ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Antoni Clapés: l’amic, el poeta


FELIU FORMOSA

Fa quaranta anys que ens coneixem. Cap al 1976, el Toni regentava a Sabadell la llibreria Els Dies, que avui ja no existeix. Era un local petit i acollidor que jo solia visitar. Amb el Toni vam congeniar de seguida i quan va tenir la idea de publicar uns quaderns “del Dies”, em va demanar si volia col·laborar-hi amb algun text. Li vaig passar les primeres pàgines d’un dietari que aleshores estava escrivint. Es van publicar amb el títol “Diari del 1973” i vam poder comptar amb un breu pròleg de Joan Oliver-Pere Quart, que va titular “En aquest món tan proterviós”. El mateix Toni va publicar també una sèrie de textos aforístics: “Escrit en fulles de te”. Però la seva relació amb la poesia, com diu ell mateix en el pròleg d’un dels seus llibres, venia de molt abans. L’any 1964, quan el Toni tenia setze anys, va llegir un poema de Salvatore Quasimodo que el va marcar fins el punt de decidir convertir la poesia en el centre de la seva vida. Justament a l’últim llibre publicat, Pluja, es fa referència a aquest fet. El tercer dels poemes llargs que clouen el llibre comença dient: “Les primeres passes/ acarat al mot, / a la mort, te les va guiar Salvatore”, i el poema acaba així: “… el dia que vas trobar Salvatore, / i amb ell/ vas començar a fer/ les primeres passes.”

Des dels nostres primers encontres, els nostres contactes han sovintejat. He seguit la seva trajectòria poètica, que abasta una vintena llarga de títols (alguns amb la col·laboració de l’artista plàstic i amic Benet Rossell), així com la seva incansable activitat com a editor, organitzador de tota mena d’actes públics a l’entorn de la poesia, sense oblidar la seva feina de traductor de diversos llibres de grans autors francesos i de poetes del Quebec. He pogut gaudir de la seva conversa, de la seva cordialitat i li he d’agrair les vegades que ha presentat coses meves i fins i tot un magnífic discurs quan vaig rebre una medalla de l’ajuntament del nostre Sabadell.

L’obra poètica del Toni s’ha guiat per uns principis i uns referents als quals ha estat fidel, tot conformant un corpus poètic d’una coherència exemplar i d’una gran claredat. Al text Sobre poesia i sobre la meva poesia, publicat l’any 2005 a la revista “Els marges” trobem la frase següent: “La creació poètica prové del silenci interior del poeta – en concordança amb el gran silenci universal.” I el mot silenci, “el mot que evoca el silenci”, és el que més abunda i es repeteix en una gran majoria de poemes del Toni, uns poemes que defugen la narrativitat, que “tracten d’il·luminar aquells indrets on el pensament no arriba”, que parteixen del món interior i que s’arrisquen a poetitzar amb “el mot nu que invoca el silenci”. En rellegir la seva extensa obra,em trobo davant una poesia diàfana, que cerca “l’essencial de l’essència”, uns poemes generalment breus –de vegades molt breus- en què el poeta assumeix infatigablement la necessitat d’explicar amb claredat el seu pensament, amb un llenguatge sobri i concís, que –al meu entendre- està lluny de tot hermetisme.

Però en el transcurs de tota l’obra, el poeta parteix d’estímuls molt diversos. Hi trobem la presència de la natura, dels objectes, de l’art (Caravaggio), dels poetes que li són afins (entre ells, Hölderlin), de la música (cita els silencis de Webern), del viatge, i totes les experiències viscudes continuen arrelades a la proposta inicial, a la qual es manté fidel: el mot “silenci” hi continua abundant. El poeta juga, a més, amb l’espai blanc de la pàgina i deixa espais entre frases i paraules. Tampoc no hi manca la presència i la importància de l’alteritat, de “l’altre”: “Escriure, fer-se centre de la mirada de l’altre”. El poeta juga, a més, amb l’espai blanc de la pàgina i deixa espais entre frases i paraules. Crec que el poema següent resulta força significatiu en aquest sentit:

“Crema un esbarzer
de paraules i silencis
a la paret
l’ombra
imprecisa
del poema.”

D’altra banda, el Toni afirma que “l’escriptura és l’única casa que el poeta pot habitar” i també que l’escriptura “és la vida”, i per això en la seva obra hi ha un recorregut per paisatges i camins que condueixen on s’esborra temps i espai, i on neix el poema, l’escriptura que “imita el silenci.” Sovint recorre a frases aparentment contradictòries, però que defineixen amb insistència el seu concepte de l’escriptura, de la creació poètica. Diu, per exemple: “Desdic quan dic”, “posseir és perdre”, o bé aquest altre poema no menys significatiu del seu llibre In nuce:

“aquest silenci
que ja no és ni paraula
aquest poema
que és un no dir
aquest ni no-res.”

