ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Donar ciència al poble


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

Entre els mèrits que habitualment s’atribueixen a Ramon Llull, dels quals n’hi hauria de més justificats que d’altres, hi ha el d’haver estat el primer que va escriure en català sobre temes científics. Fins llavors, la llengua per excel·lència de la filosofia i la teologia havia estat el llatí, i així va continuar durant uns quants segles. Però amb el pas del xiii al xiv s’intueixen uns primers canvis. Comencen a circular obres científiques en llengua vulgar, sovint d’orientació més pràctica que especulativa. Parlo tant de traduccions com, de seguida, de llibres escrits directament en vernacle. L’aportació de Llull en aquest darrer àmbit és fonamental. De fet, té un paper destacat en tot el procés que els entesos anomenen de “vernacularització del saber”. Són obra seva tractats escrits en la llengua pròpia dedicats a la ciència mèdica, la filosofia, l’astronomia, la lògica o bé, és clar, la teologia, disciplines, totes, vinculades als estudis universitaris.

Llull escriu textos científics i tècnics en català perquè hi ha un públic no sols capaç de llegir-los, sinó que a més a més està interessat a llegir-los. I per al qual el llatí podia ser un impediment. Les traduccions catalanes més antigues que conservem de llibres mèdics compostos originalment en llatí són contemporànies de la producció lul·liana. Si no hi hagués hagut aquests lectors, si el beat hagués cregut que no hi havia un públic per a aquesta mena d’obres en català, senzillament no les hauria escrit. O no les hauria escrit en la llengua pròpia.
L’ús del català, en el cas de Llull, no responia a cap especial consciència lingüística ni, menys, a una voluntat de crear un vulgar il·lustre, paral·lel a les inquietuds de Dante. Llull escrivia en vernacle perquè volia ser llegit, perquè volia que el contingut de les seves obres, científic, doctrinal i formatiu, arribés als seus lectors i que aquests, en conseqüència, se’n poguessin beneficiar. Perquè aquests lectors, malgrat que potser de forma encara incipient, ja existien.
A casa nostra el procés que porta els laics a accedir en la llengua pròpia a àmbits que fins llavors funcionaven exclusivament en llatí, s’ha de relacionar amb un altre fenomen. Durant la segona meitat del xiii es componen les primeres obres extenses en llengua catalana. Per bé que els primers documents escrits que s’han conservat en aquest idioma són anteriors, de final del xii i de començament del xiii, es tracta de testimonis de molt poca entitat. Fins i tot les Homilies d’Organyà, d’un valor simbòlic indiscutible, són ben poca cosa des del punt de vista estrictament material. Seixanta anys més tard, en canvi, el català ocupa nous àmbits d’ús, amb compilacions com els Furs de València, iniciats el 1259; el Llibre de les costums de Tortosa, el manuscrit més antic del qual és del 1272, o bé, ja a la dècada dels vuitanta, l’obra historiogràfica de Bernat Desclot. I Llull, una vegada més, hi té un paper destacat, ja que la redacció del seu extensíssim i inaugural Llibre de contemplació és de vers 1272-1274.
imatge-llull-SantanachEl Llibre de contemplació és un llarg monòleg adreçat a Déu, en què l’autor li agraeix que l’hagi creat, i que hagi creat el món. I expressa aquest agraïment oferint una aproximació al conjunt de la creació divina. Malgrat l’orientació devota i contemplativa de l’obra, doncs, hi trobem igualment un fort component enciclopèdic i científic. No en va, un dels objectius del llibre, ja en aquest moment inicial, és transmetre coneixements al lector. Es tracta d’un aspecte que Llull sempre tindrà present, i més encara en les obres enciclopèdiques. A la Doctrina pueril, poc posterior al Llibre de contemplació, hi recull tot de temes de cultura general, que n’inclouen de catequètics —l’educació bàsica, a l’edat mitjana, passava abans de res per la catequesi— al costat de qüestions més complexes i generals, i on tampoc no manquen alguns capítols de contingut específicament científic. S’adrecen així mateix als laics, generalment amb una formació menys consistent que la dels clergues, llibres com el Blaquerna o el Llibre de meravelles, sovint definit com una enciclopèdia novel·lada, amb la qual el lector es pot informar sobre aspectes bàsics de la naturalesa, ja sigui del món físic, amb el cos i la ment humana, ja sigui, evidentment, referits a realitats morals. I, no cal dir, l’extens Arbre de ciència, amb el qual Llull volia explícitament arribar a lectors que no es veiessin amb cor de llegir altres llibres seus més complexos i difícils.
No és en cap cas abusiu afirmar que Llull va escriure sobre ciència en llengua catalana en un moment en què no era gens habitual. I que molt probablement va ser el primer a emprendre aquesta tasca. Tampoc no ho és que va fer-ho per acostar els coneixements científics a uns lectors que,altrament, no hi haurien pogut accedir. No sempre s’han tingut prou en compte les implicacions del gest. Facilitar que els laics assolissin uns coneixements d’aquestes característiques —científics, filosòfics o, fins i tot, espirituals, com en bona part és el cas—, implicava proporcionar-los unes eines intel·lectuals noves, que amb el pas del temps havien d’afavorir l’emancipació d’aquests laics respecte del guiatge i de la interpretació dels fets que oferia l’Església.
No ho hem de veure com un trencament, que Llull no hauria acceptat, sinó com una porta que s’obria a noves perspectives, de conseqüències en aquell moment difícilment avaluables. Posar aquests coneixements a disposició del poble implicava, Llull n’havia de ser ben conscient, contribuir a la seva maduresa intel·lectual. Encara que ho fes per tal que accedissin al que ell considerava la Veritat, així amb majúscules, de fet els dotava de recursos aplicables a molts altres àmbits. I, igualment, a moltes altres veritats.

*  *  *