ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Algunes notes, després de l’alba, en l’instant de la llum primera


DENISE DESAUTELS

En la seva veu, allò que és sobri, concís, fràgil, i malgrat tot profund, greu, tallant —de vegades com un ganivet, diríeu. Només alguns traços vius sobre el fons blanc del full, perquè, com escriu el poeta, “Dir / anorrea / el poema. // Lenta /ferida / de la llengua”.

El poema contra —però, també, amb— el “radical silenci de déu”, el clam d’aquest silenci.

El poema per “allotjar (aquest) silenci” en algun indret. En un “solstici d’hivern”, per exemple. I el dubte i la inquietud avancen, perquè tot imperceptiblement trem i s’estremeix; tot es pertorba. A fora. Sobretot a dins. El silenci mai no és res més que silenci ni la llum res més que llum.

El poema, entre ombra i llum, avança de l’ombra vers la llum, preocupat, absorbit per la qüestió incessantment assossegada de la seva reconciliació. Des de sempre enigma, perill, boira, lluïssor obscura, lucidesa extrema, miratge, moviment també, la llum torna a començar amb cada alba. Misteriosament vivaç.

El poema davant del buit o davant la devoradora obscuritat del món. D’un mateix. Des de sempre, a la percaça de pensament, de llenguatge. Que farà possible “l’instant de joia”, la bellesa.

El poema atansant, sollevant, perfent la indicible llum, donant pacientment forma a la seva arquitectura.

© Pilar Abad

© Pilar Abad

El poema mateix, encegadora o il·luminant arquitectura. Concreta, sonora fins i tot en el seu silenci —a la manera de John Cage—, retallada en pàgina-mirall, en paisatge, en quadre, en clarobscur —a la manera de Georges de La Tour o de Caravaggio. En “indret de la mirada”, en indret de sojorn, en indret del silenci. Perquè “Només el buit del del llenguatge és dicible — aquest insofrible silenci”. Alhora, “mirall i memòria”.

El poema contra l’exili, com una resistència al desert, a la fuga. En un sense déu sense cel, aquest vers de llum pura: “El poema, la veu mateixa del silenci — no pas punt final sinó caplletra de text”.

En la veu del poeta hi són nombroses les veus d’aquelles i d’aquells que ha traduït, que cita o a qui dedica un poema. Veus que l’acompanyen, que ell acompanya. Són les de, entre d’altres —solitàries com la seva—, Jabès, Jaccottet, Char, Brossard, Bobin, Valverde, Zambrano, Collobert, Krähenbühl, Beausoleil, Mongeau, Guillén, Pizarnik, Régimbald.

El poema. Heus-lo aquí. O, més aviat, heus-ne alguns.

 *  *  *