot», el real que no es pot abastar des del simulacre constant en què s’han convertit les nostres vides. Només una poesia autèntica de l’invisible revelat pot avançar constantment en el camí d’esborrar-se. La poesia de Clapés existeix tan sols com a mitjà de desaparició: viu, il·lumina i s’esvaeix. És un llampec sobtat que us mostra el món com mai abans havíeu pogut imaginar-lo. En la tempesta i la foscor de l’existència, la rebeu sempre com una cosa nova, com un altre llamp, elèctricament. És llum i vida necessària a la qual accedir des dels «a penes rastres / indicis de pols» que deixa. Contra el monument que imposa i s’exposa, contra la mort fixada, avança sempre per reintegrar-se al buit d’on ha sorgit —«avançar, de vegades, pot ser recular». Ens assenyala el silenci final sobre el fons del qual ha nascut per poder-se dissoldre.

©Pilar Abad

©Pilar Abad

Comproveu-ho en el darrer llibre de Clapés, Pluja. Els mots hi cauen com una pluja existent de manera plena i autònoma. És una pluja sense utilitat, sense fi, sense destí: «pluja sense sòl: / simplement pluja». Però una pluja interminable como ho és tot camí, tota recerca, tota poesia: «No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla» —i, sadolls de set, sempre volem més, sempre necessitem més aigua, més pluja, més poesia. Les paraules hi apareixen com la llum del llamp. Som éssers essencialment obscurs, ocults«enllà del límit» on no arriba la paraula, sinó «tan sols l’udol». Però la poesia de Clapés il·lumina misteriosament el nostre interior i la nostra experiència del món. Fins al punt de mostrar-nos la foscor que som: «el lloc l’ets tu — i l’ombra de l’absent», «foscor diàfana d’on provens», «aquesta ombra que calcigues és l’altra que hi ha en tu — o ets tu mateixa?», «entre la boira albires esclats de llum solcant la tenebra del bosc que et neix endins». I amb aquesta llum arriba la memòria: «Llum i memòria. / L’essencialitat de tot». Ja no som només ombra, sinó paraula, llum, memòria, poesia. Descobrim la poesia en l’essència de nosaltres i del món. Floració total de l’univers, que es val de la paraula humana, la poesia restableix la completesa esberlada, assoleix «la unió amb l’u». En ella es fonen forma i contingut, llum i fosca, paraula i silenci, tot i no-res, lloc i individu, permanència i caducitat, memòria i esdevenir, enllà i ençà, vida i mort, neu i aigua, perdurabilitat i esvaniment:

Confondre’s amb la neu:
ser floc que el migdia ha de tornar líquid.

Confondre’s amb el paisatge:
esvanir-s’hi per perdurar.

La poesia és l’experiència total i definitiva. La plenitud de la buidor. L’indret necessari per ser i per estar: per perdurar i per esvanir-se en pau.
Els poemes de Clapés, purs, autònoms i als límits,basteixen un espai on retrobar tot allò que ja no forma part de la nostra experiència quotidiana del món: lentitud, durada, buit, silenci i llum. «(Després de tantes paraules, però, on és la Paraula?)» I, tanmateix, paradoxalment, des d’aquests marges ens acosten al nostre món i ens ajuden a abastar-lo i a comprendre’l. A comprendre’ns-hi. El mateix Clapés ho va exposar en aquests mots: «Només des de la poesia, amb el seu discurs fragmentat i fragmentari, és possible atansar-se al món postmodern, desvertebrat. I dir-lo. Per això cal alliberar-nos de tota idea de poesia amb continguts pràctics». La poesia no se sotmet a dictats aliens. Va sempre més enllà: més enllà d’aquí, més enllà d’ella mateixa, més enllà de tot. Avança en construcció, desconstrucció i reconstrucció constants. El seu discórrer propi transgredeix l’establert, la lògica, el comú. Per això pot dir sense dir alguna cosa. I, en dir, basteix aquell diàfan refugi que ens crida a conèixer, comprendre i resoldre l’enigma:

La paraula era
pont i barrera,
construcció
i desconstrucció
i reconstrucció:
una dialèctica que prenia un nom,
i és el de poesia: pensament
divers que va confegint
un discurs, també
fragmentari: parracs sargits
amb un fil invisible
que a penes cobreixen
la nuesa del teu errar pel món.
Una clariana en el bosc,
amb senyals enigmàtics.

Llegim els fragments de la poesia d’Antoni Clapés. Vestim-ne els parracs. Acostem-nos al seu enigma. Habitem-la. Vivim-la.

 *  *  *