Un “ni no-res” que trobem repetit en un altre poema. I encara hi podem afegir frases com aquesta: “Tan sols/ allò no dit/ pot acollir la teva escriptura.” I al llibre Alta Provença, un dels més reconeguts per la crítica, el Toni ens enfronta de nou amb “el silenci blanc del paper” i afirma que “només callar és dir”. El llibre, però, també és ple de referències ambientals: “migdia ardent”, “pluja de borrons d’acàcia”, “bonior d’insectes en l’arena de l’alzinar”, “camí solitari d’espígols”, “vol matiner d’estornells”, etc.
El poeta que viu “traduint el silenci”, habita la seva casa, la poesia, i se sent viu, mentre continua interpel·lant la paraula des del silenci.
He parlat de quaranta anys de relació i d’amistat, de convivència amb l’obra del Toni, de la qual posseeixo una llarga sèrie de títols, tots amb afectuoses dedicatòries. Durant aquests anys ens hem intercanviat els nostres llibres. Jo he assistit a nombroses presentacions de les plaquettes i altres llibres editats per Cafè Central. He participat en diverses lectures poètiques sota els auspicis d’aquesta benemèrita editorial que el Toni i l’amic Víctor Sunyol han anat mantenint amb entusiasme i esforç. Recordo, entre moltes altres coses, un recital celebrat el 2 de desembre del 1992 per commemorar el tercer aniversari de l’existència de Cafè Central. Vaig tenir el privilegi de compartir la lectura amb el gran poeta i traductor Ángel Crespo. Una altra de les iniciatives de Cafè Central va ser l’anomenat “pas a dos”, sèrie de lectures en què participaven un poeta i un presentador. Vaig intervenir en un d’aquests actes celebrat a Vic, on he tornat diverses vegades.

©Pilar Abad

©Pilar Abad

Recordo així mateix les moltes activitats realitzades al bar Horiginal, de Barcelona i en molts altres locals. Penso que la iniciativa més important duta a terme pels amics Toni i Víctor, en col·laboració amb Eumo Editorial ha estat la col·lecció de poesia “Jardins de Samarcanda”, que ja s’acosta als vuitanta títols. Hi vaig publicar el meu llibre Impasse i la traducció del llibre d’una poeta jueva alemanya, Rose Ausländer. El Toni va mostrar un gran interès per aquest llibre de poemes breus, sintètics, que li devien semblar pròxims a la seva poètica. I fa una desena d’anys va ser creat el premi de traducció poètica Jordi Domènech, en memòria d’aquest amic desaparegut prematurament. Formo part del jurat d’aquest premi i cada any ens reunim a casa del Toni i la seva companya, la traductora Dolors Udina. El Toni ens obsequia amb un esplèndid sopar i la nòmina d’autors/es i traductors/es que han obtingut el premi i han estat objecte de publicació dins “Jardins de Samarcanda” és realment espectacular. Així doncs, la meva amistat amb el Toni és plena d’encontres, lectures, presentacions, àpats, i agradables converses. Des de fa algun temps solem anar a dinar al meu barri de Sant Andreu, al restaurant Rabasseda de la Plaça del Mercat. Per a mi, i suposo que també per al Toni, aquests dinars periòdics són importants, perquè ens donen l’ocasió de parlar de poesia, de teatre, de llibres, dels amics i de la nostra quotidianitat.A l’últim d’aquests dinars, el Toni em va una sorpresa. Em va dir que, contra el seu costum, havia escrit uns poemes llargs. Pocs dies després, vaig rebre el llibre Pluja, a la segona part del qual, titulada “looren”, hi ha efectivament tres poemes llargs, d’onze, sis i sis pàgines. Són uns poemes d’una extraordinària qualitat. El Toni sembla recollir-hi totes les seves experiències creatives anteriors, amb la presència (sobretot En el primer poema) de la natura. Diu, per exemple:

“El camí, un indret, un lloc.
Aquest
on conflueixen la bellesa
i el bé: un paisatge, alhora,
físic i espiritual. Una vida acordada
amb la natura.”

Diria que aquest és el marc on se situa el poeta per fer una llarga reflexió (interrompuda de vegades per breus poemes en cursiva que recorden l’obra anterior) sobre la seva relació amb el món, amb el silenci i la paraula, “per intuir el que eres, el que ets”. Analitzar amb minuciositat el contingut dels tres poemes ens portaria molt lluny, perquè el Toni hi aboca una sèrie de vivències i experiències que ens el fan reconèixer com el que ha estat al llarg de la seva trajectòria anterior. No hi falta la seva activitat com traductor de poesia, a la qual es refereix en un moment del primer poema. I al tercer poema es manifesta “sempre més a prop del dubte/ que de la certesa”, perquè també es defineix així: “gosar ser poeta- diu en el poema primer -, voler ser tan sols/ artesà de mots, cercador d’imatges,/ no pas mestre del coneixement.” Crec que amb aquest “looren”, el Toni ha fet un dels grans poemes catalans dels últims temps. Acabo amb uns versos que defineixen perfectament la seva relació amb l’ofici de poeta:

“Tracta amb, humilitat, de fer universal
la teva experiència.”

 *  *  *